Aquest gener es compleixen dos anys de l’accés de Syriza al govern de Grècia. El que semblava una espurna que molts vaticinaven que capgiraria el tauler polític europeu, ha acabat després de diverses vicissituds com un govern totalment homologable a la resta de governs de la UE. Tot aquest procés va íntimament lligat a altres processos de mobilització i contestació política que a la Unió Europea van sorgir com a resposta a la crisi però que han estat incapaços de materialitzat cap tipus de trencament amb els estats i les polítiques de la Troika.

Per entendre o analitzar Syriza hem de fer, encara que sigui breument, una mínima aproximació a la seva construcció i caracterització com a organització política. Va néixer com una coalició de partits a l’any 2004, sent majoritari en la formació Synaspismós (eurocomunistes) i participant 13 organitzacions més de tradició trotskista, maoista i de l’esquerra alternativa.

És important destacar que no estem davant d’una organització nascuda de la crisi econòmica post 2008 o de l’impuls de personatges mediàtics o promocionats pels mitjans. En la seva fundació es parla d’un número proper als 10.000 militants (abans de l’escissió d’Unitat Popular s’arribà a 35.000) amb força experiència política i un bon nombre de quadres sindicals. Quan es transformà en partit, el 2012, es definí com a “fundat en el pensament marxista i la llarga història del pensament emancipatori”.

Per acabar d’entendre la realitat política de l’esquerra grega de la darrera dècada hem de veure que el KKE no és un partit eurocomunista i que continua reclamant-se com a marxista-leninista. Més enllà de la seva forquilla electoral dels darrers 25 anys entre el 5 i el 14%, destaca la seva disciplina militant i el seu paper dirigent en el PAME (plataforma sindical que a la pràctica és el segon sindicat del país). Més a l’esquerra, Antarsya és una coalició d’organitzacions majoritàriament trotskistes, així com algunes de maoistes i anticapitalistes.

Per comparar a Syriza amb realitats més properes podríem dir que s’assimila a Esquerra Unida de l’Estat espanyol o al Front d’Esquerres del 2012 a França, com ens deixa d’entreveure la seva adscripció al Partit de l’Esquerra Europea al Parlament Europeu.

Del programa de ruptura a l’acceptació del Memoràndum

No podem resumir el comportament de Syriza i el que ha succeït aquests darrers dos anys a Grècia amb un “són reformistes, no són revolucionaris; per tant han de trair”. El procés requereix una anàlisi més acurada. Hem de tenir en compte que Syriza guanyà les eleccions amb un mandat popular clar: trencar amb les polítiques d’austericidi i alliberar Grècia del deute injust i insostenible. Alhora, el seu programa no és revolucionari ni de transició al socialisme. No volia trencar el capitalisme sinó amb l’única forma que la Troika permet ara gestionar-lo. De manera resumida: programàticament, suposava un enfrontament amb el model únic de sortida de la crisi.

El programa de Syriza, amb el qual obté el 27% a les eleccions del 2012, era: derogació de les mesures de la Troika; suspensió del pagament del deute; socialització dels bancs; eliminació de la immunitat parlamentària i mesures fiscals progressistes. A les eleccions de gener del 2015 la centralitat del programa es fixa en: auditoria del deute i renegociació; canvi del paper del BCE; pujada d’un 75% de l’impost de la renda per ingressos superiors a 1 milions d’euros; impost per transaccions financeres; rebaixa de la despesa militar.

És després de la victòria electoral del gener de 2015 que s’accelera el gir a la dreta i l’acceptació de les mesures de la Troika. El 20 de febrer hi ha un acord amb BCE, creditors i Comissió per acceptar terminis de pagaments i quanties. Aquest fet situa el Govern grec en una situació de debilitat i submissió en la negociació.

“Van estar negociant un reduït nombre de representants de Syriza amb absolut secretisme i desconnexió del que pensava la majoria de militants de la seva organització”

En el trànsit entre l’Acord del 20 de febrer i l’acceptació del Memorandum al juliol de 2015 hi ha dues qüestions que podien reforçar el posicionament del govern grec contra la Troika. En primer lloc la constitució, treballs i informes del “Comitè per la veritat sobre el deute grec” i en segon lloc l’esclatant victòria del No en el referèndum sobre l’acceptació de les condicions del deute. En aquell punt, els informes eren la base material per explicar com el suposat deute era un autèntic robatori i saqueig a la feina i esforç del poble grec i, alhora, el resultat de les urnes legitimava una posició de força per avançar en unes polítiques no basades en l’austerocràcia. Lluny d’això, el desenvolupament i forma a través de la qual es va arribar a un acord ja la coneixem: les mesures que s’imposen a Grècia eren més violentes que les que el poble grec ja havia rebutjat en referèndum. El moment de l’aprofundiment del gir es va produir pocs dies després del No, quan el govern grec decideix reunir-se amb Potami, Pasok i Nova Democràcia i els proposa l’acord.

Era l’única alternativa possible?

Hem fet referència a un moment en el qual el poble grec es pronuncia sobre les mesures de la Troika i existeix un informe sobre el suposat deute. Alhora no podem amagar la màxima violència que en les negociacions suposava l’anunci d’expulsió de Grècia de la UE i sortida de l’euro. Tot i això hem de dir de forma molt clara que hi havia alternatives. Calia explicar al conjunt del poble grec i l’esquerra europea què hi havia darrera el suposat deute. Alhora “negociar” amb la Troika en un context de mobilitzacions del poble grec en defensa de la sobirania nacional i mesures socials per la sortida de la crisi. Respecte al “deute” la primera mesura necessària havia de ser la suspensió del seu pagament, la qual cosa hauria provocat que Grècia no necessités negociar i fossin els “creditors” els qui ho demanessin, això hauria modificat la correlació de forces i la posició en les negociacions.

Més enllà del caràcter del caràcter il·legítim, il·legal, insostenible i odiós del deute únicament desobeint els creditors podien guanyar-se concessions. En paral·lel a les mobilitzacions calia tenir un programa de ruptura clar i efectiu: abandonament de les mesures d’austeritat, derogar la legislació que provoca l’austerocràcia, nacionalització de la banca, política fiscal intensiva sobre les grans empreses i grans fortunes i reducció de l’IVA per la majoria de bens, això com retorn per les rendes reduïdes. És evident que això hauria pogut provocar l’expulsió de l’euro i la Unió Europea però alhora hauria possibilitat una nova realitat política a l’Europa Occidental.

Què aprenem de Syriza, de la participació a les institucions i les negociacions on es discuteix de sobirania?

En primer lloc haurem de veure com una qüestió important qui ha estat negociant en tot aquest procés. No ha estat ni Syriza ni tan sols el govern grec, sinó un reduït nombre de representants de Syriza amb absolut secretisme i desconnexió del que pensava la majoria de militants de la seva organització. En general aquesta és la fórmula clàssica de negociació per la burgesia: els que tenen el poder econòmic busquen un interlocutor amb capacitat decisòria que rebi tota la pressió. Un model oposat podia ser el de mers representants amb mandat polític de Syriza o del propi referèndum del 5 de juliol de 2015; haguessin estat el mecanisme per enfortit un posicionament de no pagament del deute i desobediència davant l’austerocràcia.

Més important que qui negocia és què es vol negociar i qui té més interès en negociar. Ja hem fet referència a la importància que tenia suspendre el pagament del deute per després veure com l’interès en la negociació era de la Troika i no pas de Grècia. Una vegada es determina què vol l’altra part això serà l’últim que valorem si ho volem negociar o no.

“La discussió sobre sobirania en realitat és una discussió sobre la independència nacional”

En darrer lloc, hauríem de fer una profunda reflexió sobre la significació de sobirania i la diferència amb una potencial sobirania nacional. Cap dels estats membres de la Unió Europea és sobirà, ja que van decidir cedir bona part de la mateixa a les institucions comunitàries. I tot i així, encara que una nació no sigui membre d’un espai supraestatal, això no atorga la sobirania al poble. Sota el capitalisme, la sobirania recau en els centres de poder econòmic on es determinen les nostres condicions materials. Per tant, la discussió sobre la sobirania com es planteja habitualment, en realitat, és una discussió sobre la independència nacional. En aquest sentit, hem d’identificar que el subjecte que la determinarà no són les institucions sinó la capacitat per mobilitzar tot un poble.

Les esquerres europees després de l’acceptació del Memoràndum

La primera gran qüestió és si es juga amb les regles del sistema o no. En el supòsit de Grècia, anar a les negociacions amb un tauler delimitat per l’euro i el manteniment en la Unió Europea aboca a una falsa negociació: o austerocràcia o expulsió de la UE. Davant d’això, gran part de l’esquerra europea ha assumit el discurs i la possibilitat que la Unió Europea pugui mutar en progressista. Aquí es situa el gran problema i el punt de partida enganyós.

Durant la darrera etapa, Syriza ha simbolitzat la possibilitat de trencar a Europa amb governs que durant els darrers 40 anys han seguit, amb diferent intensitat, el full de ruta del neoliberalisme. Semblava que una força política plantejava no aplicar en l’actual moment les polítiques d’austerocràcia i demostrar que es pot fer una altra política per sortir de la crisi. Aquesta praxi, amb independència del futur resultat i les seves contradiccions, hagués tingut un efecte contagi a diverses zones del continent. Lluny d’això, l’ala esquerra del laborisme, Podemos i les seves organitzacions als Països Catalans i altres nacions sense estat, s’estan ressituant en un programa clàssic de la socialdemocràcia. Programa al qual també s’han abonat les organitzacions que conformen la coalició de govern a Portugal.

“Les organitzacions que seguien l’estela de Syriza s’estan ressituant en un programa clàssic de la socialdemocràcia”

No es tracta de veure el procés com a inevitable sinó entendre el perquè passa. Ja hem fet referència a la nefasta forma de negociar però realment hi ha un condicionant previ determinant: l’ideològic. O ens dotem d’un programa autènticament revolucionari o, quan arriben els moments determinants a la història, les direccions polítiques renuncien superades per la pressió. No hem de construir des del sectarisme i l’autoreferencialitat. És qüestió d’entendre que l’acceptació de les mesures dels que representen els interessos de la burgesia no ens portarà mai sobirania ni sortida de la crisi per les classes populars.

En d’altres etapes històriques, entre la fi de la Segona Guerra Mundial i els anys 70, les renúncies de la socialdemocràcia i de les direccions de la majoria dels Partits Comunistes no feia perdre ràpidament la confiança en els mateixos, ja fos pel seu arrelament social o per una realitat de progrés social. No passa el mateix en l’actual etapa. Ara el creixement econòmic no suposarà creixement social sinó que tindrà origen en processos de despossessió. Alhora, les noves organitzacions i tendències polítiques majoritàriament no es basen en quadres polítics amb arrelament social. En tot cas, el creixement de Syriza, Podemos, l’esquerra portuguesa o Corbyn no responen a dissenys teòrics de partits des d’elits universitàries sinó a radicalització social i mobilitzacions del període procedent. De la mateixa manera els seus resultats electorals guardaren relació amb el nivells de mobilització.

L’experiència grega confirma que sense una esquerra revolucionària construïda en la lluita de classes (moviment obrer, moviment sindical, contrahegemonia als barris, suport mutu) i no en parlamentarisme burgés, és impossible derrotar l’ofensiva del capital i lluitar per la conquesta d’un veritable govern que defensi els interessos de les classes populars. Així, la centralitat política l’hem de fixar en la construcció d’organització entre les classes treballadores.

Qui en l’actual etapa faci concessions amb renúncies parcials realment ho fa a la totalitat perquè està avortant la mobilització popular. Qui fa política amb por i càlculs electorals està destinat no únicament a l’enèsima renúncia sinó a perdre qualsevol tipus de legitimitat entre les classes treballadores.

Article publicat l’hivern de 2017 al núm. 14 de la Tanyada.