Manifestacions:

• València: 8 de març – 12h Plaça Parterre
• Girona: 7 de març – 18h Plaça del Vi
• Tarragona: 8 de març – 18h Plaça Verdaguer
• Barcelona: 8 de març – 18h Plaça Universitat

Altre cop, ens trobem davant una crisi que és fruit del propi sistema capitalista,  i la pitjor part ens l’endurem, com sempre,  els col·lectius més vulnerables: dones, joves, gent gran i persones immigrants.  Ara ens tocarà patir els efectes més durs  d’aquest sistema basat en l’explotació de la classe treballadora i la divisió sexual del treball, una de les conseqüències de la crisi és l’augment de l’atur, i per primer cop als Països Catalans, la taxa d’atur masculina  supera lleugerament la femenina . Aquest fet no s’ha de comprendre com un signe de “millora” en la situació de la dona, sinó que es deu a la masculinització de la construcció i el sector de l’automòbil, els primers en ser castigats per l'actual crisi econòmica. No podem obviar que les dones treballem en una situació molt precària i per això no apareixem en les grans estadístiques, però és evident que la temporalitat, les jornades parcials, i les irregularitats tindran les seves conseqüències. No podem amagar tant de patiment darrera tants per cent.

Les dones que ara hem perdut la feina a conseqüència de la crisi entrarem en un atur de llarga durada, ja que tenim menys oportunitats d’accés al mercat laboral i  ens costarà molt més aconseguir una feina en unes condicions mínimament dignes. No tenim contractes en les tasques de cura d’infants, gent gran i  persones malaltes, ja que el patriarcat ens assigna aquesta tasca com a “acte d’amor” implícit en la biologia femenina, aquestes tasques invisibles i gratuïtes suposen el 80% del total del treball no remunerat i són les que permeten que el sistema sobrevisqui. El capitalisme necessita una dona que sigui mà d’obra barata i que alhora se n’encarregui de la família i de llar, sense comptabilitzar-nos com costos de producció. No cotitzem i  tenim unes pensions més baixes, per no parlar de la doble escala salarial i dels acomiadaments associats a la maternitat.

Fora de les estadístiques , cal que tinguem present que els Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) no són neutres. Tornen els criteris sexistes i prioritzen fer fora les dones , per ser  una mà d’obra menys rendible pel pes de les responsabilitats familiars que se'ns atorguen en exclusiva  i perquè cal mantenir el rol de l’home com a sustentador de l’economia familiar. Un clar exemple és la SEAT, on el nombre de dones acomiadades ha estat superior al d’homes. 

Amb la crisi l’estat ha trobat l’excusa perfecta per disminuir i retallar la inversió en “polítiques socials”, com és la disminució del pressupost de la gran estafa i hipòcrita llei del PSOE: la llei de la dependència. Aquesta llei no només no ha portat més drets a la immensa majoria de les dependents, sinó que ha fet augmentar la privatització i la precarietat laboral i ha consolidat el model d’atenció familiar de les dones a les llars, formalitzant el seu rol. Mentrestant, s’injecten milions d’euros per a salvar una banca privada que no vol perdre el ritme de beneficis indecentment desorbitats als que s’havia acostumat durant aquests anys de total llibertat per a especular. I és que amb el capitalisme, qui més té més vol; això és el que ens han venut com a aspiració no només legítima sinó necessària per a assolir el ”progrés” i el “creixement”.

En aquest context, la dependència econòmica de la dona va en augment i conseqüentment s’incrementa més que mai el risc de patir violència de gènere, alhora que les dones veiem molt més limitades les nostres possibilitats d’escapatòria. La combinació dels efectes de l’atur en els homes (inseguretat de mascle per no poder complir el seu rol de mantenidor) i en les dones (dependència econòmica respecte l’home), potencia els episodis de violència alhora que comporta un descens de les possibilitats d’emancipació de les dones, això ja està mostrant unes conseqüències dramàtiques.

Dones, està clar que la crisi ens fa més precàries, mai assolirem unes bones condicions de vida amb les reformes d’un sistema econòmic capitalista on justícia social és un concepte antagònic, i desigualtat social una necessitat material. Per això aprofitem avui, 8 de març de 2009, per a fer una crida a la unitat anticapitalista, a la unitat de homes i dones,  a la construcció d’alternatives socials sòlides sobre la base dels següents punts:

– No més EROs, sí a la nacionalització d’empreses que només generen beneficis per a unes poques. Repartim la riquesa entre totes les que la creem.

– No més apropiació privada dels avenços tecnològics, patrimoni de la humanitat: sí a la reducció de la jornada laboral general i repartiment del treball, que ens permeta a cadascun i cadascuna de nosaltres tindre prou temps per a treballar, gaudir de la nostra família, i organitzar-nos políticament.

– No més direcció privada de l’economia: no ha quedat ja demostrat al llarg de les dècades, que és ineficient? Sí al control obrer de les nostres pròpies vides.

– No a la privatització dels serveis públics, sí a la ampliació fins a cobrir totalment les necessitats bàsiques de tota la classe treballadora.

En resum, el que el moviment feminista català sembre ha reivindicat: autodeterminació! Sobre els nostres cossos, sobre els nostres mitjans de producció, sobre les nostres vides i sobre el nostre país.  El patriarcat, com el capitalisme, no se’l refunda, se’l combat!

Endavant (Organització Socialista d'Alliberament Nacional)
8 de març de 2009, Països Catalans