Debat ampli i anàlisi crítica de la praxi per seguir endavant

Sovint, resulta difícil aturar-se un moment enmig de la voràgine de la lluita diària i posar-se a reflexionar. La dificultat, però, va directament relacionada amb la necessitat imperiosa de fer-ho: sense teoria no hi ha praxis revolucionària, que va dir aquell.

I precisament per això, per analitzar críticament la praxis de lluita, Endavant (OSAN) vam organitzar trobades nacionals centrades en diferents àrees de debat Foren trobades obertes també a gent de fora de l’organització, amb qui treballem colze a colze, i amb participació de militants d’arreu dels Països Catalans. Del setembre de 2014 al gener de 2015, centenars de persones hem debatut sobre la construcció nacional, la lluita antipatriarcal, la lluita sociolaboral i l’àmbit institucional, traçant eixos de prioritat i propostes de lluita.

La casualitat va fer que la primera d’aquestes trobades fos el 27 de setembre de 2014 a Valls. Mentre se signava el decret de convocatòria de consulta, el debat sobre construcció nacional analitzava com el procés sobiranista no havia ajudat a reforçar el projecte nacional complet aquestes darrers anys i que fins i tot havia suposat un retrocés en quant a la referencialitat nacional del propi independentisme. Es posava damunt la taula la necessitat que l’Esquerra Independentista plantegi i es doti d’un full de ruta que encare la construcció nacional de manera unitària per tots els Països Catalans, defugint propostes fragmentaristes. Hi ha necessitat de treballar per redefinir els Països Catalans com el veritable subjecte polític per al canvi social.

En aquest sentit, es va fer èmfasi en la dicotomia entre la construcció nacional i el procés sobiranista. L’Esquerra Independentista ha de potenciar una cultura nacional plural i on tots els Països Catalans s’hi senten reconeguts. Cal apostar-hi perquè, de per si, la unificació dels Països Catalans és un projecte transgressor.

La tercera i última de les taules va girar entorn el projecte de l’Assemblea Municipalista dels Països Catalans, tot apostant per anar configurant aquesta eina, estratègica per a la construcció nacional, que ha de ser quelcom més que una suma de regidors que tingueren els Països Catalans com a marc referencial. Cal anar molt més enllà, convertint-se en una veritable eina d’intervenció nacional, capaç de reforçar i lligar la construcció nacional amb la línia de desplegament de la unitat popular.

Poc després del 25N, dia internacional contra la violència cap a les dones i les nenes, desenes de dones de l’Esquerra Independentista més membres de col·lectius feministes dels Països Catalans es donaven cita a Tarragona, el 29 de novembre. Era una proposta sorgida de la TEI antipatriarcal, molt ben rebuda per la nostra organització. Aquest va ser un espai de debat i reflexió sobre la Vaga de Totes per tal de posar en comú les impressions que en teníem d’arreu del territori i pensar conjuntament quin paper hauria de tenir l’Esquerra Independentista al respecte. Enteníem que, per parlar d’una campanya com la Vaga de Totes, que posa sobre la taula el paper de la dona en la societat en què vivim i el seu paper com a mantenidora de la vida i sostenidora del sistema de producció capitalista, havien de ser les dones de les organitzacions qui prenguessin el lideratge polític al respecte.

En aquest sentit, l’espai va ser bàsicament deliberatiu però les reflexions que se’n van extreure d’aquests debats serviran de brúixola perquè la TEI (Taula de l’Esquerra Independentista) hi pugui traçar una proposta de treball concreta per a les organitzacions de l’EI. En general, es va valorar la vaga de totes com un leitmotiv, un crit de guerra que ens permet, d’una banda, estructurar internament la lluita feminista dins el moviment (local i nacional), i de l’altra, estendre territorialment allà on l’EI té presència la campanya de la vaga de totes, posant sobre l’escenari polític i social un seguit de demandes que formen part de la lluita feminista històricament. En aquest sentit, la campanya per a nosaltres no s’acabaria amb el dia de vaga sinó que va molt més enllà.

Es va debatre sobre l’amplitud de les demandes que inclou la vaga de totes i es va proposar centrar-nos discursivament com a moviment en un dels eixos, el del treball, entès aquest en totes les seves dimensions, productiva i reproductiva, i posar damunt la taula les contradiccions i desigualtats en clau de gènere i de classe que s’hi manifesten. En aquest sentit, es va valorar la possibilitat generar material formatiu a escala interna.

A més a més, es va proposar visualitzar lluites concretes vinculades a aquesta praxis discursiva i combativa, imbricant-se amb les lluites arrelades al territori que impulsa la COS. També es va veure idoni aprofitar una estructura com la xarxa de casals i ateneus a les vagues de totes, en tant que ajuden a bastir i dibuixar els Països Catalans, amb l’objectiu d’implicar la xarxa per tal que la vaga de totes arreli fortament arreu del país i el feminisme combatiu sigui transversal a tota l’Esquerra Independentista.

Preicsament, la vaga de totes continuava sent present en la trobada sociolaboral. Celebrada a la mateixa ciutat només dues setmanes després, el 13 de desembre, ens vam centrar en una crítica al capitalisme patriarcal com a sistema generador de totes les explotacions i opressions, assumint com a importants les aportacions de l’economia feminista i la lluita per la visibilització, reconeixement i socialització del treball de cures a través de la vaga de totes.

La jornada havia engegat amb el debat sobre els reptes de l’anticapitalisme i quines han de ser les prioritats en la lluita anticapitalista en el context d’una desmobilització progressiva dels col·lectius i organitzacions de defensa dels drets de la classe treballadora als Països Catalans. S’incidia en la recuperació de la consciència de classe treballadora com a pas inicial, amb la necessitat de reivindicar la vigència de les formes de lluita com ara les vagues i la lluita a través de la desobediència, la solidaritat i el suport mutu.

A més, es va acordar treballar en la consolidació d’espais de la lluita de la classe treballadora com el sindicalisme d’alliberament i combatiu dels Països Catalans i dels espais de lluita obrera no estrictament sindical, com ara xarxes de suport mutu i de defensa dels drets socials. Cal crear aquests espais de contrapoder popular, institucions que necessita la classe treballadora, així com concretar un programa d’Unitat Popular per la presa del poder per part de la classe treballadora, basat en la sobirania econòmica i la necessitat de ruptura amb els estats espanyol i francès i la Unió Europea. La jornada va cloure amb el debat sobre la importància de bastir un programa polític propi i concret de cara a la construcció del socialisme feminista als Països Catalans.

Un mes després, el 10 de gener de 2015, i coincidint amb la presentació de la candidatura Per la ruptura, el debat sobre la lluita institucional i el seu paper en el procés d’alliberament dels Països Catalans tenia lloc al mateix barri del Poblenou de Barcelona. L’Ateneu la Flor de Maig acollia una intensa i completa jornada de debat, on el 2015 apareix com un any intensament electoral als Països Catalans sota dominació espanyola, amb eleccions municipals, totes les eleccions autonòmiques possibles, i amb les eleccions generals espanyoles com a colofó.

La jornada s’estructurà a partir de tres ponències i cadascuna d’elles fou seguida per llargs i intensos debats. La primera fou sobre el paper del municipalisme en el camí de la construcció nacional i social dels Països Catalans, posant l’accent en la necessitat de treballar als municipis per bastir eines concretes que orientin el trànsit envers una societat lliure del capitalisme, a través de la construcció i articulació de sobiranies concretes arran de territori. Aprofitant eines que ja existeixen, com les Trobades per la Unitat Popular, i començant a concretar també l’Assemblea Municipalista dels Països Catalans -enllaçant així amb la primera de les trobades-, però entenent-les més enllà de la lluita institucional.

La segona ponència plantejà una discussió al voltant del qüestionament de l’actual marc polític i social i de les alternatives que es presenten com a aspirants a construir una alternativa al voltant del seu projecte: per un costat els regeneracionistes d’esquerres, i per l’altre les diferents variants sobiranistes al conjunt dels Països Catalans. Se subratllà els elements en comú d’ambdós blocs: que es plantegen els Països Catalans com un problema; que no plantegen una impugnació global del sistema, sinó que plantegen mesures de reforma o d’apuntalament; que fonamenten els seus projectes de canvi en el respecte a les institucions i a la legalitat vigent; i que en conseqüència, treballen per la regeneració de les “institucions democràtiques”.

La darrera ponència era basada en 20 tesis sintètiques sobre el paper de les actuals institucions polítiques, enteses com a àmbits de lluita i de disputa, i no pas de compromís, pacte, participació i col·laboració i sobre el full de ruta institucional de l’esquerra independentista de cara a la construcció nacional, el socialisme i els Països Catalans, defensant la lluita municipal i la construcció d’institucions nacionals alternatives com els àmbits principals de lluita. L’exposició fou seguida per una valoració a tall de balanç de la participació de l’esquerra independentista en l’àmbit municipal i en l’àmbit autonòmic parlamentari.

D’aquesta manera, Endavant (OSAN) hem posat fil a l’agulla als compromisos i eixos de treball prioritari sorgits de la darrera Assemblea Nacional, celebrar en dues parts l’any 2013 entre València i Tarragona. Així mateix, els debats, vius i concrets, sobre el treball pràctic realitzat i futur, esbossen també les línies de treball dels propers mesos, tot encarant el futur més immediat i la propera Assemblea Nacional, que ha tenir lloc el present any 2015.

Els debats han posat damunt la taula, també, com tots aquests eixos s’entrellacen en una constant que dibuixa les diferents facetes de la lluita de classes. L’aposta per la construcció nacional dels Països Catalans des d’una perspectiva del socialisme feminista cal fer-la tot confrontant les institucions burgeses i creant les pròpies de la classe treballadora, des del contrapoder popular, de classe i de gènere.

La lluita és l’únic camí.

Endavant (OSAN), febrer de 2015.

 

Compartir: