L’altre dia, una persona que desconec piulava una història. Venia a dir: «El meu pare de 84 anys li ha fotut dues hòsties a un carterista que li ha intentat robar la cartera dins del Mercat de Sants». La majoria dels comentaris que hi venien a sota felicitava el pare de l’home en qüestió, i posava en relleu que feien falta més actituds com aquesta. I és només un cas, una anècdota. A Barcelona, ja hi ha diversos grups de persones organitzades per tal de «fer front» a carteristes dins del metro o als carrers. Cada cop més comptes de tuiter –anomenats «Helpers»– et demanen col·laboració per tal de denunciar en les xarxes socials els petits furts o per magnificar qualsevol bronca de carrer. En definitiva, crear un estat d’alarma i justificar una major despesa securitària en determinats barris. Uns barris ja de per si castigats per la pobresa i pel conflicte social; ara plens de turistes a qui cal protegir com a bé superior.

Al llarg de la meva vida, he patit furts (un mòbil, un parell de bicicletes); a l’àvia li han estirat la bossa en sortir del banc o han entrat a robar en un casal. Les meves ganes de justícia immediata i la tendència pensar una solució per la llei del Talió per a qualsevol d’aquests incidents són coses que m’han passat pel cap. És una reacció que humanament et pot passar pel cap. No obstant això, cada cop que hi penso fredament, acabo valorant que la meva condició social deu ser força millor que la de la persona que m’ha robat i que, de cap manera, em canviaria per ell o ella. Que si m’han robat la cartera o la bici, difícilment ho haurà fet un pijo amb sis zeros al banc, casa a la Cerdanya i 18 metres d’eslora amarrats a Port Lligat.

I és que, en definitiva, aquells i aquelles que davant de carteristes i robagallines del segle XXI (avui un mòbil, demà una bici o, potser, una bossa) són capaços de remoure dels instints més baixos i se’ls desperta tota l’agressivitat, són els més mesells davant l’espoli que vivim com a classe treballadora. Són els qui voldrien compartir canapès en la llotja al Village del Trofeu Conde de Godó amb distingits defraudadors, passejar-se pels paddock del Circuit de Catalunya entre residents a Mònaco i Andorra o poder saludar i fotografiar-se amb els futbolistes que, any rere any, passen per jutjats a fer la complementària de la renda de l’exercici anterior. Aquests, els que ens roben a cabassos, a mans plenes, descaradament; que tot i guanyar fortunes necessiten arquitectura financera per desviar uns milions a la fundació que han creat àdhuc, uns altres a l’empresa pantalla del pare i representant (ara compro cotxes i demà venc pisos, ara creo una societat i demà el meu advocat en crea una altra); aquests ningú no els toca la cara. Mai. És aquí on rau la hipocresia d’aquests discursos sobre la seguretat.

Què és seguretat? Tenir un policia a cada cantonada? Omplir les xarxes d’espies i delators? Generar un estereotip de criminal per criminalitzar? Ara els MENA, demà les noies romaneses i, al cap de tres dies, els manters o els que venen llaunes? És això la seguretat que volem? O el que volem és tenir la seguretat de no quedar-nos sense escola bressol pública, saber que anirem al metge i no hi haurà més llista d’espera? Que cap veïna serà desnonada per un fons immobiliari quan se li acabi el lloguer de 850 euros que havia pactat amb l’anterior propietari?

Per què les batudes amb 1.000 policies al Raval requisen menys droga de la que pot circular en el convit nupcial on coincideixen Fainé, Aragonès i Mas? Per què no veurem mai cap checkpoint a l’Avinguda Pearson a la recerca de maletins d’origen dubtós? O controls «rutinaris» a les portes del Liceu? Sembla evident que qui més roba i defrauda, qui més carteres buida –abans i tot d’omplir-les– ni viu al Raval, ni es dedica al petit furt. Així doncs, focalitzar els «lladres» en els robagallines sembla una eina de confrontació entre uns assalariats que tenim poc, amb uns pàries que el poc ens roben. No fos cas que comencéssim a pensar que qui realment ens roba molt i ens deixa amb poc fa anys que ens governa i comparteix convits nupcials amb qui més ens explota.

Article d’opinió de Marc García, militant d’Endavant Sants, publicat a L’Accent el 29/06/2019