Mai he tingut res fàcil i sempre m’ha tocat lluitar per aconseguir qualsevol cosa. Vaig estudiar batxillerat per després accedir a la universitat i cursar la llicenciatura d’Història, atret per la idea que per entendre el present cal conèixer el passat, les seves dinàmiques i els seus contextos.
Des de sempre he hagut de treballar mentre cursava els meus estudis, com han fet i segueixen fent molts joves fins avui en dia. He treballat de peó en la reparació de maquinària agrícola, de recol·lector de raïm, de becari de la biblioteca de la facultat o de cambrer, entre d’altres coses.
Mentre treballava de tot això vaig poder acabar la meva carrera (sempre exigint-me al màxim i així poder optar a les poques beques que les institucions oferien) i després embarcar-me a seguir formant-me estudiant un màster en investigació històrica, tenint en compte que el vaig poder fer després de rebre una beca que em pagava el cost total de la seva matrícula, que ascendia a gairebé 3.000 euros. Acabat el màster se’m va obrir la possibilitat, per primera vegada, de treballar en alguna cosa pròpia dels meus estudis: la investigació en un grup de recerca mitjançant una nova beca per a realitzar una tesi doctoral. Allí estaria al costat d’antics professors de la meva carrera i, en teoria, aprendria d’ells allò que a les classes anomenaven: “l’ofici d’historiador”, tot sempre en un to de màxima concòrdia, fent veure que a la universitat les velles relacions de dominació de classe no existeixen i que totes estem dins la mateixa categoria, per bé que el meu salari mai podria ser el de la catedràtica principal del grup d’investigació.
El més curiós de tot això és que per fer més clar aquest discurs pacífic i progressista que una part del professorat universitari volia transmetre s’embolcallava tot plegat amb uns discursos de caràcter radical, volent aparentar ser seguidors d’una revolució ideològica en abstracte, però sense moure ni un dit quan els problemes afectaven directament a les estudiants. Recordo com en l’època de lluita contra l’EEES on les estudiants fèiem sentir les principals demandes davant l’equip de govern universitari, precisament aquest professorat no es va moure ni un mil·límetre de la seva posició acomodada per ajudar-nos a resoldre les nostres queixes.
Tenint present tot això començava la meva feina, i ben aviat vaig ser conscient d’unes noves formes d’actuar que demostraven el grau d’hipocresia d’aquest professorat radical en discurs. El meu salari va acabar sent molt més baix del que pertocava per la feina que desenvolupava, i l’excusa que posaren era que no hi havia suficients diners al grup de recerca per pagar-me més. Em van obligar a costejar-me la matrícula al programa doctoral, sota la promesa que aviat resoldrien això i que ells se’n farien càrrec, i finalment tampoc ho han fet. A més, m’han vigilat de ben a prop el desenvolupament de la meva feina, amb l’amenaça constant de què o bé acompleixo els terminis que em demanen (fer una tesi doctoral en menys de dos anys!) o sinó jo seria responsable de trencar el pacte i em podrien fotre al carrer, dient que era un privilegiat de poder treballar i rebre un salari fent una tasca pròpia dels meus estudis i que si no m’estava bé ja sabia on era la porta, però que les conseqüències no quedarien allí.
Així doncs, aquesta és una mostra del món que trepitgem el personal novell que estem a la universitat: amenaces, sous baixos, precarietat laboral i abusos; les característiques que moltes vegades són inherents en qualsevol feina privada dins la lògica del sistema capitalista patriarcal. No hi ha lloc a possibles ambigüitats i res s’escapa a aquesta forma de fer, per bé que el lloc on estigui treballant sigui un organisme públic. Els criteris doncs són els de sempre: màxima productivitat i pressió en la feina i unes condicions durament precàries.
Fins aquí tot sembla “normal”: les tàctiques clàssiques usades per la burgesia de cara a treure el màxim rendiment de la classe treballadora. Però el més odiós és que mentre s’apliquen aquestes pràctiques cap als treballadors aquest equip docent segueix impartint continguts al grau d’història sota un paraigües d’ideologia revolucionària, pretenent que les estudiants agafin esperit crític en certs aspectes de la nostra història recent. Són els primers en lloar les mobilitzacions socials de la classe treballadora al segle XX, en parlar dels màrtirs de Xicago del 1887 i mentrestant continuen aplicant impunement els mateixos criteris de la burgesia del segle XIX que tan critiquen.
Es creuen ser els més valents, els que gràcies als seus anys de feina en investigació amb tarannà progressista poden alliçonar i arengar a les estudiants sobre el paper que han de prendre. Però si els escoltéssim detingudament encara es veuria millor que a la majoria dels seus discursos s’hi pot identificar el to del reformisme socialdemòcrata més barat. Es creuen haver superat els autors i les pràctiques que consideren arcaiques; i quan saben que tu formes part d’una organització política comunista et miren mig somrient i amb cara de buscar complicitats amb tu, essent perfectament conscients de que l’únic que faran serà tenir-te treballant en condicions precàries.
La universitat ha estat al llarg de la història l’aparell encarregat de crear el discurs i la ideologia de la classe dominant. Des de sempre l’accés al coneixement ha estat limitat als seus membres, i només amb la lluita es va aconseguir, molt recentment, blindar la possibilitat d’accés popular als estudis superiors. Ara ens volen vendre que això ja s’ha aconseguit i que la universitat és un dels espais amb major democratització i possibilitats per la gent, mentre any rere any apliquen nous decrets restrictius sobre els coneixements i pugen el preu dels diversos estudis. Alguns docents acomodats es dediquen a parafrasejar la defensa de la justícia social mentre que per darrere tracten com a senzilles mercaderies i pressionen al màxim els joves investigadors.
Davant de tot això ens toca fer-hi alguna cosa. És difícil poder quallar respostes col·lectives quan aquesta classe dirigent dins de la investigació universitària ha sabut dividir perfectament la major part del seu personal subaltern en feines i treballs específics, posant-nos la por al cos a totes pregonant la màxima de que “si tu em falles tinc moltíssima més gent disposada a entrar en el teu lloc en les mateixes condicions”. Cal però que siguem capaces de desemmascarar aquestes pràctiques, i això només serà possible amb l’organització col·lectiva i plantar-nos a les seves exigències. No som mercaderia, i estem disposades a acabar amb les seves pràctiques i el seu discurs banal mentre comencem a construir un nou espai que ha ser el reflex del coneixement crític col·lectiu.