L’autor fa una proposta per encarar les municipals des de l’Esquerra Independentista

Al si del moviment sobiranista i independentista conviuen actualment diversos corrents, que podem classificar segons el marc nacional de sobirania pel qual aposten, regional de Catalunya o nacional de Països Catalans; per com volen aquest alliberament, si alhora o gradualment, per territoris; i segons si volen aquest alliberament per mantenir-se dins els paràmetres i estructures del capitalisme patriarcal o bé per sortir-ne. Aquests, a grans trets, són els motius de fricció dins l’espai polític sobiranista. L’esquerra independentista, aquells i aquelles que treballem per l’alliberament nacional dels Països Catalans –sense ritmes, alhora- i per superar el capitalisme patriarcal i les estructures del poder que el sustenten, tenim el deure i l’obligació de saber llegir el moment i treballar, des d’ara mateix, en l’articulació d’una majoria social i política que desbordi la resta d’opcions regionalistes, les gradualistes i les sotmeses als interessos del capitalisme patriarcal. Treballar per construir hegemonia dins el moviment, pas previ per desbordar els estats opressors i les estructures del poder.

No treballar en aquest sentit ens deixa en un paper d’estrassa. Ens fa esdevenir l’ala esquerra d’un moviment regionalitzat inserit en el sistema i, alhora, apuntalar les polítiques neoliberals dels governs autonòmics, als quals volem disputar el projecte social per a les classes populars. És a dir, treballem contra els objectius estratègics del nostre propi moviment, pel simple fet que som incapaços de desenvolupar el nostre projecte, o pitjor encara, per la por de fer-ho. La cantarella del “no ens entendran” sovint amaga les nostres mancances a l’hora de defensar el projecte polític o la incapacitat de confrontar models, quan el més senzill és seguir el corrent i dir allò que cert mitjans volen sentir.

Entrem en un any electoral, i qui més qui menys ja té el focus posat en el maig vinent. Així doncs, cal treballar per fer valdre el projecte polític històric –i present, fins que ningú no l’impugni-, posar entre les cordes les forces polítiques de dretes del govern autonòmic, denunciar la repressió policial dels mossos d’esquadra i la complicitat amb els feixistes arreu del país i recordar als seus socis de govern que ells també en són responsables. Evidenciar la negativa d’aplicació del mandat de l’1 d’octubre –Llei de transitorietat- i destapar les mentides sobre les estructures d’estat i els crèdits financers que havien de fer possible l’inici de la República, entre d’altres, és incompatible amb presentar candidatures anomenades ‘Republicanes’ als nostres municipis.
Les candidatures republicanes són una doble derrota per a l’esquerra independentista, ja que, d’una banda, ens neguen la possibilitat de crítica al republicanisme neoliberal i, de l’altra, deixen amplada de banda a les opcions reformistes del règim del 78 per regenerar-se, sigui com a opció socialdemòcrata en candidatures dels comuns, sigui per erigir-se com la solució recentralitzadora i repressiva de Ciutadans davant l’embat republicà o sobiranista.

Diuen que anem lents perquè anem lluny, però el cert és que, encara que anem lluny, si fem de crossa no anem allà on volem anar, ja que la crossa fa el mateix camí que el coix. En el mentrestant –i ràpidament, perquè van a prop-, els adversaris no deixen de fer camí, el seu camí. I anar lent i fer de crossa és la nostra mort com a moviment. Si els companys de viatge assoleixen mai el seu camí, de pacte entre elits, tingueu ben clar que no ens faran costat –mai no ho han fet- i els adversaris seran més forts. Cal, doncs, començar a treballar des d’ara i a cada barri, poble i comarca dels Països Catalans per generar un moviment polític que planti cara i batalla, tant dins les institucions com al seu marge. Hem de disputar la lluita d’idees als qui a l’octubre van abandonar el consens que el carrer va marcar i van segrestar la voluntat popular dins un Parlament poruc i autocensurat, i hem de disputar la idees i els carrers a aquells que continuen negant amb la força de les armes o de les forces de xoc feixistes la materialització del projecte popular del mandat de l’1 d’octubre, de ruptura amb el règim del 78.

Això, avui en dia, tan sols ho pot fer un sol espai polític, l’esquerra independentista. L’espai que pot dir alt i clar que no ha abandonat el consens del carrer, l’espai que no ha deixat d’aturar desnonaments, combatre feixistes, reivindicar la nació sencera i apostar per un moviment feminista i de classe que superi el règim del 78 i l’entramat que el sustenta. Cal, doncs, acumular forces i massa mobilitzada entorn de les seves consignes, enquadrar cada cop més gent als espais de lluita popular (pa, sostre i treball, i vides dignes) i a les organitzacions política, juvenil, estudiantil, sindical, antirepressiva i institucional del moviment. Només així tindrem opcions de materialitzar el projecte propi. Qualsevol altre camí és el del coix, que no porta enlloc.

Article d’opinió de Marc García, militant d’Endavant Sants i de la CUP Sants, publicat el 29/10/2018 a L’Accent