Renàixer del fang

Tres mesos després de la tragèdia del pas de la dana, el poble treballador valencià afronta una nova fase amb el perenne i insultant abandonament de les institucions. La situació crítica, amb més de dues-centes persones mortes i un impacte incalculable sobre milers de persones més, segurament ha fet ensorrar l’expectativa de moltíssima gent sobre el paper protector de les institucions espanyoles i valencianes. Ara bé, no podem dir que aquest rol de mercenaris incompetents siga pas cap sorpresa, especialment en el cas del PP valencià. El País Valencià, així com el conjunt dels Països Catalans, fa molts anys que viu condemnat a ser una font de recursos per a tercers –per a l’estat espanyol i la seua oligarquia, també la d’origen valencià– sense cap poder de decisió sobre el mateix futur. 

La situació, però, obre una escletxa en la legitimitat d’aquest model de subordinació, que les organitzacions d’esquerres i els moviments socials hem de saber llegir més enllà de la immediatesa: hem de plantejar una alternativa per al país. És moment de plantejar-nos com responem políticament a aquesta situació de manera que ensorrem el projecte espanyolitzador i de reconstrucció en mans de la Gürtel per construir-ne un en favor de les classes populars i la sobirania. Aquesta és la nostra aportació a un debat urgent i necessari. 

Primer, però, ens cal delimitar quin és el terreny de joc. La situació crítica després de la riuada fa més clares a ulls de tothom dues qüestions permanents, fonamentals, en la situació del País Valencià: d’una banda, el conflicte de classe entre qui veu el territori i la seua gent únicament com un mitjà per a obtenir beneficis, i la mateixa gent en defensa de les seues vides; de l’altra, i vinculada a la primera, la imposició de l’espanyolisme com a forma de desarticular la identitat pròpia i fer fracassar projectes polítics alternatius. És el projecte dels bous, l’hotel a primera línia i l’ampliació del port, la llei Rovira i la impunitat dels ultres, contra la classe treballadora valenciana, el nostre territori i la nostra llengua i cultura.

Aquestes han estat les dues cares de la moneda, les que s’han de fer cada cop més evidents en la nostra percepció per poder avançar en el nostre alliberament: la d’un govern sangonera i criminal i la d’un poble digne i solidari, que adquireix consciència de classe i nacional. Perquè la dinàmica és la mateixa que sempre, però aquest cop plou sobre mullat. El País Valencià actual no és el mateix que l’anterior a tot el cicle de lluites de la darrera dècada llarga. L’hegemonia indiscutible del PP no és tal, ni tampoc la legitimitat del creixement desmesurat a cop de totxo, copa i puro, mentre que la memòria de lluita i el teixit organitzatiu hi és. La possibilitat de creixement d’un espai d’esquerres a partir d’aquesta crisi no resulta cap quimera. A la vegada, però, l’extrema dreta es manté com un actor polític amb voluntat de capitalitzar aquest malestar per simplement continuar alimentant el monstre que el genera. I tot i això, partim del convenciment que el País Valencià, igual que va renéixer de les cendres, sense cap mena de dubte, renaixerà també del fang. 

Mora el mal govern

El govern del criminal de Mazón ha ofert la mateixa gestió posterior que la que havia fet prèviament. No només ell i no només ara, òbviament, sinó el seu partit i durant molts anys. En algunes coses, el PP valencià és ben diferent del Botànic: l’espanyolisme desbocat, la privatització desacomplexada i sense amargar-se’n, l’elogi de la destrucció del territori per continuar amb l’explotació turística… En d’altres, però, hi és tan a prop, o amb resultats tan poc diferents, que fa mal de dir i tot: supeditació a Madrid-Espanya, no estabilització de les treballadores públiques, valencianisme folklòric supeditat a l’espanyolisme… És a dir, no podem separar les conseqüències de la dana de totes les polítiques realitzades els anys anteriors. Els anys de Francisco Camps, Fabra i Rita Barberà, però també els anys de Ximo Puig i Joan Ribó.

El País Valencià ha patit molts anys d’espoli, de corrupció, de clientelisme, de borratxera de l’especulació, de rendisme i robatori sense escrúpols ni límits. La progressiva terciarització de l’economia, el boom del totxo, el ciment, el gran esdeveniment i el turisme, han destruït no només el territori natural del país, sinó que també han contribuït a desfer la potencialitat de l’organització de classe de les treballadores. Més beneficis i menys organització popular com a fórmula d’èxit de les classes dirigents. Més dependència d’un model depredador del territori i de la mateixa identitat. Un país regalat a un grup de mediocres per enriquir-se i convertir el País Valencià en la seua fira comercial desvalencianitzada –espanyolitzada– i desmobilitzada.

Davant de la crisi tan gran que es recordarà generació rere generació, amb l’impacte social incalculable que ha provocat, la resposta d’un govern espantat i dimitit ha estat buscar el resguard de l’estat. L’estat entés molt més enllà del partit que es troba al govern, amb qui la gesticulació partidista es pot dur fins a l’extrem que siga necessària, sense alterar ni un mínim els consensos sobre els quals descansa el règim del 78. El govern valencià i l’estat espanyol han volgut superar la crisi tal com van voler superar la pandèmia, tornant als fonaments de l’estat i a les seues receptes històriques: militars al govern per afrontar una crisi que no només és humana, sinó profundament política. Militars als carrers per controlar una crisi que no només és material, sinó profundament humana. Quan el perill treu el cap i qualsevol escletxa pot amenaçar l’estat nació, el reforç de l’estat i de la nació duu tricornis, estanqueres i botes militars.

Autodeterminar-nos per sobreviure

Malgrat els gestos partidistes entre el PP i el PSOE, que han pogut mobilitzar més o menys l’opinió pública, davant d’aquesta crisi hi ha dues coses que s’han mostrat intocables, pilars fonamentals del projecte polític que ens sotmet: l’estat espanyol i els beneficis de la patronal. Aquest moment de crisi només fa evident un problema de fons que necessita una solució d’arrel. Dins de l’estat espanyol no hi ha cap mena de futur per al País Valencià, cap espai per a la mateixa sobirania. Cap espai per a decidir quin model econòmic i territorial es vol afavorir, per a decidir com s’expressa la pròpia identitat nacional, per a decidir quines mesures es prenen en relació amb el canvi climàtic, per a decidir com s’enfronten, també, crisis com la que ha generat la dana. 

D’una banda, l’estat espanyol ha tret als carrers tres dels seus símbols més elementals. El primer, els cossos militars i policials que abans ja hem esmentat, amb la seua funció de control social i representació simbòlica de la presència de l’estat a les poblacions afectades, i la seua funció de control polític de les situacions de crisi. El segon, la monarquia, amb les visites dels borbons a les zones afectades enmig d’un tel de sobreactuació planificada. La visita dels reis a Paiporta, saludats per militants d’ultradreta, amb un Mazón desaparegut i un Sánchez fugit, deixava clar el missatge: pot caure Mazón o pot caure Sánchez, mentre que Espanya i la seua monarquia no caiga. Es mostren com aquells que sí que donen la cara per intentar augmentar la credibilitat de l’estat en un moment de pèrdua de credibilitat de partits, Generalitat i Gobierno. El tercer, tota classe d’extrema dreta i espanyolisme que es reprodueix constantment com a floridura pròpia de l’ecosistema podrit d’aquest estat post-franquista. Ho hem vist amb la presència d’intoxicadors d’extrema dreta, organitzacions d’ultradreta o l’exaltació de l’espanyolisme del mateix Mazón acusant l’independentisme de manipular les manifestacions contra el seu govern.

De l’altra, la nova fase de reconstrucció ha mostrat de nou un fet inqüestionable del model que planteja l’estat espanyol. Els diners de la reconstrucció aniran a parar a les empreses amigues dels seus partits, fins i tot a aquelles implicades en la trama de corrupció de la Gürtel. Aniran a parar a modificar els barris no per al benefici de la gent que hi viu, sinó per al benefici de grans empreses que no tenen cap mena de relació amb els barris afectats. Aniran a parar a les butxaques privades i no al reforçament dels serveis públics o d’altres tipus de projectes d’ocupació pública.

En aquesta crisi hem vist condensades diferents característiques del sistema polític, econòmic, simbòlic, militar i jurídic que representa el Regne d’Espanya. Hem vist com els elements estructurals que donen forma a l’ocupació dels Països Catalans suraven de cop amb la riuada. Així, l’autodeterminació es mostra necessària per a no continuar a mercé de governs negacionistes del canvi climàtic, hooligans de l’anticatalanisme, xucla-sangs capaços de jugar amb les nostres vides. Els Països Catalans necessitem autodeterminar-nos per a sobreviure.

Comencem a fer passos

Tot i que, com déiem, amplis sectors de l’esquerra veuen l’escletxa política que s’ha obert al País Valencià després del pas de la dana, no tothom comparteix una perspectiva independentista i socialista com la nostra. Ara bé, una pregunta que segurament totes compartim és: com aprofitem la ruptura viscuda respecte a les institucions i els partits, la distància evident entre el sentit comú i allò que els governs han fet, per impulsar la reconstrucció d’una alternativa política que puga fer fora no només a Mazón, sinó esdevenir una opció de futur per al País Valencià? 

Des de la nostra perspectiva, hi ha quatre elements clau que hauríem d’enfortir en la batalla que lliurem actualment: 1. No abandonar la batalla política “gran” ni “petita”, 2. Augmentar la nostra força, 3. Construir país i 4. Reforçar un projecte independentista com a alternativa política clara a l’estat actual de les coses.

1. Disputar totes les batalles

En primer lloc, pensem que ha estat difícil, aquest temps, sostenir la urgència de la necessitat material i la urgència de la resposta política. Ens n’hem sortit bé, com hem pogut en relació amb les forces que teníem prèviament. Segur que hauríem pogut avançar més amb una major organització prèvia, però la política es fa amb les condicions que tens i no amb allò que t’agradaria que fos. Pensem, però, que es pot donar una tensió entre qui pensa que cal posar més èmfasi en la construcció d’alternatives a petita escala –alternatives com la del Parc Alcosa que, gràcies a la Koordinadora de Kol·lectius, és totalment referent– i qui pensa que l’important és la batalla per qui arrossega la consciència dels centenars de milers de persones que han viscut un trencament respecte a l’estat i les institucions. Hi haurà també una tensió entre qui creu que hem de construir petites alternatives, en funció de les nostres possibilitats de sostenir-les de manera completament autogestionada, o qui crega que és moment de reivindicar una intervenció pública major, tot i assumir que l’estat no està en les nostres mans. 

Aquestes tensions són fructíferes a nivell polític i, per tant, positives. Per nosaltres, el més interessant tot i que segur que també és el més complicat, és saber mantenir un equilibri entre les dues perspectives. No per no voler destriar el gra de la palla, sinó perquè una experiència concreta pot servir per a activar un conflicte a major escala, i una batalla a gran escala pot reforçar un projecte concret que bega d’aquest marc. 

En aquest sentit, donem molt de valor a la proposta feta per les companyes de la Koordinadora de Kol·lectius del Parc Alcosa d’Alfafar de la creació de comités locals de reconstrucció. La seua pròpia força –llaurada durant més de 40 anys d’organització– pot servir així per dues qüestions: per impulsar altres barris amb una organització prèvia menor o inexistent a generar experiències d’organització pròpia, i per impulsar un debat públic sobre com ha de fer-se la reconstrucció, quin paper ha de tenir l’estat, quin paper han de tenir les empreses grans, el petit comerç, o altres formes empresarials com les cooperatives, i quin paper ha de tenir la gent que viu als barris. En aquest sentit, la disputa actual sobre la reconstrucció, que confronta el model de negoci del govern amb un model alternatiu, democràtic i popular, és important i es nodreix d’experiències a petita escala, però que poden generar un debat sobre el model actual, ja que les disputes en relació amb el territori, a l’habitatge o als serveis públics són exactament les mateixes: qui decideix i qui se’n beneficia? 

Per anar més enllà de la disputa concreta i connectar-la a la confrontació de classe de fons, pensem que hem de continuar fent grans mobilitzacions que permeten canalitzar el descontentament generat cap a posicions més d’esquerres, i no caiguen en plantejaments dretanitzats. Així doncs, hauríem de trobar fórmules que puguen connectar la manifestació de 50.000 persones contra el model de ciutat i el problema habitacional a València amb la nefasta planificació urbanística que ha posat les condicions per al desastre viscut, o que puguen disputar amb quin model volem reconstruir les zones destruïdes. Hauríem de poder connectar la irracionalitat de l’ampliació del port amb l’evidència que no podem seguir amb els ulls tancats davant del canvi climàtic i com es multipliquen les afectacions quan hem destruït el nostre entorn natural. Hauríem de poder connectar el rebuig a la llei Rovira amb la nefasta gestió d’un govern més preocupat en què no es mencionen els Països Catalans i en fer curses de bous i festivals musicals en castellà que en protegir les vides de les valencianes amb serveis públics a l’altura de les necessitats. 

Hem de poder connectar la indignació prèvia a la dana, vinculada a diferents atacs viscuts (al territori, a la llengua, al dret a l’habitatge, als drets de les persones migrades…) amb la indignació actual, que s’expressa multiplicada per centenars de milers de persones. Ho hem de fer amb estratègies comunes que fomenten la unitat de l’esquerra anticapitalista i l’independentisme popular, que canalitzen la diversitat en apostes comunes respecte a tot allò que siga possible si volem tenir possibilitats de disputar la crisi de legitimitat i fer passos en la construcció d’una nova hegemonia.

2. Augmentar la nostra força

En segon lloc, hem d’augmentar la nostra força. És obvi que és gràcies a l’organització prèvia que hem pogut donar recorregut material i polític a les contradiccions gravíssimes que hem viscut aquests mesos. Ho mostra el barri del Parc Alcosa, ho mostra l’acció organitzada de la Xarxa de Casals i Ateneus, ho mostra la ràpida organització de la Xarxa de Suport Mutu Dana. També és obvi que com més organització i més consciència haguérem acumulat prèviament, més gran seria la capacitat de disputar ara els objectius marcats, siguen els del pagament de responsabilitats o els del model de reconstrucció i de prevenció futura. 

Per això el moment és òptim per intentar solidificar les experiències d’organització que, de manera espontània provocada per l’emergència, s’han anat donant al llarg del País Valencià i, també, fins a l’altra banda de l’Albera. No podem postergar el fet de centrar forces en aquesta reconstrucció social i política del conjunt del País Valencià, en un enfortiment de la classe treballadora organitzada, en la construcció d’una rereguarda que ens permeta sostenir espais de relació social i política en els mals moments i multiplicar les nostres capacitats en moments d’ofensiva. En aquests moments, solidificar espais per a la vertebració d’una alternativa política al país és imprescindible perquè, sense aquests espais d’autoorganització popular, cap proposta política podrà prosperar més enllà d’un moment puntual. 

Quins són aquests espais d’enfortiment de la nostra força? Pensem que en aquest moment concret, hem de dedicar les nostres forces a solidificar: 1) els comités de reconstrucció, per portar arreu de les zones afectades la batalla per una reconstrucció al servei de les classes populars; 2) els casals i ateneus, com a espai d’organització territorialitzada imprescindible per reagrupar, impulsar i fer néixer noves iniciatives d’autoorganització popular; 3) altres espais d’intervenció política del moviment popular que permeten dur a terme una batalla política a llarg termini i en relació amb tots els aspectes de contradicció i resistència de les valencianes, com aquells que formen part dels blocs anticapitalistes de les manifestacions i concentracions; 4) i la mateixa esquerra independentista, perquè permet construir un projecte que integre les diferents lluites i reivindicacions en un horitzó polític clar per a recuperar la sobirania popular. 

Per a dur endavant aquest enfortiment, alhora, ens cal la unitat en la diversitat de tots els espais de lluita, ja que pot multiplicar la nostra capacitat per a enfortir realment tot l’espai polític transformador del país. Molt més enllà de l’Horta, la possibilitat hi és, i més encara si treballem plegades. 

3. Fer país, construir països

Les comunitats polítiques es construeixen en la lluita. Els Països Catalans són un projecte polític antagònic a l’estat espanyol i el seu sistema d’explotació de la classe treballadora, d’aniquilació de les diferents nacions sota el seu domini, de saqueig del territori i de reproducció del patriarcat, del racisme i de l’imperialisme. Els Països Catalans, com a projecte antagònic a uns interessos de classe determinats, es construeixen, precisament amb més intensitat, en moments com aquests. Quan l’estat nega amb més claredat que mai la nostra capacitat de viure i de decidir sobre les nostres vides –siga amb el pas de la dana, amb els atacs al català o amb les retallades dels serveis públics–, hi ha una major sensibilitat i, per tant, una resposta més forta, arreu dels Països Catalans. A banda dels lligams culturals i lingüístics, històrics i polítics, compartim una realitat de negació i segrest de la sobirania per part de l’estat i, en conseqüència, la possibilitat de respondre-hi conjuntament.

La manca d’una institució pròpia de la nació catalana, que es veu supeditada a unes institucions alienes que hi governen per dret de conquesta, siguen estatals o sucursals autonòmiques, és el que ha impulsat una major fortalesa d’organització popular. Així, arreu dels Països Catalans han perviscut al llarg dels anys formes de mutualisme, sindicalisme, cooperativisme, cultura popular, i tantes altres formes d’organització al marge de l’estat. Aquestes, a més a més, són la base des de la qual fer no només política al marge de l’estat, sinó també contra l’estat, per reivindicar els propis drets socials i nacionals.

En moments com aquest, la força d’aquesta tradició de lluita als Països Catalans sura amb més evidència, i els lligams sovint poc perceptibles, atacats i emborronats per la propaganda identitària espanyolista, es mostren com allò que són: arrels sòlides des de les quals bastir un projecte polític amb prou força per a posar l’estat entre les cordes. 

I com fer-ho, en aquest context, això de construir països? Primer, continuant impulsant l’organització de la resposta solidària de l’esquerra independentista i la Xarxa de Casals i Ateneus, ja que lluitar col·lectivament és el que ens fa poble. Segon, solidificant estructures d’organització popular que s’enxarxen a escala nacional, com pot ser la creació de nous casals i ateneus o l’enxarxament dels ja existents. Tercer, fent vincles humans i de suport mutu entre col·lectius i persones a banda i banda del Sénia, ja siga a través de les brigades de treball, de l’organització de xerrades o d’altres iniciatives. Quart, seguint l’actualitat del conjunt del nostre país, escoltant i llegint les propostes, intercanviant idees i construint col·lectivament, a poc a poc i des de baix, la proposta de Països que aspirem a ser. 

Tanmateix, no hi ha països sense país. Hem de tornar a alçar un País Valencià que fa uns anys que està a la defensiva, rebent els cops dels governs que pretenen erradicar-ne fins al nom. En moments com l’actual, en què l’estat –en aquest cas, a través del Govern de la Generalitat– no pot mostrar-se com a representant legítim del poble, el poble ha de trobar altres formes de representar les seues idees i aspiracions. Les manifestacions massives que s’han dut a terme a la capital han estat mostres d’aquesta voluntat d’expressar per si mateix el que les institucions no faran, ja que ara mateix són l’element antagònic evident dels interessos populars. 

Dins de l’amalgama ideològica que contemplen aquestes manifestacions, hem de poder anar dibuixant qui som i què volem. Hem de poder dibuixar unes coordenades polítiques i nacionals diferents de les representades pel govern de Mazón, tot mantenint una idea de poble que vaja més enllà de les persones ja conscients i organitzades. La disputa que lliurem és la del conjunt del País Valencià: com a mesell de les polítiques espanyolistes o com a projecte alternatiu que vol recuperar la pròpia sobirania per a una millora social i nacional. 

I com fer-ho, això de construir país? En primer lloc, impulsant l’organització de base, arreu del País Valencià i no només al voltant de les zones més afectades o la ciutat de València. En segon lloc, plantejant propostes que recullen contradiccions del conjunt del país, i no només en relació amb la dana, tot i que també; és a dir, connectar les preocupacions per l’habitatge, per la llengua, pels drets de les persones migrades o pel territori amb la disputa actual. Ens cal construir un moviment ampli i coordinat a nivell de país que aglutine diferents lluites, amb mirada global i que compartisca un programa de mínims, al voltant de l’anticapitalisme, el feminisme i la consciència nacional. En tercer lloc, combatent les posicions espanyolistes i antivalencianes dins i fora del marc de la protesta contra Mazón. Per acabar, reivindicant clarament la desconnexió de l’estat com a possibilitat de construir un país diferent que estiga realment en mans i al servei de les valencianes. 

4. Per un horitzó de ruptura clar: la independència dels Països Catalans

La proposta de l’Esquerra Independentista parteix d’una constatació que podem resumir en una frase: no podrem assolir un alliberament social sense trencar amb els estats que ens oprimeixen i per als quals només som un territori del qual extreure beneficis; alhora, no podrem assolir una llibertat nacional sense que aquesta represente la voluntat de millora social per al conjunt de les classes populars que viuen al nostre país, ja que són les úniques que poden dur a terme aquest procés de ruptura. Per tant, si volem recuperar la nostra sobirania, i poder decidir sobre aquells aspectes que regulen la nostra manera de viure, per a fer-ho en benefici del bé comú i no dels interessos de l’oligarquia, hem de trencar amb el marc jurídic, polític i militar que ens ho impedeix. 

A la vegada, trencar els estats espanyol i francés és una via política clara per obrir una nova etapa, per trencar els marges que ens limiten a reproduir el capitalisme, per engegar un procés constituent d’un nou poder polític que estiga en les mans de les classes populars. Ras i curt, si volem que la reconstrucció siga feta pel poble i per al poble, hem de plantejar-nos l’objectiu de prendre el poder polític en les mans del poble. Malgrat que no puguem fer-ho de cop, i en el camí cada batalla per apropar-nos-hi siga important, necessitem aquest horitzó. Perquè si no sabem a on anem, no podrem començar a caminar.

L’horitzó de ruptura ha d’englobar el conjunt de reivindicacions de les diferents lluites sectorials o locals, ha de construir un subjecte divers que troba el seu denominador comú en la lluita pel poder popular i en la defensa dels interessos del conjunt del poble. En definitiva, uns Països Catalans que lluiten no només en contra d’aquest sistema i de tota la mort i misèria que provoca, sinó que aposten pel trencament per poder tornar a construir-ho tot de manera completament diferent. En definitiva, lluitar per debilitar els representants del poder polític, jurídic i militar que ens oprimeix, lluitar per esgarrapar al màxim en el procés de reconstrucció, i fer-ho amb la vista posada a fer fora l’estat espanyol per complet i decidir plenament la reconstrucció del conjunt del país.