Anàlisi de la conjuntura de les mobilitzacions de les darreres setmanes

Les darreres setmanes hem viscut un increment important de la mobilització popular als carrers de les nostres ciutats. L’empresonament de Pablo Hasel va ser una guspira que va encendre un foc solidari arreu dels Països Catalans. En aquest foc, a part de la ràbia per un empresonament completament injust, també s’hi ha cremat molta desesperació per un futur incert, per un món injust on l’accés a l’habitatge, al treball i a la dignitat humana és un mite. Durant dies hem pogut veure la ràbia de la classe treballadora en forma de mobilització, crits, barricades i sabotatges. I tota aquesta ràbia ha provocat una repressió brutal per part de la policia en forma de càrregues, multes, detencions i mutilacions. Però la repressió i l’abús policial no han estat només respostes al cicle mobilitzador concret que hem viscut, sinó que és l’avantsala de tot el que vindrà.

Les conseqüències derivades de la crisi social i econòmica que estem vivint quasi no han començat. El manteniment dels ERTO sosté la fràgil economia de milers de persones que els pròxims mesos acabaran a l’atur, la patronal pressionarà per empitjorar les condicions laborals justificant-se amb la recessió i la pandèmia, i començaran els ajustos econòmics dictats per la Troika, les retallades socials. Els motius que han tret milers de persones als carrers aquestes darreres setmanes només augmentaran. I, davant d’aquesta previsió, el règim ha optat per blindar-se, tal com ho fan les seus bancàries o algunes grans marques pels recorreguts de les manifestacions. El sistema posa a prova les seves proteccions; així, les actuacions policials, les detencions i les multes són una mostra del que estan disposats a fer per sostenir el propi sistema. Contra la nostra ràbia i la nostra protesta, hi ha tota la força repressora d’un estat per blindar el seu règim d’injustícia social.

La repressió i la criminalització són les formes d’escarmentar i espantar la classe treballadora abans de l’aplicació de mesures econòmiques i socials en contra de la majoria. Avisar de com aniran les coses, avisar que no els tremolarà el pols a l’hora de mantenir l’ordre, perquè l’objectiu d’assegurar els beneficis de les grans fortunes i el sosteniment del règim passa per sobre d’ulls buidats, d’empresonaments i cops de porra. Una societat espantada és l’escenari perfecte per a les retallades i la reorganització del capitalisme. I, al costat de la repressió, hi camina la criminalització. L’aïllament dels sectors mobilitzats del conjunt de la població és una arma segurament més forta contra les ànsies per canviar el món que la mateixa repressió. No podem permetre la criminalització de la dissidència política: cal contrarestar-la amb una acció política decidida, clarificar els nostres objectius polítics, explicar amb nitidesa la necessitat d’una ruptura total amb l’ordre establert. Tenim clar que les classes populars sostenim el món amb el nostre treball i la nostra explotació, i ens toca tenir també clar que l’única manera de construir un nou món serà ensorrant aquest fins als fonaments.

Una eina important d’aquesta criminalització es basa a situar aquelles que es rebel·len contra el sistema—i que ho demostren amb l’acció als carrers— fora del sentit comú. Amb idees com «No s’aconsegueix res amb la violència», pretenen situar un sector polític i social majoritari contrari a l’empresonament de Hasel o als abusos policials, però que deslegitimi tota expressió política que se surti de l’ordre. Les revolucionàries hem d’impugnar aquest ordre de les coses; desenvolupar la màxima de restar quietes davant la injustícia ens situa del costat dels opressors. No ens podem quedar quites davant la presó preventiva de companyes lluitadores, cal desenvolupar una solidaritat activa, que sumi persones a les aspiracions de canvi i que reforcin les lluites que han generat la repressió del sistema. Estem del costat del Cristian, del Marc, dels anarquistes del maresme i del Carles el qual el moviment popular de Sants ha tret de la presó.

La història ens ensenya que l’ordre és enemic dels canvis i que existeix una majoria de la població que reconeix que necessitam canvis importants a la societat, encara que espantin també a molta gent. Cal treballar per mostrar les contradiccions d’aquells que defensen canvis des de l’ordre, perquè ells ja s’han situat a un costat del tauler, i cal mostrar qui ens oposam al seu ordre per sumar a la majoria del nostre costat. La independència és un element fonamental per tal de clarificar la nostra aposta de ruptura necessària, perquè la voluntat política de la independència és una aspiració política capaç d’aplegar milers de persones arreu dels Països Catalans, amb la clara voluntat de justícia social i canvi polític. Però, a més, cada vegada es fa més evident que la independència i el mateix procés d’autodeterminació dels Països Catalans és necessàriament una revolució política perquè ataca les vestidures del vestit fet a mida de la burgesia. El règim del 78 és aquest vestit amb el qual pretenen que ens vestim, i que no ens deixa més remei que acostumar-nos-hi. Però l’avenç d’una majoria social independentista és allà on el vestit es mostra més limitat i on es s’estripen les vestidures.

Les revolucionàries hem d’impugnar aquest ordre de les coses; desenvolupar la màxima de restar quietes davant la injustícia ens situa del costat dels opressors.

Aquest fet té unes conseqüències directes en la repressió. La voluntat repressiva del règim del 78, des dels cossos policials, passant pel sistema judicial i fins a recollir tota una construcció política al servei del poder, reprimeix amb una especial virulència els Països Catalans, com ho ha fet amb Euskal Herria. I el motiu és totalment polític. No es poden deslligar les formes repressives als Països Catalans del factor de l’opressió nacional que exerceixen els estats espanyol i francès. Ni de la resistència d’una part de la població que des de fa dècades no es rendeix a l’assimilació nacional i a l’explotació de les classes populars, i que ha assumit que la independència és l’única manera d’aspirar a un futur digne per a la nació catalana. L’estat espanyol veu en aquesta resistència i en el creixement d’aquesta aspiració un perill real per al manteniment del seu ordre nacional i social, i, per tant, ataca amb totes les seves armes per minimitzar el perill que suposa. L’empresonament de Pablo Hasel, les acusacions de terrorisme contra els CDR o l’absurd procés judicial contra l’anterior govern de la Generalitat de Catalunya no s’escapen d’aquesta lògica.

Quan el sistema més ens colla, es fa més evident que l’aposta per la ruptura no és una opció, sinó l’única alternativa a la misèria i la injustícia. Canviar-ho tot és el deure de totes aquelles que ens resistim a quedar parades.
Perquè avançar és l’única manera de no retrocedir.
Hi ha una altra manera de viure.