Article escrit per Isabel Vallet, militant d’Endavant OSAN, exdiputada de la CUP-AE i lletrada.
Publicat originalment a CatalunyaPlural.cat.

El dilluns  teníem accés de nou a filtracions sobre l’estat de les negociacions de l’Acord de Lliure Comerç i Inversions (TTIP, per les seves sigles en anglès) entre els Estats Units i la Unió Europea. L’acord és un projecte que va més enllà del comerç. És un projecte polític, ideològic i social que tindrà conseqüències en el nostre dia a dia.

Un dels pitjors aspectes del tractat és l’obertura definitiva dels serveis a la inversió privada -també dels serveis públics amb greus conseqüències per la sanitat pública, les energies, l’alimentació, el medi ambient, la seguretat dels consumidors, i la salut pública. Per dur a terme aquesta ‘obertura’, és dir, per fer més atractius els serveis als possibles inversors, s’haurà d’eliminar tota ‘barrera’ (entesa barrera com tot allò que pugui desincentivar o afegir costos a les inversions d’empreses transnacionals).

El TTIP, com també el TISA i el CETA, estableix tres mecanismes per possibilitar l’entrada de capital privat a la gestió dels serveis públics: un primer de desregulació o equiparació normativament a la baixa de les legislacions europees i la dels EUA -que afavoreix l’entrada de transnacionals-; un segon que preveu que tot nou servei públic hagi de sortir de la contractació pública per ser gestionat per un ens diferent a l’administració -externalitzacions i privatitzacions-; i un tercer per incloure una clàusula d’irrevocabilitat de manera que un cop privatitzat un servei ja no podrà tornar a mans públiques.

Entre les clàusules d’irrevocabilitat, ens colen la nefasta ‘ratchet clause’ o clàusula trinquet. En un acord de comerç internacional, una clàusula d’irrevocabilitat implica que un país no pot reintroduir un obstacle a la privatització si l’ha eliminat de forma unilateral.

Però més enllà, el TTIP implica que qualsevol modificació legal que faci menys restrictiva la mesura consolidarà automàticament el nou nivell d’obertura. D’aquesta manera, s’estableix un principi de liberalització futura automàtica i autònoma denominat principi de cremallera. La ‘ratchet clause’ donaria lloc a que les empreses transnacionals tinguin el dret a demandar, a personar-se, en cas de la revocabilitat d’algun servei davant del que fins ara es coneixia com ISDS (mecanisme de resolució de conflictes del tractat) i que amb la nova informació passa a anomenar-se ICS. Aquesta mesura de protecció als inversors permetria a les empreses reclamar als països per les pèrdues de beneficis que pugui ocasionar la reversió de privatitzacions ja fetes.

El més perillós per tant, és la possibilitat de no recuperar el que, sense la signatura d’aquests tractats, s’ha anat externalitzant i privatitzant des dels anys 80. La clàusula bloquejaria els nivells actuals de liberalització dels serveis públics en cada estat, en cada municipi.

I per què és important la gestió dels serveis públics? Importa si el servei el presta el municipi o si el presta l’empresa privada de torn? La resposta és ‘sí’ perquè el model de prestació de serveis públics que es triï té implicacions directes al nostre dia a dia, en:

1. La possibilitat de garantir més drets, tendint a la universalitat i no condicionada als recursos econòmics dels quals es disposi.

2. Foragitar la cerca de benefici privat en la prestació del servei a costa de rebaixar la qualitat del mateix.

3. La vocació de servei comunitari universal adreçat, sense discriminacions, a totes les veïnes del municipi -amb o sense documentació, amb o sense recursos econòmics.

4. La garantia d’unes condicions de treball dignes per les treballadores i els treballadors que presten aquests serveis.

5. El control i la participació popular en la planificació del servei i en la gestió. Nosaltres hem de poder decidir com volem que siguin els nostres serveis públics.

Som conscients que, en aquest entorn, col·lisionen dos models de societat: el propi de la reproducció del capital, patriarcal, agressiu, autoritari, explotador i altament desposseïdor de la riquesa col·lectiva, i el de la societat que aspira a construir un entorn social del bon viure. Per a aquest segon model, és imprescindible que recuperem, que revertim les externalitzacions i privatitzacions que gestionen els nostres serveis públics com a simples negocis, quan es tracta de drets.

Ara, tenim l’obligació política de remunicipalitzar els serveis públics. No només de fer grans campanyes comunicatives, ni de fer estudis per veure com municipalitzar, sinó de municipalitzar-los. Tenim una amenaça latent, i no menor, i cal que acompanyem la lluita al carrer d’una accelerada institucional per la municipaliltzació perquè, literalment, ens hi va la vida, a la classe treballadora.