Ara que la crisi ja no és mercaderia fresca pels mitjans de comunicació i el procés sobiranista està aconseguint esgotar els seus amants més apassionats (insaciables en alguns casos), s’estén la sensació que la tensió mobilitzadora als Països Catalans va a la baixa.

Si és cert o no que els nivells de mobilització popular han minvat d’ençà del 2010 (per prendre una data de referència) és una cosa difícil de quantificar. Però, sobretot, no és molt important fer-ho. No es tracta d’un concurs de gimnàstica revolucionària. La percepció hi és per algun motiu: la sensació que, en un moment en que s’han donat condicions molt favorables per posar en escac l’enemic, això no s’ha fet.

El 15-M i el procés sobiranista, com a reaccions més rellevants a la crisi al nostre país, s’han servit d’una retòrica adreçada a obviar els antagonismes de classe (el 99% enlloc de la classe treballadora, la casta enlloc de la burgesia, els interessos generals de Catalunya enlloc de la lluita d’alliberament nacional -com si aquests antagonismes no operessin dins la societat catalana també en relació al conflicte nacional-, etc.). No en som aliens: la pròpia esquerra independentista ha participat de les rebaixes brandant reivindicacions com la democràcia participativa sense plantejar la incompatibilitat radical entre capitalisme i democràcia.

Un denominador comú de totes aquestes tendències és la manca d’una teoria revolucionària de l’Estat, que ha de ser entès com un instrument de dominació i no de conciliació dels interessos antagònics del capital i el treball. És així com s’ha generat la il·lusió del canvi per via purament institucional i una promiscuïtat amb el poder que engendra monstres com la convicció que la Generalitat de Catalunya, la Generalitat Valenciana i altres institucions burgeses representen el poble i no uns determinats interessos de classe.

“El procés de presa de consciència ha estat molt notable. El prestigi del capitalisme, la UE i l’Estat espanyol ha entrat en caiguda lliure”

Les debilitats humanes en la política revolucionària amaguen sempre debilitats teòriques i son una manifestació de condicionants alhora subjectius i objectius. Entre els primers destaca el pes de certs sectors intel·lectuals en els moviments, vinculats a la universitat i el periodisme entre d’altres. La seva tendència a buscar la conciliació entre la carrera professional i l’activitat militant és gran, i coneguda la capacitat del sistema per integrar-los. Aquests sectors tenen una gran rellevància per causa de l’escassa penetració del moviment anticapitalista en l’àmbit del treball desqualificat, així com en els sectors industrial i agrícola. Això no ens ha de fer pensar, però, que calgui rebutjar el paper dels intel·lectuals o que el proletariat visqui o hagi viscut durant els darrers anys al marge de les idees anticapitalistes, feministes i/o independentistes. El procés de presa de consciència ha estat molt notable. El prestigi del capitalisme, la UE i l’Estat espanyol ha entrat en caiguda lliure.

Encara que probablement les condicions no estiguin madures per bastir un moviment revolucionari capaç d’amenaçar el poder i construir la independència i un socialisme feminista als Països Catalans el que ens importa des del punt de vista de l’anàlisi política no és per què les classes populars no es manifesten, sinó la incapacitat del moviment organitzat per potenciar i radicalitzar aquest procés i oferir una alternativa de ruptura concreta que no passi per l’interclassisme ni per la integració de la “nova política” en el sistema.

També hi ha causes objectives. Una de les conseqüències més importants de la crisi a nivell social és el procés de proletarització de capes molt nombroses de l’anomenada “classe mitja” (professionals qualificats, petita burgesia, funcionaris). El pànic d’aquests sectors a la proletarització ha donat lloc a la radicalització ideològica (sempre massa moderada) de segments de la població que fins fa poc donaven per acceptables -amb graus variables d’entusiasme- el capitalisme, l’estructura institucional derivada de la Transició (inclòs el sistema autonòmic) i la Unió Europea com a instruments de progrés. Es tracta d’un procés positiu amb grans potencialitats en el futur, però lamentablement un sector majoritari dels moviments alternatius, anticapitalistes, antiglobalització o com se’ls hagi volgut anomenar ha preferit buscar l’aplaudiment fàcil d’aquests grups -que es tradueix en vots, manifestacions massives i altres- enlloc de fer una propaganda capaç d’assentar una autèntica consciència obrera revolucionària i oferir un programa de ruptura que fos alhora plausible i indigest pel sistema. Aquest oportunisme és totalment descarat pel que fa als anomenats “comuns”, Podemos, Compromís i altres, però no és en absolut aliè a l’acció institucional de la CUP.

Tot plegat està donant lloc a una “abraçada de l’ós” de part de la vella guàrdia del sistema cap als principals protagonistes de la “nova política” que recorda -amb tots els matisos i les diferències que es vulguin- el compromís històric entre el franquisme moderat i l’antifranquisme més oportunista gestat durant la Transició. Que aquests lideratges s’enfilessin sobre les espatlles de les organitzacions i sovint n’actuessin al marge era previsible.

“Tant la il·lusió institucionalista com la il·lusió processista estan entrant, i entraran encara més, en una crisi inexorable”

És important no atribuir aquests fenòmens al personalisme o a una simple “traïció dels líders”. Tampoc durant la Transició hom va saber oferir una alternativa revolucionària a la reforma del franquisme. Cal assumir la responsabilitat col·lectiva d’haver-nos limitat, com a moviment, a navegar amb vents favorables i oblidar la necessitat de mantenir ferm el timó. És a dir, d’haver menyspreat el pensament estratègic i haver confiat en l’espontaneïsme. Les lluites populars, paralitzades inicialment per l’impacte social de la crisi, van saber generar la mobilització necessària en defensa dels drets nacionals, del treball, dels drets de la dona, a la casa o als serveis públics. I en aquesta dinàmica de lluita (i en la que es portava desenvolupant des de la meitat dels anys noranta com a mínim) han anat esbossant un programa reivindicatiu prou consistent. Ha mancat la capacitat política per a convertir aquest programa reivindicatiu en un programa polític revolucionari.

En canvi, dues propostes, per la seva simplicitat, han aconseguit oferir una ficció d’orientació estratègica. D’una banda, el reformisme descarat d’aquells que volen fer creure -i creuen, això és particularment trist- que n’hi ha prou a obtenir quotes de poder a les institucions. De l’altra els que pensen per fases: segons aquest pensament ens hem de vendre la casa i anar de lloguer en l’esperança de que els líders de l’autonomisme ens condueixin (als que vivim a Catalunya) a la independència. Segons aquest mateix pensament, hem d’aparcar el projecte nacional (és a dir, els Països Catalans) tot esperant (esperança encara més vana que l’anterior) que les elits valencianes o mallorquines ens rellevin d’aquí a uns anys d’assumir les nostres responsabilitats. Quan es diu que el procés sobiranista ha substituït a nivell de mobilitzacions la lluita social (causa-efecte força discutible), és perquè aquest procés oferia la possibilitat d’una ruptura concreta amb l’estructura institucional existent. Per il·lusòria que fos.

Tant la il·lusió institucionalista com la il·lusió processista (que son, de fet, la mateixa il·lusió) estan entrant, i entraran encara més, en una crisi inexorable. I aquesta és la millor il·lustració d’aquella dita que ens informa que “s’enxampa abans un mentider que un coix”.

“Si no fas política te la fan. La fem? O fem de maquillatge progressista del que hi ha? Per fer-ho ens cal un programa polític”

Com que el que s’aproxima ara és tot el festival del “no hi ha res a fer”, de la mort de tots els paradigmes, de què tot se’n va anar en orris “perquè no se qui va fer no se què”, és un bon moment per recordar el que molts sabíem que calia fer i no hem fet. El que encara estem a temps de fer. I no es tracta només de mantenir l’autonomia necessària del moviment revolucionari, la combativitat o una certa retòrica arrelada en la tradició de lluita de les classes populars. Tot això és completament necessari i no sempre s’ha fet. Però, a més, hi ha la circumstància (desgraciada i alhora inspiradora) que el capitalisme i les seves estructures de dominació (la UE i els estats espanyol i francès, particularment) no pensen oferir-nos camins de democràcia, estat social i altres meravelles per sostenir el que és insostenible. De manera que tenim uns anys valuosos -per l’experiència viscuda i per la dificultat de fer digerible el capitalisme indigest, l’ocupació indigesta i altres indigestions- per fer el que no hem fet: oferir un programa revolucionari, socialitzar el programa revolucionari, trobar les pràctiques que ens permetin fer-lo possible i creïble, definir una estratègia revolucionària concreta per fer passes en la lluita pel poder polític. Cal obtenir d’aquesta manera l’hegemonia necessària per destruir l’estat burgès i substituir-lo per la institucionalitat revolucionària que el poble treballador mateix (organitzat en partits polítics, organitzacions feministes, sindicats i el que calgui) hagi creat en la lluita.

Que tot això és literatura si no sortim de la UE és obvi. Que tot això ens conduirà a la ruptura segura amb els organismes financers internacionals també. Que això és incompatible amb tota arquitectura institucional possible dels estats ocupants no cal tampoc dir-ho. I que si es vol un canvi real cal enfrontar-ne les conseqüències tampoc. Que el crèdit no pot estar en mans privades si volem tenir un mínim control sobre processos econòmics que deixen la gent sense feina, sense casa i sense protecció comunitària de cap tipus ens ho ha mostrat la crisi. I també que no podem esperar que els processos expansius del capitalisme atenuïn de tant en tant la situació d’hiperexplotació i opressió de les dones. Que la dependència energètica, alimentària, etc. no només fan inviable qualsevol concepte d’independència nacional i per tant de democràcia (abans que hi hagi qualsevol perspectiva raonable de democràcia global), sinó que posen clarament en risc la possibilitat d’una mínima planificació econòmica.

No ens enganyem: aquesta planificació es duu a terme ja des dels fòrums de la burgesia, des dels conclaves entre els estats i des dels despatxos de les grans multinacionals. Si no fas política te la fan. La fem? O fem de maquillatge progressista del que hi ha? Per fer-ho ens cal un programa polític. Si no aquells que creiem en la urgència de a la ruptura optarem per seguir votant uns polítics més simpàtics que els anteriors, potser més bones persones, més mal vestits i fins i tot (de moment) més honrats. I amb raó. Però de la ruptura amb el capitalisme i els estats que el gestionen no caldrà que en parlem.

Article publicat l’hivern de 2017 al núm. 14 de la Tanyada.