La crisi política, social i econòmica dels darrers 8 anys ha demostrat que la crítica que des del minut zero l’esquerra independentista va fer al règim del 78 era totalment encertada.

• L’autonomisme no és útil per a la plena sobirania dels Països Catalans, ni és capaç d’exercir de contrapès efectiu al projecte nacionalista espanyol, que passa per la destrucció de la nostra identitat.
• L’actual fase del capitalisme porta a una agudització de les desigualtats socials, l’explotació de la dona i la destrucció del territori, a través de l’accentuació del procés de despossessió.
• Els estats espanyol i francès i la UE no són murs de contenció a l’ofensiva capitalista ni garants de drets socials, sinó que són institucions essencialment enemigues de les classes populars que executen les polítiques del capitalisme i en garanteixen la seva aplicació.

En definitiva, hem defensat que capitalisme i democràcia són incompatibles. I que estat espanyol i llibertats nacionals també. I creiem que els fets actuals validen aquestes hipòtesis.
En aquesta darrera dècada els Països Catalans han viscut un seguit de dinàmiques polítiques, econòmiques i socials que responien a la mateixa lògica. Aquestes dinàmiques es poden plasmar amb diferències o matisos en cadascun dels territoris, i també a l’interior d’aquests. Això, però, no invalida que aquestes dinàmiques siguin essencialment les mateixes perquè els Països Catalans presenten una realitat nacional i socioeconòmica específica. Estem parlant de les següents dinàmiques:

• Recentralització estatal per acumular el poder polític en l’estructura central de l’estat.
• Blindatge polític, mediàtic i judicial contra les demandes d’autodeterminació.
• Ofensiva permanent contra la llengua i identitat dels Països Catalans.
• Posició perifèrica en el sistema econòmic de la UE, extremadament dependent del capitalisme centreeuropeu.
• Pèrdua acusada de poder adquisitiu, de drets laborals i de capacitat d’influència de la classe treballadora.
• Intensificació de la doble explotació sobre les dones treballadores.
• Privatització dels serveis públics (ensenyament, sanitat, protecció social).
• Repunt de les activitats especulatives, especialment del binomi immobiliari-turístic, amb les consegüents afectacions socials i mediambientals.

El nou govern de l’estat
Amb la investidura de Rajoy com a president del govern espanyol, la crisi política entra en un nou escenari en què ha calgut la concertació explícita dels partits d’estat per desencallar el bloqueig parlamentari. La ficció de l’alternança parlamentària com a mostra de pluralitat s’ha acabat. El PSOE, el partit que durant tres dècades ha amalgamat el relat que des de l’esquerra relligava progrés social, europeisme i autonomisme al règim sortit de la transició, s’ha autoliquidat com a projecte polític autònom.
El paper estructural dels autonomismes liberalconservadors de les nacions sense estat també està en crisi. En el procés de blindatge de l’estat i la gran oligarquia madrilenya, el paper d’aquests autonomistes ha estat sacrificat per imposar una relació de força més desigual que subordinés i buidés encara més les autonomies de sobirania.
Les respostes reformistes a la crisi política
L’etapa entre 2008 i 2016 ha estat també una etapa de mobilització política. I sobirania i democràcia econòmica han estat els elements sobre els que ha girat l’agenda política en aquests anys. Precisament aquells elements que l’esquerra independentista portava quaranta anys assenyalant com la clau de volta.
Malgrat que el descrèdit del sistema econòmic, de l’estructura política de l’estat i de la Unió Europea ha arribat a màxims històrics, la resposta política a la crisi ha estat copada per sortides reformistes que molt difícilment seran capaces per si mateixes d’impugnar el sistema i protagonitzar una ruptura amb l’estat. Aquestes sortides, a més, han tingut com a característica als Països Catalans una aliança entre actors principals del règim de 78 vinguts a menys i sectors provinents de moviments polítics i socials situats en major o menor mesura en l’oposició al règim.

«Hem defensat encertadament que capitalisme i democràcia són incompatibles. I que estat espanyol i llibertats nacionals també»

D’una banda, la crisi de la socialdemocràcia i la successiva subordinació del PSOE al projecte nacionalista espanyol del PP han aplanat el camí per aquells sectors que des de posicions polítiques alternatives ja fa anys que propugnaven implícitament que el camí era substituir el vell PSOE com a partit socialdemòcrata per una proposta nova que incorporés els quadres polítics emergents. I aquesta substitució, davant la insuficiència dels resultats electorals, ha derivat en aliança amb el PSOE en dos governs autonòmics i diversos municipis.
D’altra banda, l’agudització de la crisi de l’autonomisme al Principat, que amenaçava en fer volar pels aires l’estructura de quaranta anys de poder polític i econòmic, va portar el gruix principal de CiU a transitar cap al nou sobiranisme. El moviment sobiranista, per la seva banda, va fer del “sense Convergència no hi ha independència” el seu mantra, articulant una estratègia que ho fiava tot a una transició autonomia-estat des del lideratge quasi natural de CDC.
Fer de PSOE, fer de CiU, o fins i tot copiar la versió més regionalista del PP, no serveix per avançar en cap nova conquesta per molt que qui pretengui ocupar aquests espais siguin organitzacions que proclamen tenir objectius estratègics de ruptura.
Si precisament hem titllat durant tres dècades la transició espanyola com a reforma del règim anterior ha estat perquè aquesta va deixar intactes el poder econòmic, l’alt funcionariat i els cossos repressius, va homologar els polítics joves del franquisme i va eixamplar el sistema fent-ne partícip l’esquerra parlamentària i l’autonomisme liberal.

«Malgrat la intensitat de la crisi política, el poder econòmic, funcionarial i repressiu no només no ha vist amenaçada la seva posició sinó que n’està sortint reforçat»

Precisament, alertem de la possibilitat que es repeteixi una operació similar a la transició perquè malgrat la intensitat de la crisi política, el poder econòmic, funcionarial i repressiu no només no ha vist amenaçada la seva posició sinó que n’està sortint reforçat. Essent la representativitat política dels partits del consens constitucional l’únic àmbit afeblit, l’opció de tancar la crisi a partir d’un nou repartiment de representativitats i àmbits de poder polític és factible.
Les vies empreses pels tripartits, els comuns o el processisme poden ser molt efectives electoralment a curt termini però no poden donar solució a cap dels reptes que tenen al davant les classes populars dels Països Catalans. Serveixen només per a acumular forces de cara a un possible nou repartiment del poder estatal dins els límits establerts pel projecte nacionalista espanyol. I en la conjuntura actual, davant d’un enduriment de l’estat, aquestes fórmules reformistes pretendran practicar polítiques d’unió sagrada per galvanitzar la seva posició i criminalitzar les seves alternatives a l’esquerra, acusant-les de posar en risc la força política acumulada.
Article publicat l’hivern de 2017 al núm. 14 de la Tanyada.