Article de Josep Maria Martorell, militant d’Endavant (OSAN) i la COS.
Article publicat a Pobleviu.cat

Aquest dimecres va presentar-se la Taula Ciutadana en Defensa de la Salut Pública de Reus. Una iniciativa sorgida del mateix sector de la sanitat, que no només hem de felicitar, sinó a la que hem de donar un suport total, així com promoure que es desenvolupin projectes similars als nostres municipis. La raó és alarmant: els càlculs a nivell de la província de Tarragona diuen que entre 6000 i 8000 persones nouvingudes podrien perdre la tarja sanitària quan es comenci a aplicar la mesura del Govern espanyol, que negarà l’assistència sanitària mèdica als nouvinguts que no estiguin cotitzant a la Seguretat Social. El problema sembla senzill d’entendre, però té moltes més connotacions de les que sembla.

Són els propis fonaments de la constitució del cos cívic els que estan en discussió. Quan apliquem aquestes mesures, ¿considerem la ciutadania en la seva dimensió social (com a persones al marge de la seva nacionalitat), o en la seva dimensió política, com a ciudadania nacional? Salta a la vista que el criteri és polític: qui no és espanyol, no té dret a la sanitat.

Tanmateix, en teoria, el principi d’inclusió es un dels trets definitoris de la seva democràcia burgesa. És el principi que diu que no pot haver-hi una persona que obeeixi unes lleis i, per altra banda, no formi part del cos cívic (o demos). L’immigrant és la persona que viu dins el territori espanyol, i obligat a les seves lleis, però que per contra no forma part del nostre demos.

Aquestes mesures, negar la sanitat als immigrants, si no hi parem compte, poden arribar-nos a semblar lògiques. La raó és el trinomi Ciutadania-Estat-Nació, la base que legitima els moderns Estats-nació burgesos. Els tres elements es defineixen i legitimen els uns als altres. L’Estat modern és la institució política al servei de la minoria burgesa, però que teòricament (i realment només en petita mesura) integra, reconeix i assisteix totes les persones ciutadanes. La Nació burgesa (espanyola en el nostre cas) seria l’entitat simbòlica que vincula culturalment el territori estatal amb la ciutadania, creant la lleialtat i cohesió necessàries per a l’estabilitat d’aquestes institucions i el vincle que hi ha entre elles.

És aquesta Santíssima Trinitat burgesa la que batega amagada al fons de les nostres institucions. És per aquest triangle que podríem arribar a trobar comprensibles les barbaritats que proposa la classe política. Però hem de fer un esforç per pensar fora d’aquest trinomi. La classe treballadora va molt més enllà d’un o altre cos cívic. És la totalitat de persones desproveïdes dels mitjans de producció, que existeixen i que viuen, independentment del que digui l’Estat i les seves lleis.

En aquest cas, la solució als problemes de liquiditat de l’Estat passa per excloure un col·lectiu de persones del sistema sanitari (en principi universal). Però quin col·lectiu? Qualsevol? No, el de les persones migrades recentment, el de les persones d’una cultura diferent. Aquesta és la realitat objectiva dels fets. La resta tan sols és una construcció conceptual destinada a legitimar les seves atrocitats. Argumentaran que aquestes persones no hi tenen dret perquè no han cotitzat. ¡Però si sou vosaltres qui no les heu deixat cotitzar! I heu emprat criteris polítics per no deixar-les cotitzar: les persones de la Unió Europea sí, les del nord d’Àfrica no… Pensant fora del triangle van destapant-se les seves mentides. Ara es veu com les solucions que donen al dèficit de l’Estat no són pas necessàries, sinó arbitràries. Desmuntem el seu triangle i veurem com tot s’ensorra. Diguem-los: ¿Com que no rebran atenció mèdica perquè no són espanyols? Però si jo tampoc ho sóc espanyol! Jo sóc català.

Les nostres societats s’han construït sobre la base de la homogeneïtat i d’allò idèntic en termes culturals, i s’han allotjat en el si d’un Estat-nació. En aquest marc sovint no hi cabem ni les catalanes. Com diuen diverses autores, recentment anem superant el racisme, tan sols per adoptar una forma més refinada del mateix, la xenofòbia. Ara el criteri polític per no deixar-los seure al seient del davant ja no és el color de la pell, ara el criteri polític és que no tenen la ciutadania espanyola. Però la ciutadania l’atorguen els estats seguint alhora criteris polítics. En resum, ens trobem davant la xenofòbia d’Estat.

La resposta a aquest atac polític, només pot ser política. Ells segreguen la població per criteris polítics. Nosaltres hem de dir ben alt i ben fort: de classe treballadora només n’hi ha una! Atrevim-nos a pensar fora del seu marc conceptual. En aquesta conjuntura de nova ofensiva neoliberal, hem de recolzar-nos els uns als altres, sense deixar-nos ningú pel camí. Avui són les persones nouvingudes. Demà poden ser les persones catalanes, o les dones, o les persones pobres…

Entenguem-ho: una sola escletxa serà suficient per enfonsar el nostre vaixell.