No a la Llei Aragonès ni a les externalitzacions dels serveis bàsics

Aquest mes de juny ha saltat la polèmica al Principat de Catalunya respecte a l’avantprojecte de Llei de contractes de serveis a les persones, més conegut com a ‘llei Aragonès‘. Entrat a tràmit el desembre del 2018, és ara quan es troba en període d’esmenes i hem mostrar-hi tota l’oposició per tombar-la. I ens cal fer-ho no només per a les classes populars principatines, sinó perquè obre la porta a un nou procés de desmantellament de serveis públics al conjunt dels Països Catalans, al dictat de les directives europees: Pere Aragonès és avui el Mas-Colell del 2019, l’alumne avançat als dictàmens neoliberals.

En un moment en què la classe treballadora i les classes populars estem amb l’aigua al coll, obrir la porta a més privatitzacions a través de més externalitzacions és una amenaça directa a les nostres condicions de vida. Ara més que mai, calen polítiques que garanteixin vides dignes i no pas polítiques destinades al desmantellament dels serveis públics. No caiguem en el parany: no podem fer una lectura positiva d’una llei que regula unes externalitzacions inexistents, hem de fer saltar les alarmes d’una llei que obri la porta a aquestes externalitzacions!

Perquè patim a la nostra pròpia pell què vol dir tot això. Aquesta llei consolida el model de gestió mixt publicoprivat que ha defensat i defensa el govern i que ha portat els serveis públics a la situació de degradació actual. La privatització dels serveis públics ha afectat seriosament la qualitat de serveis tan essencials com la sanitat, l’educació, els serveis geriàtrics o d’atenció social a la infància i l’adolescència, entre molts altres. Cal recordar que, als Països Catalans, des del 2009, els serveis sanitaris de caràcter públic han patit retallades entre 15.000 i 21.000 milions d’euros anuals.

En aquesta ocasió, la llei regula explícitament l’externalització dels serveis socials i de salut (serveis hospitalaris, trasplantament d’òrgans i cures), els serveis educatius i de formació (incloent-hi l’educació infantil, l’educació especial, l’educació per a adults i qualsevol altre servei escolar) i els serveis comunitaris, socials o personals. Per tenir una sanitat, una educació i una assistència social de qualitat és imprescindible aconseguir que aquests serveis es prestin només des de la titularitat pública. Si tothom, sense distinció de classe, ha d’anar als mateixos hospitals i escoles, l’interès de tothom serà que aquests hospitals i escoles siguin de qualitat. Un primer pas per avançar cap a la xarxa única pública en sanitat i educació és posar fi al finançament públic a la sanitat i l’ensenyament privats, i caminar cap a una gestió 100% pública dels serveis públics.

També per una qüestió de transparència i control de la despesa pública, defensem la gestió directa d’aquests serveis per tal de garantir un control públic dels recursos, de les condicions laborals, de la qualitat del servei i de la coordinació entre els diferents recursos d’atenció a les persones. I és que més externalitzacions i privatitzacions comporten més precarietat laboral de docents, monitores, metgesses, vetlladores, infermeres, educadores, ocupadores, cuidadores. Aquestes són feines altament feminitzades i, per tant, serem, com sempre, les dones qui patirem més fortament aquesta precarietat. Ja avui en dia, una quarta part de les dones treballadores cobrem menys de 850 euros al mes, entre un 16 i un 25% menys que els homes.

L’externalització de serveis, amb un pes molt important de les clàusules econòmiques, no només obre la porta a la precarietat d’usuàries i treballadores ja descrita, sinó també a la concentració d’aquestes concessions en mans de grans empreses, aquell nombre reduït que sempre es reparteixen el pastís. Entre elles, el conglomerat ACS, de Florentino Pérez, que forma part d’aquest 1% més ric que, l’any 2018, es va quedar amb el 40% de la riquesa creada, mentre el 50% més humil, amb el 7%. Posen a subhasta la sobirania dels nostres serveis bàsics, que és com si venguessin al millor postor el nostre benestar, les nostres vides. Posar la vida al centre és contrari a vendre-la al preu més baix.

Endavant (OSAN) sempre hem defensat la titularitat pública dels serveis, i per això estem en contra d’aquest projecte. Perquè tenim clar que les velles receptes només serveixen per aprofundir en la situació en què ens trobem ara, de feminització de la pobresa, de cronificació de la precarietat i de desmantellament del minso estat del benestar que queda. I alertem, també, que això és només una avançada a més retallades antisocials i pressupostos d’austeritat al dictat de la Unió Europea arreu dels Països Catalans.

Per tot plegat, cal fer de la ‘llei Aragonès’ un cavall de batalla a tombar per guanyar unes condicions de vida dignes. Aquestes condicions s’assoliran si disputem a l’ofensiva un programa de mínims en el qual els serveis públics bàsics estiguin 100% garantits: per a la prestació de tots els serveis directament des de l’administració, per tal de mantenir-ne la qualitat, la universalitat i la pervivència. Necessitem uns serveis públics al marge de la lògica d’acumular beneficis de les grans empreses, i amb capacitat per poder limitar els interessos privats de les grans corporacions. Tenir garantida l’atenció sanitària en cas de malaltia, una escolarització que intenti pal·liar les desigualtats socials o l’assistència a persones dependents són mesures de mínims per poder aspirar a una vida digna. Contra les externalitzacions i les privatitzacions, municipalitzacions i nacionalitzacions.

Ara bé, també sabem que aquestes mesures de mínims només seran possibles si la classe treballadora ens organitzem al voltant d’aquest programa polític que sigui el motor per construir una veritable alternativa al sistema capitalista patriarcal. En l’amenaça del capital contra la vida, organització, lluita i sobiranies!

Països Catalans, 4 de juliol de 2019