Manifest de l’Esquerra Independentista en motiu dels 91 anys de l’aprovació de les Normes de Castelló

Ja fa noranta-un anys que es van aprovar les Normes de Castelló, text que va servir per a adoptar un sistema ortogràfic unificat per al valencià, seguint el rastre del que s’havia aprovat dèneu anys abans al Principat de Catalunya i seguit a les Illes Balears. Semblava, doncs, fa noranta-un anys, que s’avançava cap a un reconeixement ple del valencià com a llengua d’ús al País Valencià i això, en cap cas, estava deslligat del que succeïa als altres territoris dels Països Catalans. La unitat del català, així, es dibuixava tossuda com una evidència d’unitat nacional.

Noranta-un anys després, eixe ple reconeixement del valencià no s’ha pogut assolir en cap moment. L’espanyolisme, a vegades disfressat de valencianitat mitjançant el blaverisme, sempre ha atemptat contra el mínim avanç que poguera aconseguir la nostra llengua. Aquests atacs no van cessar amb el govern del Botànic i ara, amb els governs de l’extrema dreta, s’han multiplicat desacomplexadament. El cas més recent i pròxim és l’oficialització del topònim d’aquesta ciutat en castellà, per obra i gràcia de l’ajuntament què governa la conservadora Begoña Carrasco, a la qual des d’ací li diem, clar i català, que EL NOM ÉS CASTELLÓ.

I és que ataquen la nostra llengua perquè suposa un desafiament per a l’estat espanyol, ja que representa el nostre més ferm tret d’identitat cultural pròpia què, en última instància, impugna l’assimilació i dominació del nostre poble. Només així es pot explicar aquesta insistència de perseguir el català en totes les seues formes; no hi ha prova més clara que ens trobem en un conflicte polític. L’enemic ho té molt clar: ataca la llengua qüestionant-ne la unitat perquè representa una unitat política i social, que fa trontollar els fonaments del seu projecte estatal de dominació capitalista i ens porta a plantejar l’autodeterminació dels Països Catalans com a única via per a l’alliberament del seu jou.

De la consciència d’aquesta dominació sorgeix la nostra determinació i afirmació que només lluitant i sent perseverants podrem defensar els nostres drets i garantir que no desapareixerem com a poble. No ens podem refiar de la socialdemocràcia que es mostra inoperant davant les agressions cap a la nostra nació i la nostra classe, alhora que les seues falses solucions ens són alienes i s’han mostrat del tot ineficaces. Cada vegada que se’ns nega el dret de parlar i viure en català, que se’ns imposen topònims impropis o que el feixisme ens ataca als carrers o a les institucions, hem de tenir clar que defensar la llengua és defensar un element cohesionador de la classe treballadora del nostre país, és defensar la nostra gent, és defensar-nos a nosaltres mateixes.

Les qui mai no hem abandonat, sabem que només amb la presa del poder podrem implementar les mesures que garantisquen la supervivència de la nostra llengua i cultura, en el marc d’uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes. Així doncs, fem una crida al conjunt del poble treballador a combatre els estats espanyol i francès i a reafirmar la unitat de la llengua, i també a tindre una actitud proactiva i militant. Fem una esmena a la totalitat al seu sistema de dominació burgès i fem nostres aquelles paraules de Joan Fuster quan va afirmar que era necessari recobrar-nos en la nostra unitat per a no ser destruïts com a poble.

SOM LLENGUA. SOM PAÏSOS CATALANS.
O ARA, O MAI!!