En la darrera setmana el País Valencià ha estat escenari de la repressió policial i de l’acció de grupuscles feixistes, en una nova mostra de com el poder utilitza la por per a criminalitzar la dissidència i fer creure els díscols.
Una nova estratègia “antiterrorista”
L’emboscada que dues militants del PP van perpetrar contra la presidenta de la Diputació de Lleó i que va acabar amb la mort d’aquesta darrera a trets, ha acabat, mitjançant una formidable pirueta, en una nova reedició d’una cacera de bruixes “antiterrorista”.
L’antiterrorisme, com a fenòmen de control social i repressió política, consisteix en assenyalar un perill i fer creure que pot amenaçar potencialment a tothom, per a posteriorment criminalitzar tot allò proper a aquest perill i fer que la gran majoria d’aquests s’allunyin i renunciïn a les seves posicions inicials.
L’aplicació de l’estratègia antiterrorista només continua essent possible, cal recordar-ho, pel suport inqüestionable que durant prop de dues dècades tots els partits parlamentaris, des d’ERC i Esquerra Unida fins al PP passant per CiU, hi han donat. Anys de criminalitzar qualsevol dissidència, de fer seguidisme de la propaganda governamental, de no moure’s ni un mil·límetre i acabar acceptant, per activa o per passiva, la Llei de Partits o els seus efectes, o l’aplicació de la legislació antiterrorista i de la doctrina del “Tot és ETA”. Exemple d’això n’és el fet que el dia de l’assassinat d’Isabel Carrasco, un ajust de comptes entre mafiós i personal, tots els partits polítics entonessin altra volta el ritual “antiterrorista” de condemnes, suspensió d’actes i crides a la concòrdia.
Aquesta vegada s’ha assenyalat a les xarxes socials. A imitació d’altres països mediterranis, com Turquia, l’estat espanyol pretén d’una banda legitimar-se per aplicar restriccions en aquest nou espai on es gesta opinió pública i que actualment és més obert i horitzontal que altres espais de comunicació com diaris, ràdios i televisions. I de l’altra, criminalitzar als ulls de l’encara important sector de població que no fa ús de les xarxes socials qualsevol proposta política que sorgeixi d’aquests espais, des d’una idea a un conjunt de mobilitzacions. La deslegitimació de les protestes contra polítics és en darrer terme l’objectiu d’aquesta operació.
Les paraules del ministre de l’interior no se les va endur el vent. Els caps de turc d’aquesta operació han estat tres joves valencians. El dijous 15 la Guàrdia Civil va detenir un jove de 19 anys de Tavernes de la Valldigna. L’endemà, un jove de Borriana de 21 anys era imputat pel mateix delicte. I el dilluns 19 de maig la policia va detenir un altre jove, de 20 anys, a Bellreguard.
Per què la repressió que es deriva d’aquesta operació s’aplica principalment al País Valencià? Sembla evident que per a atemorir àmplies capes de la població sobre les conseqüències d’una posició política oposada al poder. Això, en un moment polític en que es vol evitar l’obertura de nous fronts d’oposició a l’estat i en el lloc que potencialment s’hi donen les condicions més favorables a un moviment profund de protesta.
Agressions feixistes
Enmig d’aquesta espiral repressiva, i també al País Valencià, un fet ha tornat a posar damunt la taula la connivència i impunitat dels grups feixistes amb el poder de l’estat, i l’ús d’aquests com a complement de la repressió policial. En plena escalada de l’estratègia anticatalanista, una concentració del grup d’extrema dreta GAV -sorprenentment autoritzada per la delegació del govern- va finalitzar amb l’agressió de nazis cap a menors participants de les Trobades.
Cal desemmarscarar l’estratègia del PP en l’ús i empara de la violència feixista. Una estratègia que es basa en:

• Usar la violència feixista com una forma d’atemorir l’esquerra i l’independentisme més conseqüents.
• Usar la violència feixista per a criminalitzar l’esquerra i l’independentisme, presentant-los com a opcions envoltades de conflicte i violència. Evitar que l’extensió de la xarxa social d’aquests espais polítics i la seva activitat pública, amb un potencial molt alt d’adhesions, es pugui desenvolupar de manera òptima.
• Presentar-se com l’opció sensata i racional entre l’anticatalanisme d’extrema dreta i l’anticapitalisme i l’independentisme.
• Forçar les opcions electoralistes del centre-esquerra a moderar encara més el seu discurs per a allunyar-se de la conflictivitat i acabar participant d’una dialèctica política molt més escorada a les tesis del PP.

Les agressions de Benirredrà ha estat un acte més dels molts que periòdicament protagonitza l’extrema dreta i que no es poden tractar com una simple anècdota. Pintades amenaçadores a escoles del Principat i de les Illes Balears, atacs provocadors contra símbols catalans, però també altres fenòmens extremadament perillosos com el repartiment de menjar per a famílies necessitades excloent-ne les immigrades, com han fet al barri valencià d’Orriols, a Terrassa o a Salt.
Cal recordar que fins ara l’acció policial contra aquests grups ha estat pràcticament inexistent. Per contra, les operacions policials contra antifeixistes, com les detencions del passat 29 de gener a Barcelona, han suposat fins i tot estades a la presó. Una repressió que cal no oblidar que va ser impulsada per CiU per castigar aquells antifeixistes que van plantar cara als agressors de la Llibreria Blanquerna.
Igual que la repressió contra tuitaires independentistes mentre la xarxa està inundada de comentaris i amenaces racistes, això és una mostra més que els enemics de l’estat són l’anticapitalisme i l’independentisme, mentre que els grups feixistes són titelles que s’agiten a conveniència.
Plantar cara. Posar fil a l’agulla.
No hi ha eines màgiques per a combatre aquesta ofensiva contra les llibertats i la impunitat del feixisme, alhora que combatem contra l’espoli a les classes populars, l’ofensiva capitalista, els atacs al dret a decidir de les dones i l’espanyolisme. Davant tenim un enemic que té el poder.
Les eines que la democràcia representativa ens havia dit que eren les vàlides, s’ha demostrat que no ho són: vota i els teus representants podran canviar les coses. Aquests representants no només no s’han demostrat capaços de posar fi ni a la repressió, ni a les agressions feixistes, sinó que sovint s’han acabat presentant com la garantia que el sistema no empitjori però continuï.
Per afrontar l’actual moment polític hem de fer servir les eines que els moviments populars porten més d’un segle i mig utilitzant: la desobediència i l’autoorganització. Desobediència com a arma per a posar en contradicció l’estat. Autoorganització com a forma de materialitzar la desobediència al marge del joc parlamentari i d’interessos de poder. Cal subvertir la lògica en la qual ens volen atrapar:

• Negar-se a ser comparsa de cap estratègia de criminalització “antiterrorista”.
• Denunciar la repressió sense mitges tintes ni diferenciant entre “defensables” i “indefensables” en funció de càlculs electoralistes.
• Enfortir les organitzacions antirepressives i estendre les xarxes de suport: que cada detingut tingui per al poder un cost en matèria de legitimitat.
• Denunciar de manera sistemàtica la connivència entre grups feixistes i les institucions del poder, i el lligam d’aquestes amb els interessos econòmics i el passat franquista.
• Dur a terme un treball intens de deslegitimació dels grups feixistes als barris populars, per evitar que el feixisme hi pugui pescar cap suport.
• No fiar la resposta antifeixista a l’actuació de representants institucionals que eleven queixes que resten sense conseqüència a mitjà termini, sinó a la capacitat de fer que la connivència amb el feixisme tingui un cost polític molt alt.
• Autoorganitzar les classes populars per a fer front a la creixent activitat dels grups feixistes en el context polític i social actual.

Aquestes tasques requereixen de molts braços i de molta intel·ligència col·lectiva. També requereixen de molta capacitat de teixir xarxa. Això no és tasca d’una única organització, sinó de tots els sectors conscients de les classes populars dels Països Catalans. Des d’Endavant OSAN posem el nostre granet d’arena per a treballar en aquesta direcció.
Ahir, hui i demà la lluita és l’únic camí.