Article de Jordi Romeu, militant d’Endavant (OSAN) i diplomat en Treball Social.
Article publicat a Pobleviu.cat
Tothom coneix l’escàndol de l’aparcament Jaume I. 30 milions d’euros nostres invertits en runa. 18 d’aquests no estan ni documentats ni justificats. 1 milió d’euros ens costa anualment la broma del Jaume I als tarragonins i tarragonines.
La casta política es defensa entre ella dient que això no té res a veure amb en Ballesteros sinó que és obra del Nadal. Més aviat té a veure amb els nostres diners i la cara que tingui el gestor és una qüestió secundaria. Ni un sol polític a la presó per robar o per inepte però en canvi podem esperar, sense por a equivocar-nos, homes armats i multes en l’acció que es preveu per aquest proper dijous 9 d’agost a les 20.00 a la cantonada dels carrers Maria Cristina i Avinguda Catalunya.
Ens roben i ens menteixen a la cara dia rere dia: retallades que oculten privatitzacions; regalar perquè si diners a bancs i banquers traient-los necessàriament de sanitat i l’educació; menjar el coco a la població perquè consideri més greu un contenidor cremat que no pas els nostres boscos; justificar l’increment de l’IVA, desnonaments i la dependència a la UE com a mesures necessàries per sortir de la crisi; aplaudir sense cap tipus de pensament crític però en nom del Bé un nou genocidi de l’OTAN contra Síria, els siris i les síries… Ara el numeret, pel que fa a l’àmbit local i per tant més sensible, és de nou, robar diners als treballadors i treballadores. La forma que pren aquesta dinàmica a la que ens tenen acostumats és fer pagar per aparcar al carrer els cotxes que ja paguem: han convertit en zones verdes i taronges moltes de les zones que abans eren blanques. Doncs bé, fins aquí hem arribat.
Un barbut deia cap al segle XIX que un talp pot cavar cada dia el mateix, i passar-se un dia rere un altre cavant sense notar la diferència en relació al dia anterior. Però un cop porta 30 dies cavant cada dia el mateix, al final surt a la superfície. La Revolució Soviètica de Febrer de 1917 va començar perquè van apujar el preu del pa. Després de tot el que ens estan fent sofrir ja estem carregats d’ira i només falta una petita espurna, per ridícula que sembli, per que s’encengui tot el prat.
Dijous que ve ens veiem amb pots de pintura blanca i brotxes, no ja per recuperar cap dret en especial, sinó simplement per que recordar-los que no som tan imbècils com es pensen, que entenguin que estan jugant amb foc. Ja n’hi ha prou, en comptes de nosaltres pagar més, el que haurien de fer és tornar-nos la pasta d’una vegada!