Cada dia es fa més evident el que no ha deixat de ser una realitat en els darrers quaranta anys: que el règim espanyol actual és hereu del règim franquista, i que l’anomenada ‘transició’ fou una farsa que només va servir per a maquillar un règim no democràtic. Aquesta anàlisi ha estat compartida des d’aleshores per les forces anticapitalistes i rupturistes, aquelles que no es van vendre per uns escons, i cada dia ha anat guanyant més força entre sectors més amplis de la població. Les diverses lluites dutes a terme arreu del País Valencià i dels Països Catalans, així com a la resta de l’estat espanyol, així ho palesen: la lluita per l’autodeterminació, la lluita feminista, la lluita pel dret a un treball digne, pel dret a l’habitatge o per la llibertat d’expressió han actuat decisivament per a fer caure la màscara pseudodemocràtica de l’estat.

Des de la mort del dictador fins a hores d’ara, l’estat espanyol ha fet servir la violència quan ho ha considerat necessari per a mantenir els privilegis de les elits econòmiques i les oligarquies, i no ha dubtat a fer servir les clavegueres de l’estat i la guerra bruta. Al País Valencià, i especialment a la ciutat de València, ho vam patir en l’anomenada batalla de València, quan els feixistes van actuar amb total impunitat i amb la connivència dels aparells de l’estat, així com amb l’encobriment dels mitjans de comunicació. L’assassinat de Miquel Grau el 1977 n’és un exemple, però durant eixos anys es van produir centenars d’agressions a les forces d’esquerra. Tot i que els atacs van continuar, el 1993 vam haver de patir un nou assassinat, el de Guillem Agulló, un jove independentista i antifeixista, i una vegada més vam constatar de quina manera els feixistes, la policia, l’aparell judicial i els mitjans de comunicació actuaven amb complicitat. I un altre exemple va tindre lloc durant la primavera valenciana, el febrer del 2012, quan als carrers València es van viure escenes de violència policial totalment gratuïta i desproporcionada contra un jovent que protestava per les retallades en educació.

Així doncs, la violència viscuda a Catalunya des del referèndum de l’1-O no és nova i no ens pot sorprendre. Tanmateix, la sentència del procés ha estat una espurna. Més de 300 persones ferides per l’abús policial, unes 200 persones detingudes (28 en presó preventiva), 4 persones que han perdut un ull i un jove que ha perdut un testicle. A això cal afegir-hi les 68 periodistes ferides. Tot plegat ha estat el detonant d’un esclat de mobilitzacions populars arreu dels Països Catalans, i també des d’altres pobles solidaris de l’estat espanyol. Milers de persones han eixit als carrers per a denunciar la repressió patida, perquè han constatat que les autonomies són una ficció i que la democràcia a l’estat espanyol és un miratge. La protesta popular ha dut l’estat a llevar-se la màscara i actuar obertament com un estat ocupant, com hem pogut veure amb les càrregues policials als carrers de Barcelona, però també als de València, durant la manifestació contra la sentència de fa pocs dies.

Quina és la seua democràcia? Una democràcia amb una monarquia que ningú no ha votat? La d’un estat opressor que no respecta el dret d’autodeterminació dels pobles? Una democràcia amb un exèrcit hereu dels colpistes feixistes? Una democràcia amb un entramat de jutges, policies i polítics hereus del règim franquista? Una democràcia on els grups feixistes actuen amb total impunitat? Una democràcia amb un aparell judicial patriarcal que tolera i fins i tot estimula les agressions masclistes i la cultura de la violació? Una democràcia on les grans empreses acaparen cada vegada més beneficis mentre cada vegada més gent viu en la precarietat i en la misèria? Una democràcia que depreda i destrueix el nostre territori? Una democràcia on les grans corporacions mediàtiques manipulen les masses i afavoreixen la seua alienació? Una democràcia que minoritza, discrimina i menysprea les cultures no espanyoles? Tot plegat forma un entramat fora del control realment democràtic, fora del control de la majoria de la gent. Les decisions importants, les que afecten les nostres vides, es prenen d’esquena al poble. A hores d’ara, l’estat espanyol és el garant del capitalisme i del patriarcat. Espanya, el capitalisme, el patriarcat, l’estat espanyol són antagònics a una democràcia real, a una democràcia de debò. Eixa és la seua democràcia: en diuen democràcia i no ho és.

Nosaltres defensem una altra democràcia. Democràcia és plena sobirania política i econòmica. Democràcia és autodeterminació. Democràcia són plens drets polítics i civils. Democràcia és l’absència de patriarcat. Democràcia és garantir la plena justícia social. Per això som ací, dempeus i sense por de perdre el poc que ens queda. Amb el convenciment que estem prenent el camí correcte, el que ens dona l’organització i la lluita als nostres barris i als nostres pobles, als centres de treball i als centres educatius, al carrer. És per això que volem construir una vertadera democràcia, en la qual posem la vida al centre. Per aconseguir-ho cal que ens organitzem, cal omplir els carrers de lluita i construir la Unitat Popular.

València, 8 de novembre de 2019