Anàlisi
Les eleccions del 14 de febrer han posat fi a una legislatura iniciada el 21 de desembre de 2017 amb les eleccions convocades pel 155. Una legislatura marcada, d’una banda, per la derrota de l’independentisme la tardor 2017, i, de l’altra, per la irrupció de la pandèmia de la Covid-19 i les seves nefastes conseqüències sanitàries, econòmiques i socials. El govern autonòmic de Junts i Esquerra acaba aquesta legislatura completament esgotat; paralitzat per les lluites intestines entre socis. En comptes de centrar els esforços a avançar en el procés d’autodeterminació i confrontació amb l’estat espanyol, posant al centre la defensa dels drets polítics, econòmics i socials de les classes populars catalanes, s’han dedicat a disputar-se aferrissadament les molles del poder autonòmic i l’hegemonia del sobiranisme transversal. La confrontació amb l’estat ha quedat reduïda al mer simbolisme, a la gesticulació basada en declaracions grandiloqüents sense cap pràctica rupturista que ens permeti avançar socialment i nacional.
Els resultats d’aquestes eleccions autonòmiques, d’una banda, consoliden la força del PSOE des de l’ascens al govern espanyol de la mà de Podemos, però, de l’altra, obren escletxes que, si les sabem aprofitar, poden permetre avançar en la confrontació amb l’estat espanyol a través de l’articulació d’un bloc de ruptura al conjunt dels Països Catalans.
La victòria en vots del PSOE i la recuperació de la seva hegemonia dins el bloc unionista consoliden el procés de reassentament de l’estat espanyol i el règim del 78, i converteixen el PSOE en la primera força electoral als Països Catalans sota dominació espanyola. Després de les sacsejades que van suposar la crisi financera del 2008 i moviments socials i polítics, com el 15-M i el “Procés” principatí, l’ascens del PSOE i la seva política d’aliances en fronts amplis progressistes -com el mateix govern espanyol amb Podemos, o els pactes del Botànic i el Bellver al País Valencià i a les Illes Balears- han reforçat el seu paper com el màxim defensor del règim del 78 i la Constitució Espanyola.
Una altra tendència que es consolida amb els resultats del 14-F és el gir obertament feixista de les dretes espanyoles. L’entrada amb força de Vox al Parlament de Catalunya i el marcat retorcés de Ciudadanos i PP en són les conseqüències més palpables. Els nous vots a Vox no apareixen del no res: fins ara votaven l’espanyolisme descaradament de dretes de Ciudadanos i PP, que, amb el seu discurs anticatalà, antidemocràtic i neoliberal, han catapultat Vox cap a la primera posició de les dretes espanyoles al Principat. Caldrà lluitar-hi amb totes les eines que tinguem al nostre abast, no cercant-ne només el retrocés electoral, sinó sobretot el retrocés social, plantant-los cara als carrers dels nostres pobles i barris. Aquesta lluita també s’ha de veure reflectida al Parlament: no conformant-nos a crear un front ampli dels «demòcrates» o un cordó sanitari contra l’extrema dreta, sinó assumint que tocarà a la CUP confrontar-los de cara en els termes de l’antifeixisme combatiu.
Un canvi important dels resultats electorals ha estat, d’una banda, l’augment relatiu del vots independentistes, que, tot i el gran increment de l’abstenció i la imposició de la data les eleccions seguint els interessos electorals del PSOE, no només ha resistit, sinó que ha superat el 50% del total de vots emesos. I, de l’altra, un desplaçament cap a l’esquerra del centre de gravetat del sobiranisme governamental, amb Esquerra superant per primera vegada en vots i escons a Junts. Però l’agenda dels dos grans partits del sobiranisme transversal, amb els seus matisos, és forçar una negociació amb l’estat per aconseguir l’autodeterminació i l’amnistia, la qual cosa és totalment impossible, perquè l’autodeterminació no és només una qüestió de democràcia, sinó que sobretot és una qüestió de poder. Per això, la victòria democràtica de passar la barrera del 50% dels vots emesos no és determinant per a la resolució del conflicte polític. La ideologia i la concepció d’ordre de l’independentisme liberal els impedeix concebre que la independència només pot ser fruit d’una revolució política. Aquests partits somien amb una independència que deixi intactes els fonaments de l’estructura social i econòmica del país. Per això, no poden fer més que recórrer a formulacions màgiques de la llei a la llei i promeses fraudulentes de negociació amb l’estat apel·lant a la democràcia en abstracte. La tossuda realitat és que la independència és un procés que enfronta directament el poble català amb l’oligarquia espanyola -que inclou la burgesia catalana- que defensa l’estat espanyol i la Unió Europea com a instruments per mantenir la dominació sobre la classe treballadora i la resta de classes populars dels Països Catalans, així com de la resta de pobles de l’estat.
La materialització de l’autodeterminació requereix una insurrecció popular que, per força, altera no només l’ordenament jurídic del règim del 78, sinó també les relacions de poder de classe dins el nostre país. Per aquest motiu, seria un error confiar en la conformació d’un govern unitari independentista com a element que pugui generar per si sol un nou embat independentista amb capacitat de desestabilitzar l’estat i materialitzar l’autodeterminació. L’Esquerra Independentista, i la CUP en la seva acció institucional, no podem permetre’ns participar en un govern autonòmic sota la tutela d’Esquerra i/o Junts, que sostenen acusacions particulars contra independentistes i activistes de lluites socials, permeten l’actuació dels mossos d’esquadra en els desnonaments i basen l’acció política en un procés de negociació amb l’estat que no cerca avançar en la ruptura, sinó mantenir-los liderant el sobiranisme.
Un altre element clarament positiu 14-F són els bons resultats de la candidatura liderada per la CUP, que, tot i no arribar al sostre electoral de les eleccions autonòmiques del 2015, ha aconseguit mobilitzar un vot compromès, ha augmentat significativament la representació al Parlament. Aquest reforç electoral pot ser decisiu en la pròxima legislatura, com ha va ser en el període 2015-2017. Els pròxims dies s’iniciarà el conegut pressing CUP per investir un nou president i garantir la governabilitat. Endavant volem refermar la nostra convicció que, per avançar cap a la ruptura amb l’estat, la CUP no pot formar part de cap govern autonomista, ni tampoc ser-ne la crossa per a les retallades i privatitzacions que vindran imposades per la UE i l’estat espanyol. I, encara menys, avalar la idea que l’autodeterminació l’aconseguirem a través d’un procés de negociació amb l’estat espanyol. Insistim, per tant, en la línia aprovada per la CUP en el marc del Consell Polític del 23 de gener, que reforçava un plantejament d’acció institucional d’oposició tant al sobiranisme governamental com als fronts amplis d’esquerres liderats pel PSOE.
Tàctica i estratègia
Pensem que cal que la CUP jugui les cartes amb intel·ligència i aprofiti el fet que el sobiranisme transversal la torna a necessitar parlamentàriament. Cal posar sobre la taula els elements del programa electoral de la CUP que, d’una banda, aguditzen i posen de manifest les limitacions democràtiques del règim del 78 i, de l’altra, milloren les condicions materials de vida de la classe treballadora i la resta de la classes populars. Aquests dos elements són imprescindibles, ja que soscaven el poder de les classes dominants del nostre país. Els seus interessos de maximitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues són el principal fonament sobre el qual se sustenta la subordinació del poble català als estats espanyol i francès i a la UE.
Per tant, no ens podem conformar a demanar compromisos abstractes amb l’autodeterminació i declaracions simbòliques sobre girs a l’esquerra a canvi d’abstencions en investidures i aprovacions de pressupostos. Cal posar sobre la taula des d’elements de mínims, com per exemple que la Generalitat es retiri de les acusacions particulars en causes contra independentistes i activistes de lluites socials o que els mossos deixin de fer de força de xoc dels grans tenidors d’habitatge en els desnonaments. Fins a elements substantius i imprescindibles per garantir unes mínimes condicions materials de vida de la gent, com per exemple la creació d’una banca i una farmacèutica públiques, la nacionalització de sectors estratègics, la reversió de les retallades i el blindatge dels serveis públics, especialment educació i sanitat o l’increment dels impostos als rics i al Capital.
Allò que ens permetrà avançar en el procés d’autodeterminació dels Països Catalans i sumar amplis sectors de les classes populars catalanes al projecte de ruptura amb l’estat serà la constatació que aquestes mesures socials xoquen amb la legalitat espanyola. Només amb la independència podem impulsar les transformacions socials profundes que ens permetran garantir unes condicions materials de vida dignes per a la classe treballadora i la resta de classes populars. Pensem que l’experiència de la legislatura 2015-2017 avala aquest plantejament. La fermesa de la CUP l’any 2015 en la negativa a investir Artur Mas com a president de la Generalitat ha estat una de les causes de la desaparició d’una part molt important de l’herència política de Convergència i Unió, i el fet que Mas no fos president del govern va ser un factor clau per a la materialització del Referèndum de l’1 d’Octubre.
L’autodeterminació no és només una qüestió de democràcia, sinó que sobretot és una qüestió de poder. Per això, la victòria democràtica de passar la barrera del 50% dels vots emesos no és determinant per a la resolució del conflicte polític
Pensem que l’Esquerra Independentista ha de plantejar una proposta política diferenciada tant del sobiranisme transversal com dels fronts amplis d’esquerres que pretenen regenerar el règim del 78; una proposta política articulada al voltant del projecte d’Unitat Popular en el marc dels Països Catalans que permeti acumular forces per impulsar una ruptura real, no només amb el règim del 78, sinó també, i especialment, amb els interessos del capital representats per la classe dirigent del nostre país. Davant el reassentament de l’estat i els pactes per dalt teixits entre els partits del règim i els actors polítics amb aspiracions de canvi, hem d’impulsar una ruptura real, a través de l’exercici del dret a l’autodeterminació dels Països Catalans, entès com un procés permanent de decisió sobre les directrius econòmiques, polítiques i socials que han de guiar la nostra societat, per tal de capgirar les relacions d’autoritat i dominació social imposades per l’oligarquia i pel capitalisme depredador.
Només a partir d’una acció institucional que passi de ser altaveu a ser catalitzador de les lluites socials, reforçant el seu desenvolupament en el marc del projecte polític de la independència per canviar-ho tot, podem aspirar a créixer i disputar l’hegemonia tant del sobiranisme governamental com dels fronts amplis d’esquerres sota tutela del PSOE. Apostem, per tant, per una CUP que esdevingui alternativa popular i rupturista, i no pas la crossa d’un govern autonòmic que no resoldrà les necessitats bàsiques de les classes populars; un govern que legislarà en favor de les elits, i que tampoc no podrà avançar en l’autodeterminació fins que no accepti que la revolució política que suposa la ruptura amb l’estat implica forçosament canvis socials profunds, que posin l’economia al servei de les necessitats de les classes populars.