Article de Joan Sebastià Colomer, militant d’Endavant OSAN.
L’opressió del poble treballador català s’exerceix des dels estats nacionals espanyol i francès i un entremat internacional d’institucions polítiques i financeres encapçalades per la Unió Europea. Històricament el catalanisme i les forces progressistes han vist en Europa una promesa del progrés que l’Estat Espanyol feia impossible.
La República Francesa, tot i l’explotació, l’autoritarisme i el nacionalisme centralista, no deixava de mostrar la possibilitat de nivells superiors de desenvolupament econòmic, social i polític. Durant la Transició els objectius, majoritàriament compartits, de sufragi universal, llibertats de premsa, opinió i associació i Estat del Benestar, podien veure Europa com un objectiu a perseguir. La realitat ha estat molt diferent. La Transició va ser un procés de reforma i/o substitució de l’estructura institucional del franquisme però també un procés d’integració en l’economia globalitzada. L’entrada a Europa n’era l’eix principal. La política econòmica a partir de 1977 va seguir  les directrius de l’FMI i existia un fort interès dels països industrialitzats en el procés de liberalització de l’economia espanyola, amb l’objectiu d’aprofitar-ne les possibilitats d’inversió. Contra pronòstic, les polítiques socials i econòmiques des d’aquell moment han estat agressivament antiobreres. Això no era novetat. La dura repressió política de la dictadura tenia com a principal objectiu l’explotació a cor que vols dels treballadors. Però mentre la dictadura franquista, en els darrers anys, es va trobar amb l’oposició d’un gran moviment vaguístic, el nou règim ha pogut aplicar les polítiques neoliberals amb la connivència de la socialdemocràcia, els sindicats majoritaris i els partits comunistes. Aquest escenari es va donar pel fet que la integració de l’Estat Espanyol a l’economia globalitzada es produeix en el moment de l’ensulsiada del pacte Capital/Treball posterior a la Segona Guerra Mundial.
La integració a Europa de l’Estat Espanyol no ha acomplert les expectatives que tant el catalanisme com els sectors progressistes hi havien dipositat a causa del canvi d’hegemonia ideòlogica dins la UE mateixa i el paper reservat als Països Catalans dins la divisió del treball a escala europea. El primer motiu va vinculat a la necessitat del capitalisme global de redreçar la tendència decreixent de les taxes de benefici mitjançant l’obertura de nous mercats. No és, per tant, un canvi reversible mitjançant la lluita ideològica dins el propi sistema. El segon ha implicat el desmantellament de l’estructura industrial i agrària i la substitució per un model centrat en el turisme i els serveis, la construcció i l’especulació immobiliària. L’Estat Espanyol, amb una estructura industrial i agrària tradicionalment dèbil executa aquestes polítiques amb gust, però les conseqüències pel model productiu dels Països Catalans (tradicionalment més industrialitzats i amb una estructura agrària més eficient) han estat catastròfics. La independència ha esdevingut la única opció per trencar amb aquest model de desenvolupament econòmic. La pretensió, típica del nacionalisme burgès, que el simple fet de deixar de tributar a Espanya pot redreçar la davallada dels salaris reals i la degradació de l’Estat del Benestar naïf o malintencionada. És la UE qui, davant la crisi ha receptat duríssimes polítiques d’ajustament i ha establert com a doctrina econòmica ineludible les polítiques fiscals regressives, la privatització de serveis públics, la precarització del mercat de treball, etc.
Sortir de la UE és una necessitat del mateix tipus que alliberar-se de la dictadura de l’FMI, el BM i l’OMC, les polítiques d’ajustament i el pagament del deute il·legítim. En tenim la certesa per una llarga experiència internacional que comença els anys 80 a la perifèria del capitalisme (Amèrica Llatina i Àfrica, principalment). L’experiència d’aquests països demostra que si acceptem aquestes receptes el futur té una sola direcció: més atur, menys salaris, pitjors condicions de treball i serveis públics desmantellats. L’experiència de països com Veneçuela, Bolívia o Equador, per esmentar només els casos més recents, demostra que la ruptura és la única via de sortida davant d’un drenatge constant dels recursos del país en forma de pagament dels interessos del deute.
La crisi econòmica i les receptes que la UE proposa han trencat el consens europeista. Aquesta conjuntura ens obliga a iniciar una ofensiva propagandística continuada que hauria de tenir com a horitzó tàctic immediat una campanya de denúncia de les polítiques de la UE i de promoció de la idea que la sortida de la UE és imprescindible si es pretén oferir una alternativa a l’espoli social massiu en el marc de la propera campanya electoral pel Parlament Europeu. Però no ens hem d’aturar aquí, i hem de convertir aquest eix en una constant en els propers anys si volem convertir aquest antieuropeisme sociològic en un fenomen polític real.