La dretanització de la conjuntura política

Les eleccions municipals i autonòmiques del 28-M van donar el tret de sortida a un calendari electoral que passarà per les eleccions espanyoles, el parlament europeu i finalment, el Parlament de Catalunya. Aquest tret ja va determinar un nou mapa polític amb el reforç de la dreta espanyola, la desaparició dels pactes “progressistes” al País Valencià, les Illes Balears i algunes de les principals ciutats del país, i el gran creixement de VOX, amb força numèrica per entrar o condicionar governs. Aquest nou mapa va forçar Pedro Sánchez a avançar les eleccions espanyoles al 23 de juliol vinent, amb la voluntat de recuperar terreny perdut gràcies a la por que pot generar un govern de Feijóo a l’estat, amb el suport intern o extern de VOX.

Amb la conformació de governs i pactes d’investidura, ja hem pogut observar l’agenda política de la dreta per als pròxims 4 anys; una qüestió que vam analitzar en el nostre anterior comunicat: Estabilització de l’estat i dretanització. Anàlisi del 28M.

Però la dretanització social s’expressa no només amb l’augment de vots a la dreta i l’extrema dreta, sinó també amb el viratge conservador de la proposta econòmica i social de pràcticament tot l’arc parlamentari. Ara mateix, des de les posicions ultraliberals i reaccionàries fins a les de socioliberals i socialdemòcrates se sosté el projecte econòmic de la UE, del capitalisme internacional i d’empobriment de la classe treballadora. VOX ha aconseguit tensar cap a la dreta el conjunt de l’agenda política i l’ha situada en unes coordenades més favorables al seu creixement i al reforç de la versió més conservadora del règim del 78.

En aquesta conjuntura, les propostes de “cordons sanitaris” en l’àmbit institucional contra l’extrema dreta no només s’estan revelant ineficients per aturar-ne el creixement electoral, sinó que a la pràctica impliquen una subordinació política a la socialdemocràcia espanyola liderada pel PSOE i Sumar. En el context de les eleccions del 23-J, això es tradueix a oferir la presidència a Pedro Sánchez.

23-J: La trampa de la dicotomia

Les forces polítiques estatals han situat el 23-J dins d’un marc plebiscitari i intenten reduir les opcions a la confrontació únicament de dues propostes. Una de continuista, liderada per Sánchez i el PSOE, i avalada per Sumar i Yolanda Díaz, i la de canvi, liderada per Feijóo i el PP, amb el suport de VOX. El marc plebiscitari només afavoreix els interessos de l’estat i del règim del 78, on totes aquestes forces polítiques acaben jugant el seu paper per a l’estabilitat del capitalisme i de les institucions transnacionals de la UE i l’OTAN. Ambdues opcions són hostils a qualsevol proposta política que dibuixi una solució emancipatòria per a la classe treballadora dels Països Catalans o de qualsevol altra nació oprimida.

És evident que un govern espanyol de PP i VOX suposarà, a curt termini, un reforçament de les dinàmiques d’atac contra la classe treballadora, les dones, el col·lectiu LGTBI, les persones migrades i els drets nacionals dels Països Catalans. Però la resposta a aquests reptes, des d’una posició revolucionària, ha de ser articulada en forma d’una alternativa política global que apunti a la superació del sistema i l’estat que engendren el feixisme, i no des d’una possible cooptació dins un marc de la socialdemocràcia i el pactisme. La conservació d’un espai polític rupturista en clau nacional (no compromès amb el govern del capitalisme espanyol per la subordinació a una lògica del mal menor) és la condició necessària per a la construcció d’una força social que pugui fer front a l’ofensiva capitalista i a l’onada reaccionària (que avancen més enllà de qui guanyi les eleccions del 23-J) a través d’un projecte socialista i feminista d’alliberament nacional.

L’eventual establiment d’un govern central liderat pel PSOE suposaria una continuïtat de les polítiques liberals en suport als interessos de l’oligarquia davant la crisi global del capitalisme (malgrat tots els maquillatges “progressistes”). L’aprofundiment de la dinàmica d’empitjorament de les condicions de vida de la classe treballadora farà incrementar un malestar que pot ser capitalitzat per l’onada d’extrema dreta si no s’articula un espai d’esquerres no rendit als projectes d’estabilització de l’estat. En el context del nostre país, ja hem vist com, per exemple, la gestió del govern de les forces del Botànic i el seu discurs de contenció de la dreta no ha pogut impedir el retorn d’un govern autonòmic del PP al País Valencià. També en l’àmbit internacional hi ha exemples que la política del mal menor de la socialdemocràcia és l’avantsala de la feixistització (és el cas de Grècia, per exemple).

En aquest sentit, les forces polítiques d’esquerres i independentistes que eventualment investeixin el candidat del PSOE per la “responsabilitat d’evitar un mal major” hauran d’assumir la responsabilitat d’un govern que, com el de Zapatero el 2008, tiri endavant polítiques antipopulars, austericides i de salvament empresarial i bancari.

L’Esquerra Independentista i la batalla electoral del 23-J

Endavant OSAN hem donat suport i hem participat en el procés de debat en el si de l’espai polític de la Unitat Popular que va decidir concórrer a les eleccions del 23-J, una candidatura que permet un treball polític d’articulació d’un discurs i una pràctica antagònics a l’embat que situa el règim, des de la posició de l’Esquerra Independentista i la Unitat Popular, i el seu programa polític d’independència, socialisme i feminisme per als Països Catalans. Des d’aquest plantejament, la candidatura s’ha estructurat com a batalla ideològica contra el règim del 78 i des de la perspectiva de l’acumulació de forces en favor d’una estratègia rupturista. I davant l’escenari actual, pel fet que l’Esquerra Independentista no accepti el marc plebiscitari espanyol, el vot a la CUP pot traduir-se com l’únic vot contra el règim del 78. 

Per poder amplificar aquest missatge polític en el procés electoral del 23-J, de manera connectada i coherent amb l’estratègia rupturista de la Unitat Popular, creiem necessari situar alguns elements centrals en la campanya electoral:

– L’exercici de l’autodeterminació del nostre poble només pot avançar i materialitzar-se mitjançant la reactivació del conflicte independentista amb l’estat i la convergència de dinàmiques de lluita als diferents territoris històrics dels Països Catalans, sota una estratègia de construcció nacional. Aquesta dinàmica de lluita ha de prendre necessàriament un caràcter unilateral i desobedient, on l’autoorganització de la classe treballadora i les classes populars, i la iniciativa política de l’Esquerra Independentista conflueixin en un procés d’insurrecció democràtica.

– A l’estat espanyol no existeixen les condicions, sigui quin sigui el signe del govern de torn, per proposar un marc negociador en què els drets nacionals dels Països Catalans es puguin veure reconeguts. Al contrari: sigui amb la recepta autoritària de la dreta o amb la recepta del diàleg constitucional de la socialdemocràcia, l’estat espanyol només pot oferir més repressió, més espanyolisme, més polítiques neoliberals i més patriarcat. En definitiva, més règim del 78.

– L’Esquerra Independentista i la CUP hem de superar el marc plebiscitari d’aquestes eleccions i no sucumbir a la verinosa dicotomia del mal menor vs. el mal major. Si en les anteriors eleccions espanyoles era vàlida l’aposta pel bloqueig institucional, la desestabilització de l’estat i la ingovernabilitat, també ho és en la conjuntura política actual. La necessària lluita antifeixista que haurem de lliurar en un probable govern del PP (amb el suport de VOX) haurà de ser també una lluita contra totes les expressions d’aquest règim que engendra i normalitza el feixisme.

Valorem que, avui dia, no s’està aprofitant prou la campanya electoral per clarificar, de forma inequívoca i sense ambigüitats, aquesta posició política coherent amb una estratègia rupturista. Tant el PSOE com Sumar han descartat explícitament la convocatòria d’un referèndum d’independència a Catalunya i un possible reconeixement del dret a l’autodeterminació. En aquest sentit, cal aprofitar el temps que queda de campanya per desfer tota ambigüitat i explicitar una posició contrària a la investidura tant de Núñez Feijóo com de Pedro Sánchez. 

Aquesta clarificació de la posició política i la superació del marc plebiscitari són una oportunitat per connectar la proposta electoral amb els sectors populars de l’independentisme que viuen amb gran frustració el marasme neoautonomista que ERC i el PSOE han travat amb la Taula de Diàleg i la Agenda para el Reencuentro. 

En darrer lloc, considerem central situar el subjecte polític de l’autodeterminació en el marc nacional dels Països Catalans. Després de l’acord d’investidura del PP amb VOX  a les Illes Balears i Pitiüses, i de l’acord de govern d’aquestes dues formacions al País Valencià, els Països Catalans prenen més centralitat com a objectiu principal de l’espanyolisme i el seu projecte reaccionari. La intervenció institucional al Congrés és una oportunitat per articular propostes polítiques en clau de Països Catalans, un marc que desborda i confronta els límits autonòmics i constitucionals.

El projecte global de la Unitat Popular

Després d’un cicle ascendent de lluites i conscienciació, ens trobem en un moment en què la dreta i l’estat han agafat la iniciativa, i han aconseguit subordinar els partits que se situaven a les arestes del bipartidisme als interessos de recomposició del capitalisme en la seva fase de crisi postpandèmica. La concreció de la nostra estratègia d’Unitat Popular en la fase actual implica acumular forces en tots els espais de la societat, actuar per eixamplar l’escletxa de deslegitimació de l’estat i les forces polítiques que el sostenen, i reconstruir l’ofensiva. Aquesta acumulació de forces ha de tenir el seu focus principal fora de les institucions.

El nostre paper és impulsar i articular les respostes populars que es produeixen i es produiran en aquesta fase d’ofensiva del capitalisme i l’estat, unir-les a l’experiència i la consciència generada en l’anterior cicle de lluita, i dotar-les d’una perspectiva estratègica independentista. És a dir, orientar-les cap a la presa del poder per trencar amb tots els instruments de dominació del capitalisme patriarcal sobre el nostre poble (estats espanyol i francès, Unió Europea i OTAN). La construcció d’aquesta lluita en el marc nacional dels Països Catalans és el factor determinant que pot generar una correlació de forces capaç de provocar una crisi política profunda a l’estat i doblegar-lo.

Aquest procés polític se sustenta en dos pilars fonamentals. D’una banda, la reivindicació de l’autoorganització i la unitat de la classe treballadora com a subjecte i motor fonamental de lluita (contrapoder). Això va des de la creació, en un sentit ampli, d’espais i estructures populars fins a l’enfortiment i creixement de les mateixes organitzacions de l’Esquerra Independentista. D’altra banda, la construcció, a través de la lluita concreta i l’agitació, d’un programa polític de transició socialista-feminista i d’independència, és a dir, d’un horitzó de canvi que serveixi per vertebrar un bloc polític i social de lluita revolucionària contra l’estat.