Article publicat pel militant d’Endavant (OSAN) Marc Garcia a L’Accent
La lògica antisistema ens diu que tots els policies són dolents, i jo no ho crec; algun n’hi deu haver, de bo. Com aquell cepat uniformat de quaranta i escaig anys, que a quarts de nou del matí saluda la mainada, amb cotxes en impune doble filera a la porta de  l’escola, mentre mares i pares fan petons i reparteixen entrepans pocs minuts abans que el timbre faci entrar la classe del dofins. Però encara que jo cregui en la bondat dels serveis públics, no podem generalitzar.
La gent de Media.cat ens posava sobre la taula la quotidianitat de les altres ciutats mortes, aquelles que, els darrers anys, s’han pogut denunciar i documentar gràcies als entorns socials compromesos de cadascuna d’aquestes víctimes, que han fet d’altaveu després de cada agressió. La majoria d’aquests casos, però, no han sigut objecte d’un documental, ni un rebombori mediàtic, ni aleshores, ni nou anys després.
Cansades estem de veure any rere any el pare de Pedro Álvarez reclamar la justícia que mai li tornarà el seu fill, assassinat per un policia després d’una trivial discussió de trànsit als carrers de l’Hospitalet. L’hem vist acampat a jutjats, en mil i una protestes i centenars de xerrades, un cas que, passat a documental, desgraciadament poc tindria a envejar de Ciutat morta.
Personalment, però, aquest cas em queda lluny, ja que per a mi, la meva primera ciutat morta, es remunta al final de la dècada dels ’90: octubre de 1997. Cada setmana sortíem al carrer, en petits grups, anàvem a l’ETT del barri o del poble del costat, hi entràvem, escampàvem pasquins mentre altres companyes pintaven o enganxaven cartells a les vidrieres. Perquè enganyar-nos, eren èpoques en les que quan les ETT ens explotaven, explotaven ETT´s.
Aquesta combativitat, però, es va cobrar una víctima a Cornellà del Llobregat, el Jorge Bolancel. El Bolan, per aquells que el van conèixer i tractar, era un d’aquells joves compromesos del RAK de Korneyà (amb K i Y), que durant aquells anys tant va fer per denunciar les pràctiques abusives que la nova reforma laboral permetria a les ETT. En Bolan va ser detingut dos cops en tres dies per la policia espanyola a Cornellà; al cap de poques hores de la seva darrera detenció, abatut pels duríssims interrogatoris, es va llençar a les vies d’un tren, emportant-se per davant una joventut plena de rebel·lia. Cap de les ETT o seus bancàries que van rebentar en dies posteriors no ens tornaran mai en Bolan, però van esdevenir el testimoni d’un altre documental que mai no va ser filmat.
Un altre cas, no tant greu, però sí viscut en primera persona, i del que Media.cat en parla al seu article, és el cas de la Mireia Comas. Un cas que em va tocar de prop. La nit que van detenir la Mireia, en tornar de l’Autònoma, vam sortir a pintar pels carrers de Sants, contra la tortura, contra les ETT, i Fora la llei antite… i un cotxe patrulla ens va aturar; emmanillat i cap a comissaria. La Mireia i altres companys van ser víctimes d’un muntatge policial que mai acabaria en judici, ja que posava en evidència que qui havia participat d’alguns sabotatges al Vallès eren alguns elements parapolicials. I això, ja ho sabem tots, pocs documentals va omplir.
Media.cat, parla dels casos més sonats, però en van ser molts més; els maltractaments (i en algun cas tortura) eren la tònica habitual del grup 6 de la Brigada d’Informació de la policia espanyola, un grup que van patir també els detinguts del 23 d’abril de 1997 després la combativa manifestació de la PUA, o els companys detinguts el setembre de 2002, maltractats a comissaria i negats d’assistència mèdica (insulina) fins arrencar una confessió inculpatòria. Era el mateix grup que s’inventava el cas dels Tres de Gràcia i els portava a l’Audiència Nacional espanyola. Eren temps en què, a Torà, els Mossos administraven drogues al·lucinògenes a un detingut acusat de sabotatges; a Russafa els antifeixistes eren detinguts en grups de 10 i 12; la caserna dels Monjos al Penedès s’omplia de contusionats per cops; en Carles perdia un ull durant el primer desallotjament de la Kasa de la Muntanya, i cap d’aquests casos omplia portades ni quedava recollit en cap documental. Temps en què la pertinença a grup terrorista era argumentada pel fet de tenir una llibreta, i dir-se Núria Pòrtulas: ser anarquista i tenir companyes preses, cas massa semblant a la recent operació contra les anarquistes de Barcelona i Manresa.
L’arribada d’Orwell a cada telèfon ha estat eina de doble tall, seguiment per GPS i control de comunicacions en el dia a dia, però també un Ken Loach a cada cantonada i a cada plaça. El 15M vam patir cops de porra indiscriminats a les places, i les vam filmar i penjar a la xarxa al cap de pocs minuts. La mort de Juan Andrés Benítez als carrers del Raval, rebentat a hòsties pels Mossos, va sacsejar altre cop el circ mediàtic. Caldrà veure fins a quin punt la ‘llei Mordassa’ podrà evitar que els abusos quedin documentats.
El cas del 4F ha desvetllat consciències i ha posat casos antics sobre la taula; ens han fet recordar que fa 10 anys també la Guàrdia Urbana apallissava tres joves graciencs; ens fa recordar que no només la presó provoca suïcidis, ja que l’empresa pública de transports TMB acomiadava fa 11 anys Pablo Díaz, conductor d’autobús, acusat de robar l’equivalent a un bitllet de transport. La depressió el va portar al suïcidi…pel preu d’un bitllet. Lladres, els que ens fan pagar preus abusius pel dret a la mobilitat; violents, els que indueixen al suïcidi. I desenganyem-nos-en: igual de “demòcrates” que els que assalten els despatxos de GISA, Itziar Gonzalez, i ICV a Sabadell i en roben els ordinadors quan les inspeccions internes i la fiscalia són a punt de picar a la porta. I tants altres casos que queden sense denúncia, maltractes en dotzenes de detencions, CIE´s, FIES i batudes racistes a parcs i carrers.
No generalitzem, el panxut que pentina el cavall de la Guàrdia Urbana al Saló de la Infància és cada cop més excepció i menys norma. Massa anys d’impunitat no són fruit d’un o dos elements que se sobrepassen o tenen una “escalfada”, fruit d’una nit d’avalots. És una impunitat edificada amb el consentiment tant dels comandaments policíacs com dels responsables polítics que, amb governs del PP i PSOE a l’Estat, Tripartits a banda i banda de plaça Sant Jaume i ara amb convergents, han tolerat enfonsant el cap sota terra com els estruços. Si ells no ho veuen és que no ha passat.