DE LES CENDRES DE LA VILA RENAIX TOT UN POBLE

 
La guerra de successió és un dels moments més importants i més tractats de la història dels Països Catalans. Va suposar la pèrdua del nostre autogovern i l’intent d’aniquilació de la nostra llengua i tradicions “por justo derecho de conquista”. Va representar l’inici d’un procés que ja dura tres segles de polítiques i accions encaminades a anul·lar la nostra identitat com a poble, tot i que també es va iniciar la resistència per a evitar que els colonitzadors no aconseguiren mai el seu objectiu. I no l’han aconseguit.
Hui ens ajuntem ací per a recordar que l’exèrcit borbònic va cremar i saquejar Vila-real ara fa 312 anys. Hi ha qui diu que això és passat, que fa massa temps, sense tindre en compte que, per exemple, encara en ple segle XXI hem d’estar reclamant mitjans audiovisuals propis i en la nostra llengua, que les valencianoparlants patim constants situacions de discriminació lingüística i que l’ensenyament en valencià està lluny d’abastir les quotes que serien recomanables per tal de revertir el procés de disminució d’ús social de la llengua. Són uns pocs exemples però n’hi ha molts més. El mateix Govern valencià, en només dos anys de legislatura, ja sap el que és topar amb els tribunals espanyols, els quals ja han paralitzat un total de HUIT! lleis valencianes encaminades a millorar les condicions socials de les valencianes, i de segur que n’hi haurà més. I és que l’Estat espanyol és un jou postfranquista que mai ens permetrà desenvolupar el nostre autogovern més enllà dels límits que les seues elits estiguen disposades a concedir-nos.
Aquesta mentalitat colonialista que apuntàvem és la que porta l’Estat a ignorar el sentir majoritari de la població del Principat, que demana decidir democràticament i rep cops de porra, persecució judicial i discursos d’un monarca a qui ningú ha votat i que es permet donar-nos lliçons de democràcia.
Al País Valencià ara pren força el discurs del finançament just, un camí que no té recorregut i que, en el poc probable cas d’assolir-se, es toparia amb els límits de l’autonomisme: aquells que l’haurien de concedir, no coneixen ni els interessa la realitat de les treballadores valencianes, i en cas que se’ns reparara el deute històric i se’ns finançara d’acord amb el que marca la llei -cosa que dubtem-, de poc ens serviria si no podem desenvolupar amb total llibertat l’autogovern que ens furtaren l’any 1707.
És per això que diem que de les cendres de la vila renaix tot un poble que vol avançar per tal de desfer-se d’eixe jou que ens ficaren fa tres segles i que ens impedeix avançar cap a la plena sobirania, alliberar-nos de les elits que ens exploten com a classe treballadora, que mantenen viu un sistema patriarcal salvatge i criminal que ens assassina per ser dones, que ens privatitzen els serveis públics, que ens paguen salaris de misèria, que ens condemnen a la precarietat o que ens fan fora de les nostres cases mentre elles no paren d’enriquir-se.
Com a valencianes volem dir a tota la gent que viu i treballa al nostre País que estem ací mantenint viva la memòria dels fets ocorreguts a Vila-real l’any 1706, però també reclamant el país que des de l’Esquerra Independentista volem construir: un país solidari, feminista i socialista, amb un govern del poble i per al poble que plante cara a l’estat colonitzador i al seu circ de l’absurd, perquè ells ens van cremar però ara la flama la portem nosaltres.
Hui ens apleguem ací per recordar-los que, un any més, resistim i seguim!
Perquè ja no ens alimenten molles!
Perquè ja volem el pa sencer!
Visca la terra!
 

10 de gener de 2018, Vila-real, País Valencià, PPCC.