La principal responsabilitat dels governs, especialment d’aquells que es reivindiquen com a sobiranistes i d’esquerres, és posar millors condicions per a la garantia dels drets socials

Últimament estan sortint algunes opinions per xarxes, articles o mitjans diversos on s’afirma que aquelles que estem en contra de la Llei de Contractes de Serveis a les Persones (dita Llei Aragonès) en fem una interpretació interessada o carregada de falsedats. Se’ns qualifica fins i tot de poc rigoroses i de no haver ni tan sols llegit la llei. Cal respectar totes les opinions – només faltaria! – però és bastant agosarat fer aquestes afirmacions quan ja són més d’un centenar les entitats, organitzacions o plataformes que mantenen aquest posicionament.

No podem deixar de celebrar que es comenci a generar un debat social al voltant d’aquesta llei, però la veritat és que desitjaríem que aquest debat es pogués tenir amb un mínim de rigor, de seriositat, i sobretot també, de respecte.

Ho diem perquè, d’entrada, qualificar que estem davant d’un debat partidista, impulsat interessadament per la CUP per desgastar ERC, mostra molt poc respecte cap a tots els col·lectius que formen part de la plataforma, i que tenen una autonomia provada respecte a qualsevol organització partidista – des de la FAPAC, fins a sindicats com l’IAC, la CGT i plataformes com el Comitè 1r de Desembre, la Marea Pensionista o la Xarxa de Consum Solidari. Com és obvi, totes aquestes organitzacions, plataformes i moviments socials que formen part de la Plataforma Aturem la Llei Aragonès, s’han conformat la seva opinió d’acord amb l’anàlisi del contingut d’aquesta iniciativa legislativa, i no pas acceptant de forma acrítica la posició de la CUP.

I és que, en realitat, una de les principals reivindicacions d’aquesta plataforma és que hi pugui haver un debat públic sobre els serveis públics i sobre la seva gestió. Un debat rigorós, que més enllà dels partits al Parlament, escolti la ciutadania, els i les treballadores, que escolti als i les usuàries. I això està sent realment difícil. Una llàstima, tenint en compte d’on venim i on som, mentre reivindiquem poder decidir el nostre futur com a poble.

Amb la voluntat, doncs, de contribuir a aquest debat, mirem de recollir alguns dels arguments que han utilitzat aquells que la defensen, per tal de discutir-los aquí. Esperem que algun dia, els impulsors d’aquesta llei s’avinguin a debatre-la en àgores públiques, sigui en actes públics o, fins i tot, en mitjans de comunicació. I òbviament, no renunciem al que hauria de ser l’objectiu de totes, si és que la voluntat de fons és, com es diu, protegir els serveis públics: que es retiri aquesta llei, i se’n faci una altra, de bell nou, que versi sobre el blindatge dels serveis públics.

Control de la gestió privada de serveis públics o porta oberta a privatitzar?

Així doncs, són diversos els arguments que s’han utilitzat per defensar aquesta Llei. El tinent d’alcalde de Terrassa i membre d’ERC, Isaac Albert, n’ha defensat alguns des de la xarxa social Twitter.

Afirma que aquesta llei no suposa cap nova privatització, ni externalització. I això és cert. Bé, en realitat, es tracta d’una mitja veritat. Perquè, si bé és cert que la llei no pretén sancionar cap nova privatització o externalització, el que fa és dictar tot un llistat de serveis públics susceptibles de ser externalitzats d’acord amb les condicions establertes en la llei. És cert que els serveis públics es poden gestionar de diverses maneres: per una banda, mitjançant la gestió directa (el que en diríem una gestió 100% pública); per l’altra, mitjançant la gestió concertada o la gestió indirecta. Això últim és el que en diríem gestió privada dels serveis públics.

La llei Aragonès regula aquesta última fórmula de gestió. Aquesta fórmula de gestió, la privada, comporta que l’adjudicatària (l’empresa que presta el servei) obtingui un benefici econòmic (que pot ser directe o indirecte) de la prestació del servei. A la pràctica, i per esmentar un exemple concret, caldria dir que la llei Aragonès contempla la possibilitat que els serveis de tutoria dels centres escolars públics els pugui prestar una empresa privada. A banda que és absurda la mera idea de deixar en mans d’una empresa externa una activitat tan sensible i tan lligada a tot el procés educatiu que es duu a terme en el si de l’escola, la principal conseqüència és que les tutories dels centres escolars esdevenen, a través de l’anomenada Llei Aragonès, una font de negoci que era inexistent abans d’aquesta Llei. De fet, no només era inexistent: era inimaginable concebre les tutories com un negoci. Avui les tutories les fan els docents, que cobren un sou de l’administració però no ho fa una empresa que obté beneficis i que, per fer-ho, contractarà personal més barat.

Així doncs, és cert, la Llei Aragonès no sanciona directament noves privatitzacions. Però sí que obre la porta a moltes més privatitzacions. Efectivament, nominalment seran serveis públics: però la seva gestió serà privada, i per tant, es regiran sota criteris de mercat. Perquè l’objectiu de les empreses, tal com defineix el mateix projecte de Llei, és obtenir “algun tipus de benefici econòmic, sigui de forma directa o indirecta”.

Són compatibles la responsabilitat social i el lliure mercat?

I aquí és on entra el segon gran argument dels seus impulsors. Amb la Llei, s’estarien garantint més criteris socials que farien que les administracions no puguin tenir en compte només el preu més barat per l’Administració i que, d’aquesta manera s’afavoreixi la qualitat en la prestació d’aquests serveis. Així doncs, “les empreses competiran en qualitat, no en preu”. En realitat, el que diu la Llei és que el preu no “es pot tenir en compte com a criteri únic de valoració”.

Així doncs el projecte de llei presenta algunes mesures benintencionades com la introducció de possibles “condicions especials vinculades al manteniment de l’estabilitat laboral” en alguns casos, o que es pugui tenir en compte per part de l’òrgan de contractació, “la subrogació de tot o part del personal que estigui executant el contracte en el moment de la licitació”. Però també és cert que s’admet la subcontractació (només en el cas de les “parts accessòries”), cosa que permetria l’existència de fins a tres escales salarials en un mateix servei públic, no es posen condicions substancials quant a les condicions per als i les treballadores que no siguin el compliment de “les obligacions legals” i alguna millora respecte al “conveni col·lectiu de referència”.

Semblen uns mínims molt mínims, que en canvi no impedeixen desigualtats entre les treballadores públiques i les del servei contractat; o no impedeixen, com ha passat, per exemple, amb les educadores que treballen amb menors tutelats, que hi hagi treballadores que no cobrin a final de mes – com permet la gestió privada – o que hi hagi treballadores sense contracte com ha passat amb les treballadores de l’empresa Monserveis que prestava el servei d’Atenció Domiciliaria a Manresa i com no impedeix, en cap cas, aquest projecte de Llei. I és que a la pràctica, aquesta Llei dicta unes condicions per a la contractació administrativa, d’unes empreses que competeixen en un entorn de lliure mercat.

Així doncs, bones pràctiques podrien ser, en canvi, fomentar una compra responsable, o l’ocupació de qualitat des de l’administració pública, amb la prestació de serveis mitjançant la gestió i la provisió directa de serveis, 100% pública.

Pot ser aquesta una llei anti-florentino?

Aquest és un dels arguments que han defensat els promotors d’aquest projecte de llei: que serà una llei anti-Florentino (Pérez). Però aquesta idea descansa sobre el fet que el preu del servei només tindrà un pes màxim del 40% amb relació a altres criteris, i que el 60% restant seran els criteris de responsabilitat social assenyalats.

Ras i curt: amb aquests criteris no n’hi ha prou per evitar que les empreses de Florentino Pérez, o els grans oligopolis de torn, puguin guanyar a empreses del sector de l’economia social, cooperativa i solidària. Perquè cap llei que estableixi un camp de joc entre Serhs, Valoriza o Clece amb entitats de l’economia social i solidària per a prestar un servei públic no pot ser una llei anti-Florentino.

Perquè les grans empreses tenen els recursos que calen, entre ells l’assessorament jurídic, per tal d’estudiar bé totes les clàusules socials que puguin definir-se en un plec de condicions, per tal de guanyar els concursos.

Perquè a la pràctica, els criteris de responsabilitat social que s’estableixen al projecte de llei no són excloents per, sense anar més lluny, el Grupo ACS de Florentino Pérez – incloent les mesures voluntàries de responsabilitat ambiental, les mesures d’inserció laboral, el Pacte Mundial de les Nacions Unides, i, fins i tot, els criteris relatius a la inclusió de treballadors, usuaris o associats a les estructures de direcció, i les mesures sobre la reinversió dels excedents als col·lectius atesos o a la comunitat.

No hi ha millor assegurança per evitar-se ‘florentinos’ que sigui la mateixa administració la que presti el servei o que per exemple, ho facin les AMPAs sense extreure’n cap mena de benefici econòmic i així es posin al centre els drets i les necessitats dels infants, i no els beneficis de les empreses adjudicatàries.

Control de les externalitzacions… amb quins recursos?

Finalment, les defensores del projecte de llei també argumenten que ajudarà a millora la qualitat dels serveis externalitzats i que va aparellada a nous mecanismes de control. I és cert que aquest projecte de llei preveu un “responsable del contracte” que es cuidarà del seguiment del control de compliment del contracte, de la verificació de les condicions, informar sobre els incompliments, proposar modificacions i pròrrogues o, eventualment també, la resolució del contracte.

Però aquests mecanismes ja existeixen en altres lleis de caràcter general en execució actualment – entre elles la llei espanyola de Contratos del Sector Público, i per tant aquest projecte de llei no suposaria cap canvi en aquest capítol.

Per altra banda, l’administració no té la capacitat ni els recursos per controlar si les empreses estan complint amb allò que per contracte es van comprometre amb l’administració. Si fins avui dia no s’han aplicat els mecanismes de control continguts a normes vigents, què ens fa pensar que ara sí que s’aplicaran nous mecanismes de control quan ni tan sols s’han previst nous recursos per desplegar-los?

Externalitzar o blindar: aquesta és la qüestió

Malgrat que cada vegada són més les veus que adverteixen d’una recessió i una crisi pràcticament imminent, en el darrer cicle hi ha hagut un augment important de l’activitat econòmica al nostre país. Però darrere d’aquesta realitat, hi ha l’altra cara de la moneda i és que aquest augment de l’activitat no ha comportat una millora de les condicions de vida de les treballadores. Al contrari, els índexs de desigualtat són cada vegada més preocupants, i és que les empreses han guanyat competitivitat econòmica a costa de pagar uns sous molt precaris a les treballadores, fet que ha comportat un augment significatiu de la pobresa assalariada. Al seu torn, aquesta precarització de les treballadores ha comportat un augment de la demanda de serveis socials, d’educació o de sanitat pública.

És des d’aquesta perspectiva que les empreses han vist en aquests serveis un nou nínxol de negoci. Per exemple, el senyor Florentino Pérez va passar d’enriquir-se amb la bombolla immobiliària a fer-ho dels serveis socials, que per cert són un negoci molt rendible que sempre té “clients” que en realitat són usuàries d’un servei públic.

Davant la disjuntiva consistent en impedir que la prestació d’aquests serveis comporti la consecució de beneficis econòmics per qui els presta, o blindar aquests serveis públics, el Govern ha optat en aquest cas per calcar les directives europees i les lleis espanyoles al respecte, tot regulant la gestió indirecta i obrint les portes del negoci privat en els serveis públics.

Així doncs, el que des de l’esquerra independentista defensem, és un debat de model que vagi més enllà d’un debat circumscrit a una llei.

Perquè el debat de fons és: ¿quina és la millor fórmula per a la gestió dels serveis públics? ¿Quina és la millor fórmula per garantir i ampliar drets socials, avançar cap a la igualtat i la universalitat en la provisió de drets? ¿És compatible l’obtenció de beneficis empresarials amb la garantia absoluta dels drets que aquesta provisió de serveis pretén satisfer? ¿Són compatibles en definitiva una economia de mercat amb els principis d’universalitat, igualtat, qualitat i justícia?

En els darrers anys han surat múltiples casos de corrupció, arreu dels Països Catalans, que mostraven els límits de les modalitats de gestió público-privades. N’han estat exemples significatius els casos Innova, Mercuri o el 3%. Paral·lelament, l’extensió de governs d’unitat popular arreu del territori ha permès comprovar que, tan fàcil com és privatitzar o externalitzar gràcies a lleis com les que estan en discussió, els processos d’internalització i reversió de les privatitzacions són de gran complexitat política, econòmica i jurídica.

Una de les principals responsabilitat dels governs i dels legisladors, especialment d’aquells que es reivindiquen com a sobiranistes i d’esquerres, és posar unes millors condicions per a la garantia i l’exercici universal dels drets socials, civils i polítics fonamentals, i el principal instrument del qual disposen són els serveis públics. En el moment actual, després d’anys de retallades i privatitzacions que són herència de la gestió neoliberal de les successives crisis del sistema, aquest deure implica no seguir posant facilitats per l’externalització de cada vegada més serveis públics, sinó tot el contrari: significa impulsar lleis que protegeixin i blindin aquests serveis, i significa també dotar aquests serveis dels recursos necessaris perquè puguin fer la seva funció.

Les sotasignats d’aquest article pensem modestament que aquest projecte de llei ens allunya d’aquestes obligacions i demanem la seva retirada, i la seva substitució per un projecte de llei que permeti blindar aquests serveis públics. En parlem?

*Maria Sirvent Escrig és diputada de la CUP-CC i Marina Guinó Bastús és militant d’Endavant OSAN a Gràcia. Article publicat a Crític el 24/11/2019