La fugida del rei emèrit a principi d’agost va ser una estratègia del règim del 78 per protegir la monarquia borbònica. El govern de PSOE i Podemos va facilitar la fugida de Juan Carlos I en un moment de descrèdit públic a causa de les noves notícies de corrupteles i negocis bruts. El “govern més progressista de la història” de l’estat va permetre que l’hereu de Franco fugís i va defensar, així, el manteniment de la monarquia borbònica per damunt de la democràcia i de la legalitat.  A més, el fet que el rei hagi fugit a Aràbia Saudí reforça el lligam d’aquest personatge amb les dictadures criminals, que l’actual rei està lluny d’esmenar, més aviat al contrari: el sosté perseguint exactament els mateixos interessos personals i de classe.

De nou, el règim organitza tots els seus tentacles per sostenir una institució central per al manteniment del poder. La casa reial és, des de la transició, una cola que ajuda a mantenir unit l’estat, el règim i els diversos poders fàctics que conformen les seves elits: l’Ibex 35, els grans mitjans de comunicació, els principals partits i les cúpules dels sindicats grocs. Si, en aquest moment de gran desprestigi de la monarquia, aquests poders estan disposant tota la seva influència per protegir la institució borbònica, és perquè aquesta institució respon als seus interessos, i la seva caiguda podria qüestionar el règim del 78.

L’Esquerra Independentista hem d’apostar per aprofitar la conjuntura, per agrupar poder popular, confrontar i generar focus de ruptura amb el règim, i clarament, la denúncia de la monarquia ha de ser un d’aquests focus.

No existeixen a l’estat espanyol la correlació de forces ni els marcs polítics perquè la desaparició de la monarquia borbònica es produeixi en un context de transició plàcida de canvi de cap d’estat, sinó que necessàriament serà causada per un procés de caràcter rupturista amb el poder establert.

Podem assenyalar l’anacronisme que suposa la figura del rei en un règim que es defineix a si mateix com a democràtic, però no és en aquest punt on toca situar la batalla política. El canvi del cap d’estat espanyol no significa una conquesta democràtica, si no es transformen les estructures de poder social i econòmic, i es romp el forrellat que és el règim del 78. Aquest canvi però, no vindrà dels despatxos, sols vindrà d’un poble organitzat i de la mobilització popular: aquí rau el potencial rupturista.

El procés de construcció dels Països Catalans comporta que les classes populars conquerim el poder polític, i en aquest procés, tots els fronts de lluita que enforteixin el poble i esquerdin el poder de l’estat suposen un pas endavant.

Es pretén sembrar una falsa dicotomia entre la defensa de la independència política dels Països Catalans i fer caure peces angulars del règim del 78, com la monarquia. El camí de la independència dels Països Catalans prové necessàriament del soscavament del poder del règim del 78 i de l’estat espanyol. Paral·lelament a l’acumulació de poder popular al voltant d’un projecte polític rupturista com el de la Unitat Popular, és necessari aprofitar les escletxes de debilitat que es produeixin per debilitar la posició de l’estat opressor. L’estat espanyol encara és fort, es troba lluny de la derrota política; per tant, cal persistir en la lògica de construir un bloc polític de ruptura als Països Catalans i mentrestant curtcircuitar, sempre que sigui possible, el poder del règim. Per tant, el debat no és un referèndum espanyol sobre monarquia o república, sinó esquinçar tant com es pugui el poder polític del règim del 78 als Països Catalans.

Per això, Endavant OSAN apostem per:

• Generar mobilitzacions i accions de rebuig cap a la monarquia, com a puntal del règim del 78.
• Treballar apostes polítiques que aprofitin el clam de rebuig a la monarquia per acostar la derrota de l’estat espanyol als Països Catalans.
• Situar l’autodeterminació dels Països Catalans com l’única alternativa política a la monarquia i al règim que representa.