Aquest 5 de febrer fa 100 anys de l’inici de la vaga de La Canadenca. Aquesta vaga obrera fou una de les fites del moviment obrer dels Països Catalans i aconseguí que per primera vegada a l’estat espanyol es legislés la jornada laboral de 8 hores.
Cent anys després, necessitem reivindicar aquella lluita i reforçar el fil roig de la nostra història. En una època de disgregació de la consciència obrera, de retrocés de drets però, tanmateix, d’una certa mobilització política, també podem extreure algunes lliçons d’aquella gran mobilització obrera que ens permeten reflexionar sobre les lluites presents:
- Els drets dels treballadors i les treballadores no neixen d’un repartiment automàtic de la riquesa en èpoques de creixement econòmic sinó de la lluita de la classe treballadora. La lluita de La Canadenca va estar precedida per uns anys d’enorme enriquiment de la burgesia, mentre augmentava la precarietat de la classe treballadora. Només la lluita del moviment obrer i l’espantall de la revolució van poder obligar la burgesia a fer concessions.
- Els drets dels treballadors i les treballadores no es guanyen per esclats espontanis de malestar davant una injustícia, sinó perquè prèviament a aquests esclats hi ha hagut una organització massiva de la classe treballadora. En la lluita de la Canadenca va ser vital el nou model d’organització obrera de la CNT, el sindicat únic, que va permetre que en l’any anterior els seus afiliats a Catalunya passessin de 75.000 a 350.000.
- El control de la informació és clau per a disputar-li el poder a l’estat. Durant la vaga de La Canadenca, els treballadors i les treballadores de les rotatives es negaren a publicar les ordes militars i qualsevol altra intoxicació informativa del govern.
- La lluita per un futur millor no comença ni s’acaba amb les grans fites. A la vaga de La Canadenca s’hi arribà després de dècades d’organització del moviment obrer i després de derrotes i assajos fallits. I amb la vaga de La Canadenca no s’acabà res. La repressió posterior contra el moviment obrer fou brutal, però també ho fou la fortalesa d’aquest moviment a l’hora de continuar forçant canvis i sobretot, a l’hora de mantenir la perspectiva de la necessitat d’un canvi revolucionari.
- Els grans canvis no vénen del joc parlamentari i electoral, sinó de les mobilitzacions massives, sostingudes i conflictives dels moviments populars. El paper dels partits d’esquerra de les corts espanyoles no anava més enllà de la denúncia d’un sistema aparentment democràtic, però podrit fins als fonaments i creat per a conservar els privilegis dels capitalistes. Va ser l’organització obrera i, més tard -amb el sorgiment de l’independentisme-, l’estratègia insurreccional de la resistència contra la dictadura de Primo de Rivera els factors que van amenaçar i posar fi al règim de la restauració.