Article de Josep Maria Martorell Calaf. Militant d'Endavant (OSAN) Tarragona.
Article publicat originalment a Pobleviu.cat

El dijous 19 d’abril el senyor Felip Puig va ordenar la detenció de cinc companyes i també la meva. Abans d’ahir, com sabreu, van ficar en presó preventiva la companya de la CGT Laura Gómez. I ahir cinc tarragonines més van ser citades a comissaria, amb la intenció d’atemorir-nos. Ens empaiten, ens criminalitzen, i pengen a internet aquesta famosa web amb les cares dels “violents”, vulnerant la presumpció d’innocència i la protecció dels menors.
En Felip pensava que així ens espantaria. Però no ha estat així. Avui quatre companyes de les que apareixen a la web d’Interior han donat la cara, han demostrat que nosaltres no ens hem d’amagar de res. Que els delinqüents són ells, no nosaltres. Que serem a l’1 de maig; i que hi demanarem un cop més que ens tornin els diners, que ens tornin els serveis, que ens tornin els drets, la feina, els estudis i la casa.

En Felip pensa que així farà por a la ciutadania, i que menys gent sortirà al carrer l’1 de maig, els 2, 3 i 4 de maig a Barcelona, a la vaga estudiantil del 3, i també els dies 12 i 15. No ho sé pas… de debò ho creus així Felip? Jo diria que ni tu mateix t’ho creus. Per què no hauríem de baixar al carrer? Nosaltres no hem fet res de dolent. I tampoc farem res de dolent sortint al carrer. No ens hem d’amagar de res.

Amb totes aquestes mesures (cops de porra, gasos lacrimògens, detencions, injúries, enduriment del codi penal…) no ens fas por, més aviat ens convences d’una altra cosa; de que ets tu el que tens por. Tu i la teva colla teniu por, perquè veieu com deteniu la gent, i la gent continua sortint al carrer i posant el crit al cel. Heu robat tant… i ara esteu contra les cordes.
Ells voldrien que fóssim cívics, i amb això volen dir bons ciutadans. Promouen així el model de ciutadania liberal, el que va imposar-se amb la Revolució Francesa: de persones individualistes, que prioritzen sempre els seus interessos egoistes, per a les que la política és una cosa complicada, no retribuïda i aliena al seu interès. Per tant, es limiten a votar els seus “representants” cada quatre anys. La ciutadania liberal garanteix els drets formals (llibertat de professió, d’expressió…) però no els drets socials (habitatge, treball…).  Però una cosa nova està sorgint, no és així? Tu mateix ho has vist Felip:
Aflora el model clàssic de ciutadania, l’original. A l’Antiga Grècia els ciutadans participaven directament a l’Assemblea, com moltes persones avui ja s’estan atrevint a fer. Baixem a fer assemblea a la plaça, als barris, a peu de carrer, a l’espai públic. Però no només això: quan era l’hora els antics grecs agafaven l’escut i la llança i baixaven al carrer. Quan la cosa pública era amenaçada, defensaven personalment la seva ciutat, davant d’estrangers o bé de tirans. No eren xais, com avui, eren hoplites. La defensaven perquè comprenien que tot anava lligat. Si s’acabava la cosa pública, s’acabaven també els seus drets i les seves llibertats. Aquest és el significat original de la ciutadania, no cap altre. No delegaven aquestes funcions als “polítics”, a la policia i a l’exèrcit, l’exercien directament. Aquesta ha de ser la nostra actitud. Ja va convertint-se en la nostra actitud. Ja no volem la ciutadania liberal, avui comencem a practicar una ciutadania activa. Ens reunim, parlem, decidim, i finalment sortim al carrer a reclamar el que ens pertoca.
I en aquest camí, no en dubtem, algun dia aconseguirem la ciutadania plena; la que ens portarà altre cop els drets socials: el treball, la riquesa, l’habitatge, l’alimentació, l’educació i la sanitat. La que ens permetrà també desenvolupar els càrrecs públics directament, gestionar directament els recursos que són de totes, acabant amb els intermediaris, amb les burocràcies dels partits, amb la corrupció, l’engany i la injustícia.

Sí que sortirem al carrer, sí. El carrer.  Us fa por aquesta paraula? I més que us en farà… Perquè el carrer és l’espai de totes, l’espai públic, el nostre espai. El que mica en mica ens retalleu però que mai ens podreu prendre. El lloc on uns i altres som ben iguals, on només ens mesurem per allò que som, i per quants som, no pas pel que tenim. Per on totes i tots hem de passar cada dia, allà on ningú es pot amagar de res, i on tampoc vosaltres us podreu amagar de tot allò que heu robat, de tot el que heu enganyat, de tota la gent que heu maltractat, de tot el que ens heu humiliat, de tots els que heu enfonsat en la frustració i en la misèria.

Baixarem al carrer a recuperar el que ens heu pres, ni més ni menys. Però pareu compte, serem cordials i us advertirem d’una cosa: els despatxos, palaus, liceus, mansions, xalets, clubs d’hípica, camps de golf i centres comercials són espais privats; són els vostres espais. Però el carrer no. Places i carrers són espais públics, són el nostre espai. En definitiva: al carrer… (i escolteu bé) nosaltres juguem a casa.
Amb aquestes detencions i amb aquestes amenaces no heu aconseguit de fer-nos por. Només heu aconseguit fer-nos enfadar més; una mica més del que ja estàvem.
Una gran manifestació, d’aquí menys temps del que us penseu, acabarà amb tot el vostre negoci. Una manifestació completa, una manifestació vertadera, una manifestació ―ho heu vist fa poques setmanes― que ja comença a treure el cap. Vosaltres encara no heu vist una manifestació vertadera, i nosaltres tampoc, de ben segur. Però vosaltres i nosaltres, ben juntets, algun dia la veurem. I veureu que una manifestació vertadera és ben curiosa: no s’hi camina en cercles aixecant un cartell, com hem fet fins ara, sinó que es camina sempre en línia recta. Tan se val el que hi hagi al davant, sempre es camina en línia recta. I tan se val què o qui s’hi posi al mig, amb tal de caminar en línia recta, si fa falta, s’hi camina per sobre.

De tombar un contenidor, o bé de trencar un vidre, en dieu “violència”, i dieu que us molesta. Però no és veritat. El que us molesten són els milers i milers de persones que sortirem al carrer per treure-us la màscara i cridar ben alt i ben fort que sou uns lladres, uns corruptes, que no teniu vergonya, que maltracteu la gent, que us volem fora de la poltrona, que volem que ens ho torneu tot, i que ens ho torneu ARA. Això és el que us molesta, però nosaltres no deixarem de fer-ho.

Volem el que és nostre. Som ciutadanes i tenim dignitat! Ens detindran, però no ens aturaran!