L’economia mundial es troba immersa en un escenari inflacionari. Un fet que no és casual ni recent i que té els seus orígens en la desregulació financera a l’inici dels anys 70. La taxa de guany de les empreses estava en caiguda i els capitalistes van veure en l’especulació financera una font per obtenir més rendiments.

Va ser durant el període de la bombolla immobiliària quan especuladors financers van incrementar notablement les inversions especulatives en matèries primeres com aliments, energia, minerals, etc. D’aleshores ençà, els preus de les matèries primeres han experimentat tendències alcistes i fortes fluctuacions, especialment en períodes de canvis i d’incertesa com els actuals: una pandèmia i una guerra que permeten als especuladors enriquir-se amb la compravenda d’actius financers, alhora que les empreses també ho aprofiten per augmentar els preus i, en conseqüència, obtenir uns beneficis desorbitats.

I com no podia ser d’altra manera,a la cua hi trobem la classe treballadora, que veu com els preus es continuen incrementant mentre sous i pensions segueixen estancats des de fa dècades (inferiors al 2008 en termes reals).

Les conseqüències evidents d’un escenari inflacionari sense compensació per als treballadors ni els pensionistes serà l’esclat d’una nova crisi: descens del consum, disminució de les vendes de les empreses i, finalment, acomiadaments massius. I justament els mateixos que hauran guanyat enormes beneficis durant anys, fins al punt d’acabar provocant una crisi inflacionària, argumentaran que apujar sous i pensions podria generar una espiral inflacionària i que, per tant, els treballadors s’hauran d’estrènyer novament el cinturó.

Les receptes que ens imposaran per superar la crisi seran les de sempre. D’una banda, la classe treballadora patirà acomiadaments massius i precarització dels llocs de feina. I de l’altra, s’iniciaran fortes retallades en els serveis públics, tal i com ja ha anunciat el govern espanyol en el programa d’estabilitat per als pròxims anys que ha enviat a Brussel·les i que preveu retallades en totes les partides pressupostàries, excepte en despesa militar. La història interminable del capitalisme: els beneficis per al capital i les pèrdues per al treball.

Dos fets més poden agreujar la crisi i dificultar la vida per a moltes persones i països sencers. El primer és una nova bombolla immobiliària, fruit de l’especulació, que a hores d’ara ja està dificultat l’accés a l’habitatge per a molta gent i que n’expulsarà a molta més de casa seva a causa de encariment de les hipoteques. El segon és l’augment de preu de les importacions de productes energètics, minerals i alimentaris provocat per l’apreciació del dòlar, que ja s’està traduint en fallides de països sencers que estan sent rescatats per l’FMI a canvi de dures mesures neoliberals que castigaran a la població.

I com ja apuntaven les nostres companyes, a tot això també s’hi afegeix una altra crisi de naturalesa diferent, que ve de fons i que cada cop està agafant més rellevància: el xoc del capitalisme amb els límits físics del planeta. La necessitat d’innovació i expansió tecnològica permanents del capitalisme ha estat possible fins ara gràcies al consum ingent de recursos minerals i energètics; però hi ha uns límits físics que era obvi que s’acabarien sobrepassant, i és l’escenari en què ens trobem actualment. Això comporta que cada cop s’hagi de destinar més energia per extreure i processar la mateixa quantitat de minerals i recursos energètics. Per tant, és d’esperar una tendència creixent dels costos energètics a llarg termini, que tendeixi a empènyer els preus a l’alça.

A això cal afegir-hi la crisi climàtica. Les enormes quantitats de gasos d’efecte d’hivernacle que l’activitat econòmica ha abocat a l’atmosfera comportaran un canvi accelerat del clima de molt difícil adaptació. Serà justament en el moment de més adversitats que menys disponibilitat de recursos tindrem per adaptar-nos al nou clima.

Som, per tant, davant d’una altra crisi capitalista que castigarà com sempre les persones pobres i els països pobres. Una crisi generada pels mateixos límits i contradiccions del capitalisme, que amb la seva ànsia per valoritzar els capitals acaba generant bombolles especulatives i inflacionàries que ofeguen l’economia de milions de persones.

Però som davant, també, de la contradicció insalvable entre l’expansionisme capitalista i els límits físics del planeta. Una contradicció de fons que anirà agreujant i influint en les futures crisis i que a llarg termini podria posar en risc la mateixa humanitat.

L’únic remei a un escenari de crisis i desigualtats creixents passa per entendre que no hi ha un capitalisme ni verd ni de rostre humà i que cal canviar la dinàmica social radicalment, des de l’arrel. El motor de la societat ha de deixar de ser la rendibilitat del capital, per passar a ser la reproducció de la vida.

Un moment com l’actual de crisi i desafecció pot ser una bona oportunitat per iniciar un canvi de rumb. Caldrà la unitat d’acció de les esquerres anticapitalistes per activar mobilitzacions i protestes que aturin les polítiques del capital i comencin a exigir i implementar les transformacions que són tant necessàries. Unim-nos ara contra la pujada de preus i caminem plegats molt més enllà. Ens hi va la vida!

Article de Nil Saladich, militant d’Endavant (OSAN) Ponent, publicat a El Temps.