Des d’Endavant OSAN, davant de la convocatòria de la convocatòria de la manifestació «Crida pel Finançament valencià» a la ciutat de València el proper dissabte 10 de juny, vol compartir la següent anàlisi i unes reflexions.

• Aquesta manifestació ha estat convocada per diferents entitats i organitzacions arran del projecte de Pressupostos Generals de l’Estat espanyol (PGE), que ha generat una reacció de rebuig per part de l’actual Govern Valencià i de les Corts Valencianes, així com també per part de determinats sectors de la població, fins i tot del PP i de les associacions de l’empresariat valencià (com la Confederación Empresarial Valenciana –CEV–, la Federación de Empresas de la Comunidad Valenciana –FECOVAL– i l’Asociación Valenciana de Empresarios –AVE– ).
• En aquest cas, les dades que han fet esclatar les protestes són dos. Per una banda, els PGE recullen com inversions territorialitzades 589 milions d’euros per al País Valencià, un 33% menys que els Pressupostos del 2016, mentre que la davallada en el conjunt estatal és del 22%. I per una altra, de mitjana cada habitant del País Valencià sols rebrà119€, quan la mitjana a l’estat espanyol serà de 185€ per habitant.
• Cal recordar que aquesta situació no és nova. En els pressupostos aprovats pels successius governs espanyols, tant de la desapareguda UCD, com del PSOE i el PP, el País Valencià i –la resta de territoris dels Països Catalans– han estat discriminats i marginats per l’Estat espanyol.
• A més a més, cal afegir l’espoli continuat de les comarques del País Valencià. En aquest cas, resulta paradoxal que el País Valencià tinga una renda per capita inferior en un 12% a la mitjana espanyola i que, tot i això, encara haja d’aportar més en impostos i cotitzacions que el que rep de l’Estat espanyol. Això provoca un dèficit del 2% del PIB del País Valencià, uns 2.000 milions d’euros anuals.

Des d’Endavant OSAN denunciem el tracte fiscal al qual es veuen sotmeses la majoria de persones que viuen al País Valencià, i al conjunt dels Països Catalans. I diem la majoria a consciència, perquè parlem de les classes populars, que suposen la majoria de la població de la nostra nació. Perquè no totes ens veiem afectades de la mateixa manera per l’infrafinançament, pels dèficits fiscals autonòmics. Perquè som les classes populars dels País Valencià i de tots els Països Catalans les que hem de patir i les retallades i les privatitzacions als serveis públics.
I quina és l’alternativa de l’Esquerra Independentista al País Valencià?
Vuit anys de crisi capitalista, 12 anys de govern del PSOE i 20 del PP han deixat les classes populars del País Valencià en una situació alarmant de precarietat, però plenament normalitzada. I d’aquesta situació, en són responsables les principals institucions polítiques i econòmiques europees i espanyoles, amb el consens dels partits polítics del règim i de les elits locals. La crisi política, social i econòmica actual demostra que la crítica sobre el règim sorgit del 78 que ha mantingut l’Esquerra Independentista era totalment encertada.
Ara portem dos anys de govern del «canvi» al País Valencià, i és clar que s’han produït alguns canvis, però són insuficients i molt superficials. Són canvis que no van més enllà d’una mera higiene democràtica. Són reformes que no s’atreveixen a plantar cara a l’estat espanyol ni a als grans poders econòmics.
El govern valencià vol aplicar una «nova» recepta, la de l’autonomisme. Això sí, un autonomisme reivindicatiu, que reprodueix en certa manera el model explorat per la burgesia del Principat durant els anys del pujolisme. No creiem que la solució als problemes de les classes populars empobrides, ni del País Valencià ni les de la resta dels Països Catalans, passe per un “pujolisme a la valenciana” amb un accent socialdemòcrata. Potser era això al que es referia Mónica Oltra quan parlava de «muntar un pollo».
Per això podem afirmar que:

• L’autonomisme no és útil per a la plena sobirania dels Països Catalans. La sobirania del País Valencià no es guanya en una nova reforma constitucional o en un nou encaix en «espanya», ni aconseguint un «poder valencià» a Madrid. No es tracta doncs d’una millora del finançament autonòmic o d’una major transferència de competències. Això és pidolar les engrunes i gestionar la misèria. Eixe camí ja s’ha recorregut i ja sabem on ens porta: enlloc.
• L’autonomisme no és útil per millorar les condicions de vida de les classes populars, ni de les dones de les classes populars, ni de la majoria de les persones migrades que arriben als Països Catalans. L’actual fase del capitalisme patriarcal porta a una agudització de les desigualtats socials, l’explotació de la dona i la destrucció del territori, a través de l’accentuació del procés de despossessió. La via de la reforma capitalista és una via morta per als drets socials. Les polítiques del nou govern valencià sorgit arran del Pacte del Botànic – PSOE, Compromís i Podemos – no frenen la depauperació de les classes populars valencianes, sinó que serveixen de matalàs per frenar una resposta més contundent.
• Els estats espanyol i francès i la Unió Europea no són murs de contenció a l’ofensiva capitalista ni garants de drets socials, sinó institucions essencialment enemigues de les classes populars que executen les polítiques del capitalisme i en garanteixen la seua aplicació. Són la UE i l’estat espanyol, les que dicten els plans d’ajustament i fan les lleis d’estabilitat pressupostàries, les que ens ofeguen amb l’austericidi i ens assassinen amb les retallades.

La precarietat i l’empobriment que patim les classes populars del País Valencià – i la resta dels Països Catalans – no són conseqüència només d’un finançament poc just. El responsable és el capitalisme patriarcal, i s’anomenen estats espanyol i francès. I hi ha uns culpables amb noms i cognoms, els que s’enriqueixen del nostre patiment, de la nostra explotació, de la precarietat en els llocs de treball, els desnonaments, les privatitzacions i les retallades. I entre eixos culpables estan els empresaris valencians que demanen més inversions i un millor finançament a l’estat espanyol: Juan Roig – Mercadona -, Vicente Boluda – Corporación Marítima -, o Pedro López – Chocolates Valor -, Antonio Arias – Vectalia -, Andrés Ballester – Florazar -, Federico Félix – Helados Estiu-, Alfonso Jurado – Café Jurado -, Federico Michavila – Torrecid -, Agnès Noguera – Libertas 7 -, Adolfo Utor – Baleària -, etc. No volem fer-los el joc.
L’única via que tenim les classes populars dels Països Catalans per a poder construir un futur digne és fer nostre el poder polític i econòmic. Això vol dir conquerir espais de sobirania sobre aquells aspectes que influeixen en la nostra vida. També vol dir conquerir drets que garanteixin les condicions de vida de les classes populars. I finalment, tot això només pot ser possible en el marc d’un procés d’autodeterminació del nostre poble que trenqui amb l’arquitectura institucional de l’estat espanyol i la Unió Europea. És a dir, necessitem la ruptura amb els estats espanyol i francès, la Unió Europea i el capitalisme.
Ara i aci podem començar a construir els Països Catalans del futur. La conquesta de sobiranies, drets i autodeterminació és un procés que no podem postergar al dia D. És un procés que cal començar des d’ara. Ara toca posar fi a la desmobilització al carrer, ara toca recuperar l’organització i la lluita a les aules, als llocs de treball, als barris i pobles…
Cal que ens reapropiem del nostre futur.
És possible i necessari!