2017 serà un any en què començarà a operar una nova legislatura a nivell espanyol on bufaran vent de profunds atacs antisocials. També serà l’any que a nivell francès es calibrarà l’impacte d’una extrema dreta amb expectatives a l’alça. Serà l’hora de la veritat per al procés sobiranista. Els governs autonòmics tripartits i els governs municipals “del canvi” començaran a esgotar ja la bula de la novetat i de la higiene democràtica per a veure’s confrontats amb els resultats i les polítiques reals.
En tots aquests escenaris l’esquerra independentista -i sobretot la seva expressió institucional, la CUP- hi tindran un paper força determinant. El creixement del moviment en un context d’expectatives de canvi ha provocat intensos debats -molts dels quals encara no resolts- al sí de l’esquerra independentista. Si deu anys enrere el moviment afrontava bàsicament el repte de com créixer per a esdevenir un actor polític que condicionés, actualment el moviment ja ha esdevingut aquest actor polític. La dinàmica accelerada i les tensions viscudes poden a vegades portar a perdre de vista allò essencial, i la importància de ser un moviment -i no un artefacte electoral o un grupuscle sectari- és una d’aquestes coses essencials.
El principal capital del moviment no és la seva projecció demoscòpica, la seva posició en l’aritmètica parlamentària o les seves cares més visibles. El nostre principal capital són les nostres organitzacions i la capacitat d’actuar com un moviment, de baix a dalt, amb una capil·laritat territorial molt important i sense urgències demoscòpiques. L’esquerra independentista és una eina útil per a les classes populars dels Països Catalans perquè és una escola de democràcia i de lluita política, perquè és una estructura insubornable pel poder i perquè representa un model alternatiu i no homologable a la resta d’espais polítics. No en va, l’esquerra independentista ha estat el motor del projecte d’Unitat Popular, que a hores d’ara representa l’única alternativa política que pot donar resposta a l’opressió nacional i social contra el nostre poble. Cosa que, per cert, diem massa poc.
El compromís d’Endavant amb l’esquerra independentista és inequívoc. Cal reforçar el moviment reforçant les seves organitzacions, el seu debat i dinàmiques internes i augmentant-ne la seva coordinació. Però si fem una mirada enrere, en aquests darrers deu anys, veurem que el context en què va sorgir la primera eina de coordinació del moviment (la CNEI), ha canviat completament. Per tant, el compromís amb l’esquerra independentista, si no volem fer només retòrica buida, vol dir compromís amb actualitzar les seves eines de coordinació i d’intervenció polítiques, començant per la nostra pròpia organització.
Editorial de la Tanyada 14, publicada l’hivern de 2017