Manifest de l’Esquerra Independentista un any després de l’1 d’octubre

L’1 d’octubre és una victòria popular: vam ser el poble qui vam posar-hi el cos, la determinació, la fermesa, la solidaritat, la resistència i la desobediència per exercir un dret fonamental. I vam guanyar. Un any després, però, aquesta victòria s’ha vist frustrada des de les pròpies institucions que l’havien de materialitzar. Lliçons de la història, de la llegida als llibres i de la viscuda als carrers, ens han de fer aprendre el camí a seguir. Lluny d’abaixar el cap, el que ens pertoca és analitzar errors i mancances, per corregir-ho, i posar de relleu aquells elements que ens poden permetre tornar a guanyar.

Les mobilitzacions i l’autoorganització popular de la tardor de 2017, amb el referèndum de l’1 d’octubre i les vagues generals del 3 d’octubre i 8 de novembre com a moments clau, van fer trontollar les estructures de poder econòmic i polític del règim del 78 i van obrir la possibilitat de canvis socials i polítics profunds emmarcats en un procés d’autodeterminació i de construcció de la República. El desafiament plantejat a les estructures de poder no havia tingut precedent en 40 anys de monarquia borbònica al nostre país.

La potencialitat d’aquestes accions va quedar neutralitzada per les gesticulacions simbòliques del sobiranisme governamental, com la proclamació de la república del 27 d’octubre de 2017, que no tenia vocació d’impacte pràctic ja que no va anar acompanyada de cap mesura de desplegament de la República ni cap crida a defensar-la. En aquesta línia, la concurrència a les eleccions autonòmiques de desembre de 2017 han consolidat un canvi de cicle polític.

Aquest canvi de cicle consisteix en la canalització d’aquesta energia rupturista cap a la negociació en el marc de les institucions del règim del 78. La República que es va forjar al carrer i a les escoles aquells dies intensos de la tardor del 2017 està a dia d’avui al congelador. El protagonisme dels esdeveniments polítics ha passat de la gent organitzada al carrer i a les escoles als partits polítics i les institucions autonòmiques. Per això el govern autonòmic no està en disposició d’implementar la República, encara que realment ho vulguin, ja que acatant les lleis i les regles del joc mai tindrem prou força per impulsar els canvis profunds que implica l’autodeterminació.

L’exercici del dret d’autodeterminació és, en si mateix, una revolució política perquè posa en mans del poble la decisió de com organitzar i estructurar les institucions que governen un país. I les institucions polítiques reflecteixen les relacions de poder en la societat. És per això que les grans empreses de l’IBEX 35 afincades al país i les organitzacions empresarials més poderoses han fet mans i mànigues per tal que el procés de ruptura descarrilés i es canalitzés a través de les institucions autonòmiques per la via del pacte i el diàleg.

Aquesta oligarquia ha tingut un paper protagonista i determinant en els esdeveniments recents, de vegades a la llum pública, com quan van traslladar les seus socials de les seves empreses, i molt més sovint, exercint pressions sobre el sobiranisme governamental entre bambolines, en reunions privades als reservats dels millors restaurants del país. El lobby empresarial i les seves pressions han jugat un paper clau poc reconegut en la manca de determinació del sobiranisme governamental per tirar endavant els seus compromisos amb l’autodeterminació i la implementació de la República.

Les negociacions engegades en el marc institucional, tutelades per les grans empreses i les organitzacions empresarials, no ens portaran a l’exercici del dret de l’autodeterminació ni a la proclamació de la República. Només si aconseguim tornar a portar el centre de gravetat de l’acció política al carrer i treure-la de les institucions tenim possibilitats reals de tornar a posar la ruptura en clau democràtica i republicana sobre la taula.

Per tal d’avançar en la ruptura cal tornar a posar el centre de gravetat de l’acció política al carrer i als centres de treball i treure’l de les institucions. Per tant les mobilitzacions com a expressió de poder popular han de ser el focus de la nostra activitat política.

Cal que les mobilitzacions vagin dirigides a evitar que l’estat d’excepció instaurat s’estableixi com a normalitat i a confrontar i assenyalar l’oligarquia i les grans empreses de l’IBEX 35 com la força directora que hi ha darrera els atacs als nostres drets nacionals. Cal mobilitzar-se també per frustrar la temptativa del sobiranisme governamental de reconduir la força de l’independentisme cap a un escenari de pacte en la perspectiva d’un nou encaix dins l’Estat espanyol.

Per poder exercir el dret a l’autodeterminació i aconseguir la independència hem de remarcar la divergència d’interessos entre l’oligarquia empresarial i la majoria treballadora del país. Hem de fer evident que la República és el mecanisme que permetrà millorar les condicions de vida de la majoria treballadora enfront dels interessos de maximitzar els beneficis empresarials emparats per les institucions del règim del 78.

Les reivindicacions que plantegem per abordar les problemàtiques que patim com a poble són les següents.

1. Pel dret a l’autodeterminació i la construcció de la República: no entenem la independència del nostre poble com un simple canvi de bandera sinó com un procés on poder decidir els aspectes principals de l’organització de la societat. Un procés de decisió democràtic que permeti posar sobre la taula tots els aspectes rellevants de l’organització política que ens hem de dotar com a poble al conjunt dels Països Catalans.

2. Per la ruptura amb el règim del 78: Una verdadera democràcia passa per trencar amb les institucions del règim del 78 i, així, poder decidir sobre l’autodeterminació del nostre poble i tots els aspectes que afecten la nostra vida, no només votar a representants polítics cada quatre anys que estan encotillats per les lleis i la Constitució espanyola.

3. Pels drets socials i la millora de les condicions de vida en especial de les dones. Mantenir l’Estat espanyol és mantenir els privilegis d’unes elits que es fan d’or a costa del treball de la gent, mantenir l’Estat espanyol és mantenir un sistema violent amb la meitat de la població. Només trencant amb l’Estat espanyol podem garantir uns serveis públics universals i unes condicions de vida dignes per a tothom.

4. Per les llibertats polítiques bàsiques, la llibertat de les preses polítiques i la tornada de les exiliades. La repressió desfermada per l’estat contra qualsevol dissidència política i els atacs sistemàtics a la llibertat d’expressió i d’acció política no es poden solucionar amb un canvi de govern a l’Estat, cal forjar una nova legalitat republicana per garantir els drets i llibertats bàsiques.

Salvador Allende afirmava que “La història és nostra i la fan els pobles”. Thomas Sankara tenia clar que “Només la lluita allibera”. No tenim temps per a plorar les derrotes, sinó necessitat d’organitzar la victòria. Per al proper embat contra l’Estat, articulem la lluita social imprescindible per guanyar: materialitzem aquesta revolució política que és el veritable exercici de l’autodeterminació!