Manifest d’Endavant (OSAN) amb motiu de la Diada Nacional de l’Onze de Setembre de 2019

El camí cap a la independència d’una part dels Països Catalans que proposava el sobiranisme governamental de JxCAT i ERC ha quedat estroncat. La idea que era possible fer la independència a partir de reformes legals ha quedat desacreditada perquè ni l’estat espanyol ni la Unió Europea no responen a fonaments democràtics, sinó a interessos d’estat i del capitalisme que passen per sobre de la voluntat dels pobles. Així mateix, aquells qui volien fer servir el procés per negociar un nou estatus de Catalunya en el si de l’estat espanyol s’han quedat, també, sense recorregut. Els límits de reforma i acord que els permet l’estat són tan regressius i humiliants que no hi ha base social disposada a acceptar-los.

Però aquests anys de mobilització deixen també una herència molt positiva. Els Països Catalans han passat de ser un dels territoris on més consens hi havia entorn de la constitució de 1978 a ser un dels territoris on l’estat i el poder econòmic estan més deslegitimats. La idea del lligam indissoluble entre lluita nacional i lluita social ha crescut. I la legitimació de la desobediència com una forma justa d’enfrontar-se a lleis injustes ha arrelat de manera molt important. I també ens deixa una constatació negativa: el gran arrelament que encara té el nacionalisme espanyol en parts significatives de les classes populars del nostre país.

Ens cal construir un nou camí, amb noves eines, que eixampli aquestes escletxes. I ens cal tancar la temptació de tornar a recórrer camins coneguts que sabem que l’únic lloc on porten és a una negociació a la baixa amb l’estat sobre competències autonòmiques. No hi ha trànsit a la independència de la llei a la llei. Només a través d’una via revolucionària, d’una veritable revolució política, és possible trencar les estructures de dominació d’un dels estats més importants del món occidental. I només des de reivindicacions materials sòlides i reconstrucció del teixit popular podrem trencar l’arrelament del nacionalisme espanyol en una part del nostre poble.

Aquest nou camí va per llarg, i d’això cal ser-ne conscients. Però ja des del primer pas caldrà afrontar noves batalles. Que el camí sigui llarg no pot ser l’excusa per quedar-se a casa. Regalem els sofàs als oportunistes. Ara, més que mai, la militància de l’Esquerra Independentista ha de redoblar els esforços, perquè és en els primers passos on ens juguem el rumb posterior.

Aquest nou camí l’ha de fer la nació completa, els Països Catalans. Perquè, si l’objectiu de la independència és garantir els drets nacionals i socials del nostre poble, aquests drets s’han de garantir per a tot el nostre poble, i no fragment a fragment. I, a més, perquè, per trencar amb uns estats occidentals i assentats com l’estat espanyol i francès, necessitarem la força de tots els racons dels Països Catalans, les seves dinàmiques de lluita i la capacitat que cada territori té de generar profundes contradiccions a l’estat.

Sense unitat popular no hi haurà independència. Sense una majoria de les classes populars organitzades al voltant d’un programa polític d’independència nacional, sobirania econòmica i poder popular, no hi ha força suficient per doblegar l’estat. Creure que es pot fer a través d’una aliança transversal capitanejada pels qui diuen que «l’independentisme és un moviment de classes mitjanes que no accepten sobresalts» és negar la possibilitat de guanyar la independència. La unitat popular no és l’Esquerra Independentista ni la CUP. Som un dels embrions d’aquesta unitat popular, però allò que hem de construir haurà de ser molt més gran.

Dels governs autonòmics i dels seus parlaments no en vindrà el canvi en profunditat, no en naixerà ni la independència, ni la República ni la justícia social. Dir que a través de la gestió autonòmica es construeix la independència, i fer xantatge emocional per mantenir les cadires de les conselleries és una estafa que ha de ser denunciada com a tal per l’independentisme. Perquè no és possible governar una autonomia buida de sobirania com si ja fóssim una república, i perquè aquells qui ara governen l’autonomia en nom de l’independentisme ho fan per mantenir l’ordre social i els interessos de les classes dominants. I no hi haurà independència sense enderrocar aquest ordre social i aquests interessos.

Construir unitat popular, construir estructures de resistència, construir moviment. A cada lluita social, a cada lloc de treball, a cada mobilització antirepressiva, a tots els nodes del teixit associatiu, a tots els racons dels Països Catalans. Fer els primers passos d’un nou camí dotant-los del sentit i l’orientació encertats per arribar a l’objectiu final: la República dels Països Catalans i la construcció d’una societat feminista i socialista.

La lluita és l’únic camí!