[Home, Barcelonès]
I ja van 11 anys. Des de 2005 que treballo al mateix sector, fent més o menys la mateixa feina. A primera vista, hauria de semblar quelcom del què estar-ne content i satisfet donat els temps i comparat amb l’estat del jovent i post-jovent condemnat a la precarietat i l’atur.
Certament, tinc gairebé 33 anys i mai no he estat a l’atur. He tingut la sort de o haver treballat mai en cap de setmana, cosa altament estranya en el meu sector. També he tingut la sort de no treballar (gairebé) mai més enllà de les 17:00 ni abans de les 08:00. El meu sou està per sobre del que té el jovent i post-jovent precari, però no arriba als 18.000€.
Podria dir, que fins aquí arriba el llistat de “pros” de la meva feina.
I és que treballar de primer nivell de suport informàtic té molts més “contres”. En primer lloc, el tipus de feina a fer, constant, monòtona, hipòcrita i sense recompensa perquè és la teva feina. Despenja el telèfon; saluda amb salutació prefabricada, però, ep!, sigues simpàtic!; escolta l’usuari o la usuària; arregla si pots la incidència i si no pots passa-la a l’equip que si pugui; acomiada’t amb alegria i penja trucada. Tot seguit n’entra una altra. I mentrestant revisa el correu electrònic perquè els usuaris o les usuàries també poden dirigir-se a tu per correu electrònic i contesta amb plantilla prefabricada, resol la incidència o passa-la, … Revisa també que no els altres grups no t’hagin tornat cap cas per acabar de resoldre. I així, una rere l’altra, durant 8 hores, durant 5 dies…
En segon lloc, hi ha les externalitzacions. Jo mateix treballo al Servei d’Atenció a l’Usuari (SAU) de l’Institut Municipal d’Informàtica (IMI) de l’Ajuntament de Barcelona. L’Ajuntament de Barcelona obre concurs públic perquè una empresa del sector gestioni aquest SAU. Hi concurses les de sempre (HP, T-Systems, IECISA, IBM, …) en aquest cas guanya HP. Però, calma, no és HP qui em contracta. Per la seva banda, HP obre a concurs quina ETT del Sector li posa la ma d’obra. En aquest cas la filial d’informàtica d’Addecco, anomenada Extel. És a dir em paga Extel, treballo a les instal·lacions d’HP i dono servei al SAU de l’IMI de l’Ajuntament de Barcelona. El dia que guanyem aquesta funció no serà externalitzada per l’Ajuntament de Barcelona i jo seré treballador públic. Però no.
En tercer lloc, hi ha la durada durant la qual estàs assignat a un servei. D’un dia per l’altra, l’empresa et diu; a partir de dilluns ja no treballes al SAU de l’IMI, sinó que treballaràs al SAU del RACC (que també gestiona HP i té externalitzat a Extel). I així anar fent, amb el conseqüent període d’adaptació i aprenentatge, conèixer els i les membres del nou equip, possible desplaçament, … Jo mateix, he treballat pel SAU del CTTI de la Generalitat de Catalunya, pel SAU de Loto Catalunya, Pel SAU del CTTI (sí, un altre cop), pel SAU del RACC, pel SAU de Banc Sabadell, pel SAU del Carrefour i ara pel SAU de l’IMI. Des de la segona vegada, totes elles a la mateixa ubicació física.
En aquest sector, es fàcil que hom treballi per un servei els i les membres del qual, alguns són a nòmina de l’empresa guanyadora del servei, alguns d’una ETT del sector i alguns d’una altra. Tot plegat em porta a destacar la quarta de les característiques negatives: la dificultat d’organització sindical dels membres. Tot i així, a l’última de les empreses que vaig estar vam aconseguir-ho amb prou bon resultat; però de les 4 empreses on he estat aquest ha estat l’únic èxit. Un 25%, diria que està per sobre de la mitjana. Ho dic de memòria. No en tinc les dades.
En aquest sector, a més, les possibilitats de creixement formatiu i/o de pujar de nivell dins el conveni per veure millorades les condicions contractuals són escasses per no dir nul·les. També ho és la possibilitat de trencar la congelació de l’augment de sou amb que portem instal·lats i instal·lades durant els últims 5 o 6 anys.
Una peculiaritat del sector, és la gestió de l’hora de dinar. A tots els edificis hi ha menjador i microones, amb la qual cosa; 20 minuts són suficients per dinar; però tens una hora; amb la qual cosa, te’n sobren 40. Jo no, però hi ha molta gent que torna a treballar i els regala.
Cal tenir present també el temps i el preu que em suposa venir en transport públic a la feina. La qual cosa m’obliga a venir en cotxe cada dia; amb el risc que això suposa. Treballar 8 hores diàries, em suposen 10 hores i 30 minuts reals de vida, si afegim l’hora de dinar i l’estona de l’anada i la tornada.
I en això, estem. Compartint el temps de lluita, amb el temps d’oci i la feina. Com sempre difícil de casar, tot plegat.
Realment, sé que almenys tinc feina, que tinc un bon horari, que tinc un sou que em permet (mal)viure. Sé que hi ha gent pitjor; amb feina pitjor o directament sense feina i sense atur; però cada matí quan sona el despertador no puc evitar pensar en què no m’agrada fer el que faig, però fins que no aconseguim canviar-ho tot, amb el meu currículum i les meves aptituds no puc optar a gaire res millor. Tot plegat, m’anima però a continuar convençut que la lluita és l’únic camí.