Article d'opinió
Jordi Romeu, militant d'Endavant (OSAN) Tarragonès

A L’Estat Espanyol hi està havent un moviment popular que és aplaudit pels mitjans de comunicació burgesos (fet que ens hauria de fer pensar, i molt). Un moviment popular que no vol assumir cap bandera, de moment. Però la línia roja que recorre aquest moviment emancipador revela que els oprimits estem sortint al carrer perquè ja estem farts de que les nostres condicions socials, laborals, polítiques i econòmiques facin pena; i no només això, també ens atrevim a assenyalar vagament, cada cop amb més nitidesa, als culpables: els banquers i el seu embolcall polític. Aquest moviment, per molt que esbombi i es repeteixi a ell mateix que és apolític, és clarament polític, d’esquerres.

Aquesta iniciativa ha sabut reunir l’instint de classe d’alguns treballadors i treballadores, aturades, estudiants, independentistes, pensionistes, dones explotades… però encara no som suficients. No només això, aquest entramat de subjectivitats no és suficient per imposar res a l’Estat Espanyol. Els canvis reals els farem amb un poder objectiu o no els farem. Transformar les idees en realitat no es fa resant sinó posant-nos mans a l’obra; participar en les assemblees que es fan cada dia a les 20.00 a la Plaça d la Font és un primer pas, però ni molt menys l’últim. La realitat és mòbil, o avancem o retrocedim, i suposo que tots i totes les que estem reunides apostem per avançar.

Bismarck va haver de cedir el dret de seguretat social als treballadors i treballadores després de la cruenta batalla (amb milers de morts d’un bàndol i pocs de l’altre) que va enfrontar la Commune de París contra dos exèrcits (l’invasor prussià i el nacional francès burgès) al 1871 i que just ara celebra el seu 140è aniversari. El dret de vaga, el dret de baixa laboral, les successives reduccions de la jornada laboral, el dret de baixa per maternitat,… van néixer, entre d’altres, sota l’ombra de la triomfal revolució boltxevic de 1917. Totes les millores socials s’han aconseguit a base de bufetades i el Treball Social, la Sociologia i altres ciències burgeses tergiversen la història dient que aquests drets han aparegut per obra de l’Esperit Sant, negant la lluita de classes. Fins i tot a la pacífica Revolució del Clavells portuguesa, i a la independència de Kosovo hi havia latent el poder dels fusells donant suport a una iniciativa política. A Egipte l’exèrcit nacional va recolzar les classes populars en comptes d’empoderar l’oligarquia. Aquí tenim clar que l’exèrcit espanyol (i la seva força regional: els Mossos d’Esquadra) són altament reaccionaris, defensaran la monarquia, defensaran la seva casta i sobretot no deixaran que els pobles oprimits aconsegueixin la seva independència: antes roja que rota.

Els lladres d’americana i corbata, ajudats de l’Església Catòlica, ens han educat històricament perquè tolerem aquest robatori i han aconseguit tenir guàrdies morals a cada cantonada, fins hi tot entre nosaltres, i seran el primer obstacle que haurem de superar a nivell intern: «estima el teu enemic, posa l’altra galta, no-mataràs». Només els ingenus poden creure que els poderosos renunciaran als seus beneficis sense oposar-hi resistència. Que no ens enganyin, la seva democràcia la van imposar tallant colls al 1789 i avui segueixen civilitzant l’Afganistan, Líbia i l’Iraq a base de bombes humanitàries. La qüestió no és si violència-si/violència-no, és aquí on volen que ens encallem i sovint ho aconsegueixen, la qüestió és la violència de qui i en benefici de què i cal tenir present que fins al moment ells surten guanyant.

Avui toleren la nostra presència als carrers i els fa gràcia treure’ns per la tele, (hippies, gossos, arracades, okupes,.. és un fetitxe) però si tot va bé i avancem en les nostres reivindicacions, aleshores ens ocultaran i ens transformaran en veritables orcos de Mordor, com fan amb el jovent d’Euskal Herria, de Grècia o Irlanda. Només la nostra força i determinació serà el que ens mantindrà en peu. Per això és important no menysprear la teoria revolucionària perquè ens ajudarà en els nostres passos pràctics; hem d’estudiar les revoltes i revolucions, tant victorioses com fracassades i tant del passat com del present per així, com a mínim, no cometre errors que ja s’hagin comès. Quan ens decidim a passar de les paraules als fets afrontarem la prova de foc. La unitat la trobarem a l’escalfor de la batalla i diguem-ho sense por, també als calabossos; i també descobrirem als traïdors i bocamolls. Aquesta empresa que ens hem proposat no la solucionarem ni amb tres dies ni un any, la revolució és un projecte a llarg termini i la lluita serà extremadament dura. L’Estat Espanyol ens ha posat la bota a sobre i ningú aconseguirà que ens la tregui per les bones. Davant d’això només hi ha dues postures: o suportem aixafats segles i segles o ens barallem per alliberar-nos. Que cadascú decideixi el que prefereixi. Però qui decideixi seguir aixafat, com a mínim, que no molesti als qui desitgin alliberar-se perquè quan aquests ho aconsegueixin, la victòria serà per tothom.

Organitzem-nos, creem i tastem el què vol dir realment poder popular. Cal que avancem en connectar amb altres lluites: Anem a les concentracions dels treballadors i treballadores de la sanitat que ja hi ha programades, anem a la universitat i instituts, a les fàbriques, als barris,… avancem cap a una vaga general que faci tremolar aquesta xusma… si ens limitem a dormir i a parlar en una plaça haurem perdut l’ocasió d’avançar més en la imposició dels nostres propòsits. Plutarc deia: assegurem-nos de tenir enemics exteriors perquè sinó ens començarem a barallar entre nosaltres. No cal que parlem tantes coses supèrflues ara per ara que no fan res més que buscar les nostres petites diferències i minar les nostres relacions personals! Sortim a conquerir els nostres drets! Lluitem contra l’Estat Espanyol! Pràctica!