Aquest 25N tornem als carrers per plantar cara als atacs que patim les dones de classe treballadora dia rere dia en tots els àmbits de la nostra vida. Perquè les violències tenen moltes cares que no volem normalitzar. No volem cedir ni un centímetre a aquest Estat capitalista, patriarcal i racista, que, juntament amb l’extrema dreta, intenta blanquejar els diferents tipus de violència de gènere.

Perquè violència és que el 68% de les dones hagin canviat la forma de moure’s per por i un 40% hagin patit una situació d’assetjament mentre es desplaçaven per Barcelona. L’urbanisme no és neutre sinó que les nostres ciutats i barris s’han configurat seguint els valors d’una societat patriarcal i que la forma física dels espais ha contribuït i contribueix a perpetuar i reproduir aquests valors. També és violència que 9 de cada 10 dones procurin anar acompanyades quan tornen a casa de nit i que moltes optin per caminar per carrers il·luminats i transitats. Els elements dels entorns que les dones identifiquen com a no-segurs són poca il·luminació, manca d’activitat, voreres estretes, passadissos, escales o la falta de mobiliari urbà són elements decisius per escollir el camí de tornada a casa. Per això és tan important començar a tenir perspectiva feminista en l’urbanisme de la nostra ciutat i en tots els moviments que s’hi fan. I és que el transport públic tampoc és absent de violències. No és un espai segur en el moment que el 57% de les usuàries han patit assetjament, almenys una vegada els darrers dos anys. Les invasions d’espai, acostaments excessius, xiulades o comentaris sobre el cos o vestuari són les formes de violència que més es reprodueixen.

Els àmbits on es reprodueix violència masclista no acaben aquí. Sota el discurs de la salut es validen estereotips i grassofòbia. L’atenció dins el sistema sanitari presenta un biaix de gènere també existent en la ciència. A més, la grassofòbia i el no reconeixement de la presència d’estereotips, porta a l’infradiagnòstic de malalties en persones amb cossos no normatius sota l’argument que aprimant-se guanyaran en salut. Seguint el fil d’un patró establert, veiem que entre la indústria dietètica, cosmètica i plàstica, l’any 2020 es van generar més de 64 mil milions d’euros. Sota aquests beneficis s’amaga una violència patriarcal centrada en un discurs d’estereotips i grassofòbia, jugant amb la salut física i mental de les persones. La pressió estètica, la cultura de la dieta i la grassofòbia també són violències.

Volem posar de manifest que les violències que patim les dones en espais privats no són irrisòries: el 12% de les agressions masclistes passen a bars i discoteques. Representen un dels punts on s’acumulen les agressions masclistes. Un 7% de les violacions o els intents de violació i un 17% de les violències normalitzades passen en aquests espais. De fet, de nit és quan tenen lloc la majoria de violències i agressions.

I parlant de violència sexual, volem remarcar que a Catalunya es denuncia una violació cada 12 hores. En els últims anys el nombre de denúncies per violacions s’ha doblat, passant d’1 a 2 violacions denunciades cada dia. L’àrea metropolitana de Barcelona, acumula el 60% de les denúncies presentades per violacions.

Tot i aquestes dades, només un 15,6% de les denúncies per violència masclista arriben a condemna. De totes les denúncies que es fan per violència sexual un 60% arriben a judici, i només un 15% acaben en condemna. Malgrat tot, el nombre d’agressions no fa més que augmentar any rere any i la majoria d’aquestes no són denunciades. Algunes perquè fan la lectura que el sistema judicial on també es reprodueixen violències no garanteix la seguretat, comoditat i no revictimització de les denunciants. Moltes altres, perquè no es detecten com a tal o es tendeixen a relativitzar per l’educació rebuda i les maneres de fer imposades.

Com a dones de classe treballadora patim una doble opressió: la de classe i la de gènere. I l’àmbit laboral és un ambient hostil on un 13% de les agressions masclistes succeeixen en aquest espai. L’àmbit laboral és un dels principals focus d’agressions masclistes. L’assetjament acostuma a ser principalment per part de superiors (45%) i de companys (40%). La por a perdre la feina, la vergonya o la por a no ser creguda fa que no es denunciï la gran majoria dels casos.

La realitat que vivim les dones de classe treballadora, i sobretot les més castigades per aquest sistema capitalista, patriarcal, racista i classista, ens condemna a una precarització i empobriment de les nostres vides. El 63% de les persones ateses a serveis socials a Barcelona eren dones. La crisi socioeconòmica derivada de la pandèmia té un clar impacte de gènere. La feminització de la pobresa, només a Barcelona, es reflecteix en les més de 60.000 dones ateses per Serveis Socials el 2021, un 20% més que els anys anteriors. i això entenent de nou les limitacions de la mateixa estructura i totes aquelles persones que queden fora d’aquesta atenció.

L’avenç del discurs de l’extrema dreta ens afecta en molts àmbits de les nostres vides, però sobretot en els últims anys hi ha un discurs en contra de les decisions sobre els nostres cossos. Referent als nostres drets sexuals i reproductius, i posant un exemple entre molts, l’Hospital de Sant Pau no practica avortaments per motius religiosos, però sí que accepta que el 98% dels seus ingressos siguin públics. En resum, tot i rebre entre un 85 i un 98% d’ingressos de la Generalitat, els Hospitals de Sant Pau i Sant Joan de Déu no practiquen avortaments per causes mèdiques passades les nou setmanes de gestació. La mateixa situació es repeteix a 11 centres hospitalaris més de la xarxa pública.

Veiem també com fundacions com la de Pro Vida reben fons públics de la Generalitat per part de Drets socials. 269.000 euros des de 2010 perquè aquesta entitat utilitzi els seus centres per a l’atenció de dones embarassades en situació de vulnerabilitat per difondre un ideari antiavortista i atemptar contra els drets sexuals i reproductius de les dones a partir d’un discurs masclista, reaccionari i de control sobre els nostres cossos i capacitat reproductiva. Tot i que el 2019 el Parlament de Catalunya es va comprometre a «deixar d’atorgar subvencions a qualsevol entitat, col·lectiu religiós que negui el dret a les dones a decidir sobre el propi cos» encara se segueixen atorgant subvencions a entitats antiavortistes com la Fundació Pro Vida.

I l’estat espanyol segueix el mateix camí pel que fa a drets reproductius. Tot i que des de 2014 es prohibeix per llei la gestació subrogada, l’estat permet a agències com Gestlife explotar els cossos de dones d’altres estats. En els processos de gestació subrogada es mercantilitza el cos de les dones explotant i comprant la capacitat de gestació de les dones. A l’estat espanyol, tot i no ser un procediment legal, es permet el registre de nadons nascuts per gestació subrogada a altres països, on les dones gestants només reben un 0,9% del total.

I és davant de tot això, davant de veure com l’ofensiva reaccionària i antifeminista creix, davant l’auge i la normalització dels discursos d’extremadreta, quan veiem que la resposta a tots aquests embats no pot ser cap altra que aquella que neixi de l’autodefensa i l’autoorganització feminista.

És per tot això i molt més, que diem ben alt que, a cada atac que rebem, respondrem amb més feminisme! Perquè ens volem vives i amb vides dignes!