La nostra societat devastada tant en l’àmbit social i de gènere com en el nacional

8 anys de crisi capitalista i 20 anys de govern del PP han deixat les classes populars valencianes en una situació alarmant de precarietat. Tanmateix, la situació social al País Valencià no és obra exclusiva d’un govern determinat i de l’enèsima crisi capitalista, sinó que ha estat promoguda per les principals institucions polítiques i econòmiques europees i espanyoles, amb el consens dels partits polítics del règim i de les elits locals. Aquestes últimes, simples «gestores» de les decisions i imposicions de Madrid contra els treballadors i les treballadores valencianes: venda del Banc de València, destrucció de la immensa majoria de les caixes d’estalvi valencianes, infraestructures pensant en Madrid, desballestament del teixit industrial i agrari, etc.
Fins i tot, malgrat que la classe dirigent no ha parat de repetir la consigna que «la dècada de creixement ha portat prosperitat al conjunt de la població valenciana». Han seguit les directrius goebbelianes: repetir una mentida milers de vegades perquè esdevinga una veritat inqüestionable. Tanmateix, les dades socials, desmenteixen aquesta propaganda.
El creixement econòmic de 1998-2008 només va beneficiar les classes dirigents locals i l’oligarquia estatal, mentre les classes populars vèiem degradades les condicions de vida ja durant els punts més alts de creixement. Uns exemples que confirmen aquestes dades:

• Des de 2002 la renda disponible de les valencianes és inferior a la mitjana estatal.
• Durant els anys 90, el País Valencià va ser la tercera zona de l’estat on la desigualtat interna va créixer més.
• El País Valencià encapçala la llista estatal de desnonaments, també de dades sobre persones aturades i pobresa assalariada. Per posar xifres; la taxa de pobresa entre població jove és del 45%, un 8,6% superior a la mitjana estatal; 2.399 execucions hipotecàries, el 16,3% del total de l’Estat Espanyol i el 13,6% dels procediments monitoris.

I aquesta generació de misèria que provoca el capitalisme la patim en major mesura les dones valencianes, ja que en relació al treball i, per tant, en la possibilitat d’autonomia personal, estem a la cua del conjunt dels Països Catalans. No oblidem que tot això es va generar en un context en el que s’apostà per grans infraestructures, obres faraòniques, grans esdeveniments d’oci, «pa i circ» però sense el pa, amb un pa cada vegada més xicotet i menys engrunes per a repartir. America’s Cup, Visita del Papa a la ciutat de València, Circuit de Fòrmula 1, Terra Mítica, Marina d’Or, Ciutat de les Arts i les Ciències i en paral·lel desregulació laboral, mà d’obra barata, privatització de serveis públics bàsics com hospitalaris de gestió privada i pèrdua de drets.
Dues llargues dècades de govern del PP que han suposat també un atac conscient, premeditat i planificat contra la identitat de les valencianes per a diluir-la en una identitat espanyola entroncada en el cicle de creixement econòmic, l’especulació i directament la corrupció. L’ús social del valencià ha disminuït de forma alarmant. Si el 1995 el 50% de les famílies tenien el valencià com a llengua pròpia, el 2008 només li tenien el 32%. Si el 1995 el 45% dels valencians feien ús preeminent del valencià en les seves relacions amb les amistats, el 2008 només ho feien el 27%. Aquest fet és una conseqüència de la laminació constant del prestigi de la llengua i d’una antipolítica lingüística conscient contra el valencià. El sabotatge actiu de les institucions valencianes al Valencià, el nostre català, ha estat la punta de l’iceberg d’una operació meditada per desfer tradicions, cultura popular, dissidència política i tota manifestació pròpia que excedira el folklore valencianoespanyol que ofrena glòries a Espanya. Tanmateix, tot i que aquests atacs s’han agreujat durant el govern del PP, hem de recordar que els anys que el PSOE va estar al capdavant de la Generalitat no es va apostar per un ensenyament en valencià a les escoles, o que van ordenar el tancament dels repetidors de TV3, i que fins i tot van subvencionar associacions secessionistes.

Un canvi limitat

I és que el canvi institucional, que en l’àmbit municipal i autonòmic ha foragitat al PP de les principals institucions valencianes, ha situat els diversos pactes d’esquerres com a «salvadors» davant l’estat de devastació tant en l’àmbit nacional com social que pateix la societat valenciana. Aquest canvi, però, comença a mostrar les seues limitacions i no ofereix un horitzó de sortida de la presó de pobles que és l’estat espanyol i del sistema capitalista que condemna a la desigualtat i la injustícia el nostre poble.
L’Acord del Botànic arribà en un moment en el què l’autonomia es troba intervinguda pel Fons de Liquiditat Autonòmic de Montoro i la trama institucional, la de la Generalitat i els grans Ajuntaments, estava en depuració de les xarxes clientelars i corruptes del Partit Popular. Lluny de proposar canvis estructurals, aquell acord, que prometia posar els ciments d’un nou País Valencià, se centrava en gestionar una miqueta millor la misèria i reclamar, com feia el Partit Popular, un millor finançament autonòmic. En un segon terme quedava la voluntat d’acabar amb les privatitzacions i recuperar els drets socials i nacional, excepte en pocs i puntuals casos.
És cert que l’arribada al poder del tripartit ha suposat acabar amb les qüestions més agressives com la Llei de Senyes, els atacs contra la pròpia AVL, la normalització dels topònims d’alguns pobles i ciutats (encara hi ha una gran faena per davant!) i la tímida millora dels reglaments d’ús del valencià en les diferents administracions. Però més enllà d’aquestes qüestions, que podríem considerar de «salut pública», en les polítiques de fons impera una prudència que moltes vegades es percep com a fruit d’una por a la reactivació de l’activisme blaver.
Així, l’acomplexament nacional de Compromís, la seua aliança amb Podemos i la política espanyolista-federalista del PSPV dibuixen un País Valencià que vol tornar a ofrenar glòries a una reforma constitucional espanyola futura, que millore el finançament autonòmic però que ens continue negant com a part d’una nació sense estat, els Països Catalans.
La falta d’un programa de transformació econòmica i social i radicalment feminista que millore les condicions materials de vida de la classe treballadora i les classes populars, que situe les dones al centre de les polítiques públiques, suposa, en definitiva, continuisme en la gestió de les institucions, i a excepció de la corrupció, demostren que aquest capitalisme no pot ser gestionat millor, perquè mane qui mane, hi ha explotació i pobresa per a la classe treballadora.

 

Per un nou temps polític i social per al nostre poble

Necessitem la independència i una societat socialista i feminista

Entenem que no és moment de reclamar un millor finançament autonòmic quan ens trobem amb un model, el de les autonomies, intervingut i esgotat. No és moment de situar-nos de genolls i en la mà parada davant el debat sobre la reforma constitucional que està obrint-se a l’Estat Espanyol. Diem clar que rebutgem la nova reforma constitucional i el reencaix del País Valencià en el projecte d’Estat-nació espanyol com a formes de desnacionalització del País Valencià. Afirmem la necessitat de la independència respecte l’Estat Espanyol i de la construcció nacional dels Països Catalans com l’única via que afirma la plena sobirania pels valencians i valencianes.
Denunciem les polítiques d’austeritat i la submissió dels «governs del canvi» que només fan que aguditzar el procés de depauperació i degradació social dels treballadors i treballadores. La retòrica benintencionada de Compromís, Podemos i PSOE no frena ni atura l’explotació i l’empobriment sinó, ben al contrari, les continua fent possibles amb un nivell de contestació molt més digerible pel sistema. Només amb la conquesta de la sobirania econòmica i la construcció del socialisme i d’una societat feminista podrem fer polítiques veritablement al servei de les classes populars valencianes.
Assenyalem el nacionalisme espanyol com a element transversal compartit per dretes i «esquerres» que impedeix qualsevol possibilitat de canvi. La construcció d’un projecte nacional per al País Valencià fora del marc de l’espanyolisme -en totes les seues versions-, és una condició imprescindible per a fer que les coses canvien, ben al contrari el País Valencià està condemnat a desaparéixer com a poble diferenciat. Si volem que el nostre poble continue existir cal bastir un altre projecte, i aquest passa per l’articulació i la vertebració amb la resta dels Països Catalans.
Ni pacte social ni reforma constitucional. Independència, socialisme i feminisme pels Països Catalans.