Comunicat d’Endavant OSAN: “La repressió no s’atura, nosaltres tampoc. La lluita és l’únic camí!”
Durant aquest mes de juliol, les dues principals institucions de l’estat espanyol estan de visita als Països Catalans. Tant el cap d’estat, Felip VI rei d’Espanya, com el president del Govern, Pedro Sánchez, estan fent visites arreu del país. El context d’aquestes visites no és cap altre que el de la crisi sanitària mundial que continua existint, amb inquantificables conseqüències econòmiques, socials i polítiques, i la crisi estructural de l’estat espanyol.
El passat 26 de febrer va tenir lloc a la Moncloa la primera reunió de l’anomenada Taula de Diàleg. Després d’uns mesos d’excepcionalitat política i sanitària, es preveu que la segona reunió sigui durant el mes de juliol a Barcelona. Mentrestant, continuen apareixent notícies en mitjans internacionals que il·lustren la corrupció sobre la qual s’ha mantingut tota la institució monàrquica, mentre els partits del règim ―des del PSOE fins a VOX― en volen mantenir la impunitat.
Amb la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol, després d’un acord amb Podemos-Comuns per un govern “d’esquerres”, i d’un altre acord amb ERC per impulsar una taula de diàleg per resoldre el contenciós democràtic de l’estat contra el Principat de Catalunya, se suposava que els canvis s’havien de començar a notar, en positiu.
Però des de la investidura de Sánchez, malgrat la constitució d’aquesta Taula de Diàleg, i després de la gestió dels pitjors moments de la crisi sanitària de la Covid-19, ni la repressió, ni els desnonaments ni els acomiadaments no s’han aturat. Ni als Països Catalans, ni enlloc. Ni s’han aturat, ni sembla que hi hagi gens d’interès real a fer-ho per part dels governs.
La gestió governamental de la crisi de la Covid-19 no ha comportat canvis significatius en aquest sentit. Al contrari: malgrat algunes (poques) mesures pensades per fer menys insostenible la situació d’empobriment de sectors cada vegada més amplis de la societat, la implantació de l’estat d’alarma ha estat més orientada a centralitzar poders i augmentar el control social (un control militar i polític) que a mobilitzar els recursos del sector privat, en favor de les necessitats públiques ―tampoc en el cas de la sanitat, que, en lloc de reforçar la sanitat pública, han seguit mantenint els privilegis de la privada amb mans i diners públics, amb la continuació de les externalitzacions, privatitzacions i retallades.
I ara, acabat l’estat d’alarma, torna la crua realitat: la de la repressió, la dels judicis contra la dissidència i la dels desnonaments, amb la desprotecció total de la classe treballadora, abocada a l’atur i a la manca de solucions per part dels governs (central i autonòmics).
És així com la mà de la policia espanyola i la guàrdia civil, i, en el cas de Catalunya, també els mossos d’esquadra, han continuat amb la seva tasca d’intimidació i persecució de la dissidència, espiant i fent seguiments, controlant i reprimint mobilitzacions, i colpejant i detenint activistes.
Només ens cal recordar amb quina violència han tornat els desnonaments als nostres barris i pobles, que Pablo Hasél pot ser empresonat en qualsevol moment; que en Charaf i l’Ibrahim estan pendents de sentència; en Charles i en Dani continuen empresonats per mobilitzar-se contra les sentències dels judicis de l’1 d’Octubre, i que l’Audiencia Nacional ha encausat per “terrorisme” quatre companyes més per plantar cara a la repressió.
Darrere d’això hi ha els aparells de l’estat, que sempre duen a terme una defensa dels interessos dels més poderosos: l’aparell judicial, els mitjans de comunicació, l’exèrcit i els serveis d’espionatge defensen de forma sistemàtica no només la «unidad indisoluble de la patria española», sinó tot l’entramat de poder, que se sustenta en una Casa Reial intocable, que els permet seguir acumulant beneficis i dictant les principals polítiques que fan que tot continuï igual com sempre.
I és que, malgrat la taula de diàleg i l’estratègia de renovació de Junts per Catalunya sota una nova marca, continua el degoteig de citacions judicials contra militants del moviment popular, sigui del moviment per l’autodeterminació, del moviment per l’habitatge, el moviment feminista, o qualsevol altre moviment que qüestioni un sistema (institucional, econòmic i cultural) que protegeix els privilegis, i que castiga aquelles que s’hi rebel·len. D’aquesta manera, considerem completament hipòcrita que el mateix govern català denunciï la taula de diàleg com un estratagema del govern espanyol, mentre es presenten com a acusació particular i demanen penes de presó contra aquells que es van mobilitzar per defensar els seus antics representants.
Nosaltres, com a treballadores i com a treballadors, som les més interessades a poder trobar una solució política i democràtica que retorni la paraula al poble i que permeti el ple exercici de l’autodeterminació, no només per a Catalunya, sinó per als Països Catalans i tots els pobles del món. Per poder decidir en llibertat, i sense coacció ni repressió, si volem o no la independència, i més enllà d’això, si volem organitzar l’economia i la societat d’acord amb les lògiques capitalistes vigents, o si volem avançar cap a una societat plenament democràtica, i per tant, sense relacions d’explotació o de dominació. Però una negociació és impossible quan el poder real es troba només d’una part, i l’altra part renuncia d’antuvi a generar la força real necessària per a un embat i una confrontació, i no es posen mecanismes per a reequilibrar-ho. Avui, als Països Catalans, aquesta força existeix en la gent, en els moviments que lluiten i planten cara a les injustícies i a la repressió.
A més, no som ingènues, i sabem que el govern espanyol no està disposat a emprendre el camí del respecte a la voluntat popular. I també veiem que els governs autonòmics han renunciat, des de fa temps, a plantar cara en el terreny de la mobilització constant i del desbordament popular, i que de fet també utilitzen la repressió per protegir l’statu quo i prefereixen posar al centre la recuperació d’unes institucions que, com els fets ens han demostrat repetidament, estan sotmeses a l’estat i tenen un marge migrat per fer polítiques transformadores reals.
Per això, davant la hipocresia d’uns i altres, afirmem que sense justícia no hi ha pau, i que, si la maquinària de la repressió no s’atura, nosaltres tampoc. Perquè aquesta vegada la crisi no pot recaure de nou sobre l’esquena de la gent treballadora, i perquè la possibilitat de trobar solucions diferents per a aquesta crisi requereix justament donar la paraula al poble.
Davant d’aquest panorama, denunciem la hipocresia i inefectivitat que suposa la taula de diàleg i apostem per dur a terme mobilitzacions coincidint amb les visites del rei Felip VI arreu dels Països Catalans i convidem tota mena d’organitzacions polítiques i sindicals, així com de moviments i lluites populars, a sumar-s’hi, amb l’objectiu de denunciar ben fort davant el rei i davant dels governs espanyol i autonòmics, la continuïtat de la repressió. No deixarem de mobilitzar-nos fins que no s’aturin els desnonaments, fins que no s’aturin els acomiadaments, fins que els nostres drets, com a treballadores i com a poble, no siguin respectats.
Endavant, Organització Socialista d’Alliberament Nacional
13 de Juliol de 2020