No fa ni una setmana que esclatà la notícia: el passat 23 d’un senyor anomenat Juan Guaidó s’autoproclamava President de Veneçuela. Com un llamp, l’oncle Sam el reconeixia com a tal, i al darrere la resta d’estats governats per la dreta o extrema dreta al sud del continent americà, l’Església Catòlica i altres poders fàctics. En una calculada segona filera, la Unió Europea envia ultimàtums i balla, a un altre ritme, la mateixa cançó que Trump. És el cop d’estat 2.0 —com molt bé ha explicat a Gara Luismi Uharte—, on davant la impossibilitat a curt termini de controlar el territori, s’opta pel shock and awe mediàtic.
Veneçuela ha estat durant anys un autèntic referent per a tot allò situat a l’esquerra de la socialdemocràcia. Nacionalització de sectors estratègics, polítiques de xoc contra la pobresa, expressions de poder popular com els Consells Comunals, una actitud ferma davant la ingerència dels EUA… la Revolució Bolivariana portà il·lusió a una esquerra revolucionària europea en crisi existencial com a mínim des dels 90.
El que vaig veure, però, entre tuit i article poques hores després de l’intent de cop, va ser una mescla de rebuig a Guaidó i subtil qüestionament del govern de Maduro. Moltes anàlisis —algunes molt bones, per cert— i molt interès a explicar perquè el Socialisme del Segle XXI passa per hores baixes. En assenyalar les contradiccions i errades del Govern Bolivarià. Vaig veure lamentacions —com si el cop ja hagués triomfat—, i gent que gairebé apuntava ja Veneçuela a la llista de derrotes recents al continent (Brasil, Ecuador…).
Jo em deman: és el moment? No toca ara centrar-nos a donar suport al govern legítim encapçalat pel PSUV? Tot plegat em fa pensar que potser necessitam fer una reflexió profunda al voltant del que vol dir l’internacionalisme. Sembla que és molt fàcil pujar-se al carro d’una revolució quan les coses li van bé, però no hi estem tan còmodes quan les coses li van malament. Veneçuela està contra les cordes i és evident que se li acumulen les contradiccions de tota mena. Potser, però, no és ara quan ens necessita més que mai?
I ep! Ser solidàries no vol dir renunciar a ser crítiques, no. Però sempre des del màxim respecte —cada poble lluita com vol (i pot!)— i conscients de la nostra posició a Europa occidental—i (ex)imperial—, on l’esquerra no col·lecciona èxits precisament. Assenyalar contradiccions sense pietat a l’altra banda de l’Atlàntic, mirant el panorama que tenim aquí, no sembla gaire internacionalista. Menys quan les companyes d’allà es preparen per a una batalla on s’ho juguen tot i que segur que els hi costarà cara. Tal vegada és el moment de tancar files, donar tot el suport possible a Veneçuela, i treballar més que mai a ca nostra. Sense perdre el realisme, ni tampoc l’esperança.
Article d’opinió d’Àlvar Hervalejo Sànchez, militant d’Endavant Mallorca, publicat a Aguait el 29/01/2019
