O com avançar des del feminisme cap a la construcció d’un projecte socialista, independentista i feminista per canviar-ho tot.

Article publicat a la Tanyada 13 – Febrer de 2015

El patriarcat el podríem definir, de forma ràpida i esquemàtica, com el sistema de dominació social, polític, econòmic i simbòlic basat en la jerarquia entre els sexes de forma primordial (tot i que també hi ha altres jerarquies d’edat i origen que hi interactuen), en què l’home blanc, heterosexual i cap de família restaria en l’esglaó més alt. El patriarcat s’ha combinat històricament i geogràficament amb diferents sistemes econòmics, amb variacions en els seus mecanismes de dominació. En aquests moments d’implantació del mode de producció capitalista a escala global, el patriarcat per existir necessita de l’acumulació capitalista, i per tant, és indestriable del sistema d’explotació i les relacions de dominació capitalistes. El “progrés” de la humanitat ha beneficiat històricament, tant sols, la meitat masculina de la població. La pèrdua de filiació materna, és a dir, el procés d’implantació del patriarcat, va ser la gran derrota històrica del sexe femení que transformà aquest en un mer instrument de reproducció, com assenyalà Friedrich Engels en la seua anàlisi de la família, l’Estat i la propietat privada.

Tant la divisió sexual i social del treball com la precarietat social i laboral són elements essencials per al desenvolupament capitalista. En aquest sentit, la lluita per un lloc de treball digne ens permet plantejar la qüestió de la reducció de la jornada laboral i la necessitat del temps per a l’alliberament personal i social, com ha remarcat Silvia Federici.
El sistema capitalista en crisi necessita formes noves d’acumulació de capital, basades en la baixada generalitzada dels salaris, l’empitjorament de les condicions laborals i en la despossessió dels béns comuns i públics: sanitat, educació, serveis socials i comunitaris. Despossessió que afecta més directament les dones ja que són les dones qui principalment s’ocupen de la cura dels altres. L’any 2011 el 93,8% dels permisos d’excedència per a la cura dels fills i filles varen ser atribuïts a dones, i són el 83% de les persones ocupades a temps parcial per cuidar altres persones dependents. L’ofensiva contra les dones i, sobretot, contra aquelles dones més combatives organitzades col·lectivament és un objectiu central pel manteniment del sistema patriarco-capitalista.

Agafant l’anàlisi de Cristina Carrasco i el canvi de paradigma que suposa l’economia feminista, que no tan sols té en compte la riquesa que es produeix en el sistema de mercat sinó també tota aquella riquesa difícilment quantificable que suposa el treball de cures, el treball que sustenta el treball productiu. Resulta clar que el model d’acumulació capitalista i patriarcal està significant una redistribució salvatge de la renda i la riquesa contra les classes treballadores que treballen al mercat laboral a canvi d’un salari. Aquest model depredador està afectant, encara més, la població migrada, les joves i les dones. En situacions de crisi capitalista induïda, com l’actual, el sistema provoca la reducció de la població productiva excedent. Per aconseguir-ho, el poder fa servir diverses estratègies, com son la precarització generalitzada mitjançant polítiques antinatalistes directes i indirectes, al costat de l’aplicació de polítiques genocides com les retallades en salut i sanitat, l’incentiu al mal ús dels aliments, alcohol, tabac, etc., amb una estratègia, prèviament definida, per controlar el conflicte social mitjançant el control ideològic, amb la seva màxima expressió en el consumisme compulsiu de la gent. No cal oblidar que les dones joves pateixen una precarietat laboral molt alta i que són elles les principals protagonistes de la simbiosi entre classisme, racisme i sexisme.

Al sistema patriarco-capitalista li cal la creació de “còmplices necessaris” per a mantenir el sistema d’opressió i explotació. Aquests còmplices han estat al llarg de gairebé tot el segle XX la socialdemocràcia i els seus sindicats afins. Així, van signar els pressupostos de les guerres imperialistes amb les seves burgesies nacionals durant la primera guerra mundial en un contracte de divisió social i sexual del treball (els homes a la guerra i les dones a la fàbrica) que va significar la derrota de les diverses revolucions europees, especialment l’alemanya, l’ascens dels feixismes després de la Gran Depressió del 1929, el pacte social després de la II guerra mundial o l’abandonament dels partisans antifeixistes a Grècia. Com a torna de l’avortament dels processos revolucionaris, la socialdemocràcia, els partits comunistes d’obediència soviètica i els sindicats van certificar un pacte contra les dones que suposava el seu retorn a les tasques domèstiques a canvi d’un “estat del benestar” que invisibilitzava les feines domèstiques gratuïtes de les dones. No va ser fins els anys 70, amb la segona onada feminista, que les dones van aconseguir el dret “formal” a la incorporació al mercat laboral i el dret a decidir sobre el seu cos (tot i que encara amb terminis i supòsits). Com ha remarcat Silvia Federici, la lluita feminista per la incorporació de les dones al mercat laboral va significar la conquesta de la independència econòmica, condició necessària, tot i que no l’única, per evitar la transacció de relacions sexuals per béns i serveis. Al mateix temps, va permetre abocar una gran part de la feina domèstica al mercat laboral i la creació de llocs de treball ocupats per dones, en aquest cas llocs de treball sovint dins l’economia submergida, que invisibilitzen i precaritzen per enèsima vegada el treball reproductiu. Perquè el que està devaluat en el sistema ideològic i simbòlic patriarcal són les dones, en conseqüència també el treball a elles assignat.

Malgrat la força del moviment feminista dels anys 70, la socialdemocràcia governant va aconseguir la institucionalització d’una part important dels col·lectius feministes, de tal manera que l’essència dialèctica basada en la confrontació del moviment amb el poder polític es va perdre mitjançant la cooptació de les “líders” feministes. La aculturació ideològica del gènere femení, l’ocultació del feminisme de classe, la subordinació de les lluites de les dones de classe treballadora afavorida per un sindicalisme pactista amb el capital, es troben entre els principals elements que van afavorir la domesticació del feminisme i la invisibilitat del feminisme de classe i revolucionari.

La necessitat d’una nova acumulació capitalista mitjançant baixades salarials massives, retallades en les condicions laborals i despossessió dels serveis comuns i públics, ha provocat una commoció traumàtica. L’ofensiva capitalista està provocant l’expulsió de milers de dones del mercat laboral, la precarització de la feina, la migració massiva de joves, la implementació de la cultura de la por, la pèrdua de drets i llibertats individuals i col·lectives i, de manera especial, la repressió de les dissidències. Alhora, aquesta mena d’estat d’excepció permanent també genera respostes contra el sistema. En aquests moments, després de la relativa aturada de la dècada dels noranta i primers 2000, s’està produint un procés de renovació generacional del feminisme que es vincula i fa seu el llegat del feminisme de classe i confrontació dels anys setanta i que ha d’assegurar la continuïtat de la lluita de les dones per la seva pròpia emancipació en contra del patriarcat i del capitalisme. Múltiples col·lectius de joves feministes (i no tan joves) arreu dels Països Catalans s’han anat creant al llarg dels últims anys (Cau de Llunes, Gatamaula, la Ruda, Malapècora, Justa Revolta, Dones Llibertàries, Feministes Indignades, Grup de dones Feministes de Gràcia, Hora Bruixa etc.). El més rellevant és, sobretot, que aquesta renovació és clarament de caràcter antipatriarcal, anticapitalista i amb voluntat de confrontació. Aquesta és la principal força de la renovació del feminisme de classe als Països Catalans, i la seva pervivència i creixement s’ha de convertir en un dels nostres grans reptes.

Construir el feminisme de classe revolucionari i tres voltes rebel

Si partim del fet que el nostre feminisme revolucionari ha de ser tres voltes rebel, agafant la divisa de Maria Mercè Marçal, i que els nous col·lectius de dones s’estan definint com a “feministes i anticapitalistes, hereves del feminisme de classe”, tal com ho fa el col·lectiu Malapècora de Girona i Salt, quines han de ser les nostres línies d’acció i reflexió per a consolidar i fer créixer el feminisme de classe als Països Catalans?

En primer lloc, la construcció de la memòria històrica de les lluites de les dones arreu dels Països Catalans i del món, i més concretament, de la memòria de les lluites de les dones de classes treballadores. Des de Louise Michel a Flora Tristán, des de Teresa Claramunt a Emma Goldman, Alexandra Kollontaï, Sylvia Pankhurst, Rosa Luxemburg fins a totes les lluites corals i col·lectives de les dones per l’emancipació en la nostra història recent.

– Defensa dels llocs de treball. La majoria de les dones catalanes treballen al sector serveis, on s’accentua la precarietat laboral i de la vida. Resulta més necessari que mai el suport mutu a les lluites de les dones en defensa dels llocs de treball. La lluita contra la precarietat laboral (baixades de sou, augment d’hores de treball, treballar en diumenges i festius sense cobrar, impossibilitat de conciliar la vida laboral i personal-familiar, feines a temps parcial, horaris irregulars, alta càrrega de treball, tensió laboral, assetjament laboral i sexual, foment de la cultura de la por) i contra l’economia submergida han de ser elements centrals de la lluita feminista. La lluita de les treballadores de la llar, de Panrico, FNAC, Caprabo, etc., son només alguns casos que mostren la necessitat de reforçar les lluites des del feminisme i la potencialitat que ambdues poden produir.

– Defensa dels serveis públics. La lluita contra les retallades i les privatitzacions dels serveis públics universals contenen una clara dimensió sexista al costat del component classista i racista. Per tant, la defensa d’uns serveis públics de qualitat i de gestió plenament pública ha de passar pel suport i l’activació de les lluites de les treballadores i usuàries de la sanitat, l’ensenyament, les escoles bressol i els serveis socials. Tots aquests sectors tenen un altíssim nivell de feminització que converteix en una prioritat més que peremptòria la necessitat de portar a la pràctica la defensa dels serveis públics des de la lluita feminista. Igualment, en la lluita per unes pensions dignes i públiques, la lluita de les dones que no han cotitzat a la Seguretat Social però que han treballat de manera permanent pot ser un eix de lluita idoni per a conjuminar la defensa dels serveis públics i la lluita feminista.

– Avortament i dret al propi cos. La proposta de reforma de la Llei de l’avortament del 2010 era profundament classista i afectava, sobretot, les dones treballadores, pobres i empobrides. La contrareforma suposava una nova retallada al dret a l’atenció sanitària que impossibilita la interrupció de l’embaràs de forma segura per a les dones i les professionals que fins ara, amb limitacions importants de terminis i supòsits, a més de l’objecció de consciència, es podia realitzar. Si la reforma s’hagués aprovat al parlament espanyol, gran part de les dones que fins ara podien avortar haurien quedat expulsades del sistema sanitari públic, i s’haurien vist forçades a avortar clandestinament, o bé forçosament fora dels Països Catalans. De manera especial i intencionada, la retallada del dret a l’avortament afectaria novament les dones pobres, sobretot joves i migrades, sense recursos per pagar un avortament a les clíniques privades.

El dret al propi cos ha estat sempre una reivindicació de la lluita feminista i el control dels cossos de les dones és un dels pilars fonamentals del sistema patriarco-capitalista. Tot i que aquesta reforma de llei s’ha tirat endarrere, el moviment feminista s’ha de mantenir sempre en tensió per mantenir les quotes de drets arrabassades al poder i a les elits ultracatòliques, molt vinculades a lobbies econòmics influents.

El mateix sistema que ens precaritza i fa impossible conciliar la vida laboral amb la maternitat, ens obliga a ser mares en defensa d’uns valors patriarcals de moral fonamentalista cristiana. Les dones feministes tenim entre els nostres eixos centrals de lluita el dret a l’avortament lliure i gratuït, sense supòsits ni terminis, sense objecció de consciència, a càrrec dels pressupostos públics, gestionat per les professionals de la salut i el moviment feminista. Cal apostar per l’autogestió del dret a la salut i l’accés als serveis sanitaris, experiències històriques com la llei de la revolució catalana de 1936 i el dret a l’autodeterminació de les dones, o bé el decàleg del moviment feminista del 1984 per l’avortament lliure i gratuït. Cal obrir el debat sobre la necessitat de tenir una llei catalana de drets sexuals i reproductius o si volem que el dret a l’avortament sigui una prestació més de la sanitat pública a partir dels 16 anys i sense tuteles de pares, mares, jutges ni psiquiatres. I cal declarar la insubmissió i la desobediència a qualsevol llei que no defensi el dret a decidir de les dones. El suport mutu i la creació de xarxes feministes són claus en la lluita per exigir el dret a una vida on la maternitat sigui lliure.

– La lluita contra les violències patriarcals. Els factors que perpetuen i mantenen la violència cap a les dones van més enllà de les situacions econòmiques concretes de cada moment. Però és clar que qui pateix les pitjors conseqüències de la crisi i la precarietat sempre són aquelles persones que parteixen d’una situació d’inferioritat, com és el cas de les dones i els infants, i s’incrementen els casos de violència masclista i la seva virulència en la mesura que les dones que la pateixen no tenen recursos propis i depenen de les seves parelles, de tal manera que és molt més complicat el trencament amb la relació abusiva.

La violència és estructural al sistema patriarco-capitalista i les relacions de poder entre gèneres (patriarcat) i de classe (capitalisme) creen desigualtats per se. Les desigualtats comencen a la família patriarcal nuclear, que no és altra cosa que la unitat base del sistema dominant per crear persones submises i explotables. La denúncia permanent de la misogínia social, la creació de xarxes d’autodefensa feminista, la lluita contra el sistema patriarco-capitalista i per una societat d’iguals són les claus per a construir una societat lliure que permeti eliminar la violència i els assassinats contra les dones que poden ser caracteritzats, per la seva magnitud, com a feminicidi. Al mateix temps, sense la independència econòmica de les dones, el reconeixement de les tasques de la llar, els drets de les treballadores sexuals, el dret a les dissidències sexuals, la lluita activa contra tota mena de violències, des de les més subtils fins a les més evidents, no hi ha possibilitat d’avançar seriosament contra tots els tipus de violència patriarcal.

– Per una Vaga General Feminista. Cal organitzar l’articulació entre subjectes i les lluites en clau antipatriarcal, anticapitalista i contra totes les opressions i dominacions del sistema. Per decidir-ho tot ens cal una lluita constant, i en un sistema que ens individualitza, ens precaritza i ens nega el dret a viure amb dignitat cal evitar la jerarquització de les lluites, ja que totes les opressions ens afecten, i crear interseccions entre les lluites. Construir el subjecte revolucionari que unifiqui la lluita contra totes les opressions i explotacions és un dels gran reptes i una de les tasques necessàries per a canviar el sistema. La Vaga General és una de les eines de lluita sempre que prevegi el món productiu i el reproductiu. El món laboral però també el social, de cures, del territori, que aconsegueixi donar la volta a la situació de misèria en què vivim. Començar donant suport a les lluites concretes al món laboral, però també a les persones desnonades, excloses, aturades, pensionistes, en lluites en defensa dels serveis públics, etc.

És necessari ajuntar el món productiu i reproductiu, revaloritzar aquest segon i socialitzar-ne les tasques, aquest fet suposa fer un canvi de paradigma posant-nos unes ulleres feministes, integradores, empàtiques i creatives tot confluint amb diferents fronts i formes de lluita sempre des d’un punt de vista rupturista. Aquest fet ens ha de permetre aprendre d’un procés de confluència de lluites i de fer xarxa als barris i des dels barris, viles, pobles i ciutats, i donar valor no només al resultat sinó al procés en si mateix d’aglutinar forces i conscienciar diferents persones.

– La lluita contra les microviolències, els micromasclismes i totes les violències contra les dones. Si entenem el masclisme com la ideologia i les pràctiques de superioritat masculina en les seves formes de micropoders, ni els moviments socialistes, independentistes i feministes són immunes a reproduir les relacions de poder pròpies del sistema dominant patriarco-capitalista. Aquestes relacions de poder no són exclusives de les relacions heterosexuals sinó que es produeixen també entre homes i entre dones. Per tal de canviar els rols de dominació i poder cal treballar els rols de gènere als espais públics, implicar totes les persones en el qüestionament dels privilegis, trencar la divisió entre treball manual i intel·lectual, implicar els homes en la lluita feminista i contra la construcció dels gèneres, treballar les masculinitats, potenciar els col·lectius de dones feministes, potenciar els col·lectius LGTB, empoderar totes les persones i valorar les seves potencialitats, les relacions d’igualtat, potenciar la formació en gènere i donar a aquesta el mateix valor que la formació de classe i nacional. Però també defensar el dret a la privacitat personal i la no-dissolució en el grup, evitar les relacions endogàmiques i expandir les relacions fora del cercle d’amistats personals i polítiques, són altres maneres de tenir una vida militant saludable.

A manera de conclusió

Els reptes del feminisme de classe per la construcció d’un nou model de societat lliure d’explotacions i opressions s’han d’acomplir necessàriament des del trencament de les resistències patriarcals i del capitalisme, cal superar la poca visibilitat del feminisme de classe i enfortir-lo davant del sistema dominant però també ha d’exercir de motor del feminisme en general. La recuperació de la memòria històrica de les treballadores i el suport mutu a les lluites concretes de les dones treballadores és una eina per tal que això sigui així.