Manifest d’Endavant OSAN per la Diada Nacional de l’Onze de Setembre de 2020.
Amb l’estat espanyol i la Unió Europea no hi ha sortida: Independència, Socialisme i Feminisme als Països Catalans
Vivim temps de crisi, vivim temps de lluita. Aquest Onze de Setembre es desenvolupa enmig d’una de les crisis més profundes que hem viscut com a poble, com a classe i com a espècie. L’impacte sanitari, econòmic, social i polític de la crisi desfermada per la pandèmia de la Covid-19 és encara difícil de valorar. El que sí que és clar a hores d’ara és que res no tornarà a ser com abans, i que el sistema econòmic capitalista i el marc polític de la monarquia parlamentària i del règim autonòmic a l’estat Espanyol no han estat capaços de donar resposta als múltiples reptes que hem hagut d’afrontar fins ara, ni als que haurem d’afrontar en el futur.
La resposta a la crisi s’ha basat a posar els interessos econòmics de les classes dominants per damunt de la salut i les condicions de vida de la classe treballadora. La pràctica neoliberal de socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis, imposada amb mà de ferro per la Unió Europea, implica que, si no fem res per evitar-ho, la factura de la crisi la pagarem les treballadores. Els nostres impostos i el fruit del nostre treball serviran per rescatar les grans empreses, mentre les nostres condicions materials de vida es degraden a un ritme sense precedents.
Aquesta resposta neoliberal no només és injusta, sinó que s’ha demostrat ineficaç per solucionar els problemes als quals ens enfrontem a curt, mitjà i llarg termini. La situació d’emergència a què ens ha abocat la pandèmia ha posat de manifest que el mercat, com a mecanisme per articular la producció i gestionar recursos escassos, no ha permès cobrir les necessitats més bàsiques ni en salut pública ni per a la vida de les persones. Les mesures temporals de «rescat social» que s’han adoptat fins ara simplement tiren la pilota endavant i ajornen els problemes derivats de l’impacte econòmic de la crisi per poder gestionar l’excepcional situació a curt termini.
La solució a llarg termini i la garantia que estarem preparades en situacions semblants en el futur només pot venir de la racionalització i planificació de l’economia i els treballs de cures, del repartiment equitatiu del treball i de l’aprofundiment dels mecanismes democràtics de decisió sobre els afers polítics, econòmics i socials. Aquesta crisi ens obligarà a reconstruir el país, haurem d’assumir sacrificis i treballar conjuntament per recuperar les nostres vides. Ara és, doncs, el moment de preguntar-nos quin país volem reconstruir. Abocarem els nostres esforços per reflotar els beneficis de les grans empreses i els bancs, o canviarem el rumb de la societat i construirem un país on els recursos materials es posin al servei de garantir una vida digna a totes les persones?
La independència és la clau de volta per aconseguir les profundes transformacions socials necessàries per posar realment la vida al centre del desenvolupament social
Només si com capaces de recuperar la sobirania com a poble i exercir efectivament el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans, entès com un procés permanent de decisió sobre les directrius econòmiques polítiques i socials que han de guiar la nostra societat, podrem capgirar les relacions d’autoritat i dominació social imposades per l’oligarquia i pel capitalisme depredador. La independència és la clau de volta per aconseguir les profundes transformacions socials necessàries per posar realment la vida al centre del desenvolupament social.
El primer pas és, sense dubte, posar en marxa un pla de xoc que garanteixi uns mínims de dignitat en la vida de les persones i un mínim de recursos en salut pública. Però no ens podem quedar aquí: hem d’aprofitar el punt d’inflexió que suposa aquesta crisi per impulsar transformacions socials profundes guiades per la idea que la vida de les persones és més important que els beneficis de les empreses. No som ingenus i sabem que això xoca frontalment amb els interessos dels poderosos, els governs i les grans empreses. Per tant, no serà fàcil i no n’hi haurà prou amb tenir raó i demanar-ho educadament.
Per aconseguir aquests objectius hem de construir un bloc social i polític de ruptura, articulat al voltant de la classe treballadora i la resta de classes populars dels Països Catalans, que sigui capaç d’enfrontar-se als poderosos i fer valer els nostres interessos per sobre dels interessos dels qui només volen maximitzar els seus beneficis. Necessitem articular un programa de lluita i reivindicacions que aglutini les múltiples lluites polítiques i socials sota el paraigua d’una estratègia global de ruptura. Necessitem un programa feminista d’Unitat Popular que ens permeti construir un contrapoder amb el qual fer front als estats espanyol i francès, a la Unió Europea i al capital.
No podem confiar en velles fórmules ni repetir esquemes que ja s’han demostrat inútils. No n’hi ha prou de votar a les eleccions i confiar que els polítics, les institucions o els líders messiànics ens solucionaran els problemes. El govern autonòmic efectiu, que és el centre de l’estratègia del sobiranisme governamental, ha estat incapaç tant de plantar cara a l’estat Espanyol per avançar cap a la independència com de garantir la salut i els drets socials de les treballadores. A l’hora de la veritat, la retòrica del govern efectiu, les proclames enceses i els gestos simbòlics als quals ens tenen acostumats encobreixen la disputa pel poder autonòmic entre ERC i Junts per Catalunya.
Només si plantegem l’autodeterminació com una revolució política que remogui els fonaments de la nostra societat podrem guanyar el pols a l’estat
La tossuda realitat és que la lluita és l’únic camí per aconseguir la nostra llibertat com a poble. No és un camí fàcil ni es presta a grans cops d’efecte mediàtic, però la història ens ensenya que només lluitant tenim futur. Hem d’organitzar-nos i lluitar en tots els àmbits de la nostra vida: als nostres llocs de treball, als nostres barris i pobles, en assemblees feministes, en sindicats d’habitatge, en sindicats de treballadores i en organitzacions polítiques i socials. Només si plantegem l’autodeterminació com una revolució política que remogui els fonaments de la nostra societat podrem guanyar el pols a l’estat. Hem d’aconseguir que mantenir l’opressió del nostre poble surti més car que acceptar la nostra independència. Només una insurrecció democràtica i un conflicte sostingut en el temps podran fer trontollar els poders establerts i obrir escletxes per a les transformacions socials necessàries que ens permetin viure una vida que valgui la pena ser viscuda.
Aquest és el projecte d’Unitat Popular que defensem l’Esquerra Independentista, i estem convençudes que, tot i no ser una aposta fàcil, és l’única que ens permetrà avançar. Necessitem tota la intel·ligència, necessitem tot l’entusiasme, necessitem tota la força. Si el present és lluita, el futur és nostre!
Per la Independència, el Socialisme i el Feminisme als Països Catalans.
