Les darreres setmanes hem analitzat els resultats de les eleccions espanyoles del 10-N i els possibles pactes per formar un govern a l’estat des del punt de vista del tancament de la crisi de règim i el fiançament del poder autonòmic als Països Catalans. Aquesta setmana volem fer èmfasi en la perspectiva social, després d’una dècada des de l’inici de la crisi econòmica en la qual la burgesia i les grans empreses han guanyat molts diners i han recuperat els números econòmics d’abans de la crisi, i la classe treballadora n’ha sortit terriblement empobrida, amb pitjors salaris, pitjors condicions laborals, menys drets com a classe, privatitzacions de serveis bàsics i un encariment molt gran dels drets essencials per a la vida com la llar, l’electricitat, l’aigua, el gas, el transport, etc. A més, les treballadores ens trobam en pitjors condicions de cara a fer front a una pròxima crisi econòmica; una que, a més, tots els especialistes auguren que podria començar la segona meitat de l’any que ve i que podria ser pitjor que la que començà el 2008.

La proposta de govern de PSOE i Podemos ja ha informat que no pensa tombar la darrera reforma laboral, que partirà de la proposta de pressupostos generals de Sánchez i que pretén assumir la doctrina econòmica de la UE, fet al qual l’IBEX 35 ha respost amb valoracions optimistes. Aquesta informació ja ens ofereix un panorama que podem albirar, en cas que s’acabi formalitzant aquesta coalició: que no tocarà qüestions de gran rellevància que la classe treballadora necessita per garantir una vida digna. Quan la Comissió Europea ja ha demandat una disminució important de la despesa pública de l’estat, ha blindat la protecció als grans bancs i les grans empreses, i es mostra contrària a l’increment important d’impostos a les empreses i grans fortunes, el taulell de la disputa social dins d’aquest possible govern queda molt limitat.

Ja sabem quines demandes estan fent les federacions autonòmiques dels partits que formen el pacte de govern, igual que els partits progressistes i nacionalistes dels Països Catalans amb els quals han de negociar la votació de Pedro Sánchez. Aquestes es basen a millorar el finançament d’infraestructures, sobretot transport, i en un nou model de finançament. Ja podem preveure quines seran les línies pressupostàries que forçaran aquests partits, ja que són els que han conformat els dos darrers governs autonòmics a les Illes Balears i al País Valencià, i també Podem, que és el partit amb el qual el Govern de la Generalitat està negociant els pressupostos. I, tot i que aquests demostren que augmenten el pressupost i que s’augmenta també la despesa en serveis públics i la despesa social, això no està millorant les condicions de vida de la gent treballadora, que es troba cada dia més indefensa davant les pujades dels preus del lloguer i dels serveis bàsics, i amb serveis públics col·lapsats.

Davant d’això, Endavant:

• Apel·lem a les classes populars d’arreu dels Països Catalans a no acceptar unes mesures socials que no satisfan la nostra vida. Cal avançar en drets col·lectius per garantir una vida digna i estar preparades socialment per a la crisi econòmica que s’acosta, i per fer-ho s’han d’arrabassar drets a l’oligarquia i a les grans empreses: satisfer les necessitats de la majoria amb els privilegis de la minoria.
• Destaquem la importància de la lluita socioeconòmica en l’arena política, com la que té lloc a la Catalunya Nord des del passat dijous 5 de desembre. Aquell dia, a l’estat francès es va iniciar una vaga general prorrogable contra la reforma de les pensions que volia dur a terme el govern de Macron, amb el vistiplau de la Comissió Europea. Amb aquesta convocatòria, es manté viu l’esperit de les armilles grogues que en un any han forçat canvis en les polítiques socials de tot l’estat francès.
• Hem de concretar un programa de propostes per a tot el moviment popular dels Països Catalans que afronti des de l’augment de salaris i pensions, i la reducció de la jornada laboral, fins a la nacionalització dels sectors estratègics o les mesures necessàries perquè l’habitatge sigui un dret bàsic i no un privilegi per al mercadeig dels poderosos. Que afronti un avançament en drets col·lectius des del punt de vista feminista i que tengui en compte la crisi climàtica en la qual estam immersos.
• Subratllem que tot plegat fa encara més explícita la necessitat de la lluita. No podem esperar res d’institucions que no respondran mai als nostres interessos de classe: serà només des del carrer que podrem forçar o evitar posicionaments contraris a les nostres necessitats. De la mateixa manera que el 2008 dèiem “que la crisi la paguin els rics”, això només serà possible si ho fem picant pedra des d’espais d’organització i mobilització popular que confrontin directament tota política que ens vagi a la contra.

Treballem menys, treballem totes. Produïm allò necessari, redistribuïm-ho tot!