Aquesta mateixa setmana llegia en una notícia que la presentadora Ana Rosa Quintana en una entrevista a la portaveu de Podem, Irene Montero, comentava que aquest any no faria vaga el 8 de març. Que ja va fer el gest l’any passat i que tocava ser responsable.

Segurament a Quintana les reivindicacions de mínims que s’estan posant sobre la taula per millorar les condicions de vida de les dones li queden lluny. Parlem d’un salari mínim interprofessional de 1.200 euros per 30 hores de treball i equiparació salarial perquè no volem cobrar menys que els homes fent la mateixa feina. Fent-ne més, ja que de mitjana també assumim dues hores al dia més que els homes de les feines de la llar, de cures i reproductives.

Segurament ella es pot i es vol pagar una sanitat privada, o pot suplir amb els seus diners els serveis públics que s’han anat privatitzant i que repercuteixen en la vida de les dones treballadores. Nosaltres si no són públics no tenim els drets més bàsics garantits, perquè no els podem pagar, i en el meu cas no vull. Segurament no deu tenir problemes per pagar l’habitatge i la reivindicació que el que destinem a pagar de lloguer no sigui superior al 10% del salari li deu semblar una bestiesa injusta per als propietaris, a més d’irrealitzable. Com que no deu tenir problemes per pagar l’aigua, la llum i el gas no li deu importar que els serveis bàsics hagin de ser públics i a preus socials.

El que sí que li preocupa, per l’entrevista que li va fer al secretari general de Vox sobre el dret a l’avortament, és que les dones tinguem dret al nostre propi cos i que puguem avortar lliurement. El que passa és que si l’avortament no és gratuït, és a dir, garantit per un sistema públic de salut, no és un dret de totes les dones. És només de les que s’ho poden pagar.

Del que sí que estic segura és que li preocupa la violència que patim les dones, els assassinats masclistes, les 31 dones assassinades als Països Catalans l’any passat, les violacions i en general tot tipus de violència. Però això és la punta de l’iceberg de tota la violència estructural que és la violència masclista, i no podrem fer-hi front si no incloem la perspectiva feminista a tots els nivells de l’educació, si no formem les persones treballadores dels serveis públics, també dels cossos de seguretat. Si no garantim una xarxa d’atenció a dones víctimes de violència masclista que prevegi l’accés a un habitatge i condicions laborals i de serveis dignes.

He dit tota l’estona “segurament” perquè realment desconec si totes aquestes suposicions són certes o no. És el que primer he deduït del fet que com a dona es pugui permetre no fer vaga el dia 8 de març, o que consideri que fer-ne és un gest i que el més responsable és no fer-ne.

En aquesta societat en què vivim, que mercantilitza les nostres vides, i en què un 25% de les dones assalariades cobren 840 euros al mes, cobrem cada any entre 4.800 i 7.000 euros menys que els homes. Anem perdent qualitat de vida i salut per la privatització dels serveis públics. Accedim a l’habitatge amb dificultats i hi destinem el 40% del nostre salari. En un sistema econòmic bastit sobre la nostra doble explotació, edificat sobre la violència masclista cap a les dones, el més responsable és fer tot el que estigui a les nostres mans per canviar les condicions en què vivim la majoria de les dones. I fer-ho en un estat, l’espanyol, que no és reformable, i per tant vertebrant-les indissociablement al dret a l’autodeterminació.

Per això, companya, busca el comitè de vaga del teu barri i participa en l’organització de la Vaga General Feminista del 8 de març. Aquell dia no anem a la feina, no comprem, no anem a classe i no ens fem càrrec de les feines de casa. Aquesta vaga del 8 de març no va de gestos, va d’agregar la majoria de les dones a la defensa de reivindicacions de mínims necessàries per millorar les condicions de vida, d’estendre-les, de millorar-les, de treballar-les plegades, de lluitar per guanyar-les!

Article d’opinió d’Isabel Vallet Sànchez, portaveu nacional d’Endavant (OSAN), publicat al Diari Ara el 04/03/2019