Enguany, des d’Endavant OSAN i l’esquerra independentista ens plantegem el repte de dotar d’un contingut clarament independentista les mobilitzacions de la diada del 25 d’abril al País Valencià. Davant les agressions cada vegada més agudes que està vivint el nostre poble, no ens podem quedar de braços plegats i encara menys podem fer el joc a aquells que plantegen que el que cal és abocar tot el capital mobilitzador al servei del PSPV i de la seva alternança que no és més que la cara amable del model hegemònic que porta dècades destruint el País Valencià. L’únic canvi possible, l’únic canvi que pot revertir la situació que estem vivint, és la independència. Una independència que ho ha de canviar tot, capgirar les estructures de poder i posar el govern al servei del poble.
Per tot això us animem a assistir i a difondre les mobilitzacions que aquest dissabte 26 d’abril tindran lloc a València.
Actes centrals

 
Actes arreu del País Valencià

 
MANIFEST NACIONAL
Als Països Catalans, desobeïm per canviar-ho TOT!
Un any més, l’Esquerra Independentista dels Països Catalans eixim al carrer per commemorar i recordar que avui fa 307 anys que el nostre Poble es manté segrestat i ocupat per un estat feixista, autoritari, patriarcal i explotador que, encara amb cara i cognoms de Borbons, perpetua els privilegis i la dominació d’unes elits econòmiques i colonials.
Tot i aquest comú denominador en aquests 307 anys, molt han canviat les formes de dominació al nostre maltractat país. Per començar, actualment vivim sota una ofensiva del capitalisme i patriarcat més salvatge i l’espanyolisme més ranci i ultracatòlic.
La situació cada vegada major de misèria i desesperació social col·lectiva ve provocada per una crisi econòmica (i sistèmica) que ja afecta a la major part de la nostra societat i que colpeja als sectors més desafavorits (xiquetes, dones, persones dependents o immigrades…). Aquesta crisi, fruit de la cobdícia d’uns pocs, ens l’estan fent pagar amb guerres, sang, fam i desnonaments mentre ens volen fer creure que totes són víctimes i no hi ha responsables. Amb efectes secundaris a casa nostra: amb desatenció mèdica, privatitzacions, precarietat laboral, atur, violència de gènere, pobresa infantil… Tot això mentre als Països Catalans i arreu del món, el feixisme intenta treure rèdit de la nostra por i la nostra feblesa i amb la complicitat d’unes institucions, valencianes o espanyoles, que ens volen atemorides i callades. Però s’ha acabat! Feixisme mai més, enlloc, contra ningú.
El poble treballador ha començat a dir prou i a dir no. El règim del 78, sorgit del pacte entre franquistes, elits econòmiques i polítiques, es trontolla i sembla prop de la seua caiguda. I això passa única i exclusivament per la capacitat del nostre Poble i la nostra classe, de cadascuna de nosaltres, de prendre el poder i fer valdre la nostra raó. Hem de demostrar que hem perdut la por i que ja no tenim res a perdre. I ho hem de fer juntes.
Això, precisament, és allò que més tem l’estat i els seus sicaris (jutges, policia, polítics del sistema…). I és per això que dia rere dia llancen les seues lleis contra nosaltres. Parlem d’una contrareforma de l’avortament que incrementa les sancions i dificulta extremadament la possibilitat de les dones per decidir sobre el seu propi cos (implica reduir els supòsits legals de l’avortament i endurir el codi penal contra metges i professionals que el practiquen. Les dones ens podem trobar de nou que ens obliguen a avortar de manera clandestina, fins i tot en pràctiques altament perilloses per a la nostra salut); Parlem també d’una llei mordassa (de Seguretat Ciutadana) que persegueix totes les formes de lluita, d’autoorganització i mobilització popular amb la voluntat de domesticar-les i controlar-les. Grans víctimes d’aquestes lleis són les joves i les seues formes d’expressió juvenil, motor de la transformació i, per això, víctimes de la persecució. Joves que també estan patint, junt a les dones, les conseqüències d’unes continuades reformes i retallades laborals que aprofundeixen en la cada vegada major precarietat i explotació social i laboral; Parlem també d’unes lleis d’estrangeria racistes i criminals que tracten de fer-nos oblidar que els veritables culpables d’aquesta situació no són les altres treballadores que, com nosaltres, busquen fora un lloc millor on viure i guanyar-se la vida, si no aquelles que, segudes a despatxos de moqueta gris, provoquen les situacions de misèria i fam a l’Àfrica o, ara ja si, també al nostre “paradisíac” sud d’Europa; Parlem, com no, de la LOMCE que pretén atacar l’ensenyament públic, introduir de nou l’església a les nostres escoles o acabar amb les poques eines de supervivència del català a la societat, és a dir, l’ensenyament.
Però on hi ha lluita hi ha vida i hi ha resposta. Als darrers temps hem vist com la nostra societat s’està organitzant. I ho està fent no per resistir, si no que ho està fent per guanyar. Des de baix i contra els de dalt. Amb l’aparició d’assemblees obertes de dones, d’assemblees d’aturades, de grups de consum, de cooperatives d’habitatge o energia, de centres socials autogestionats, de xarxes de suport mutu i comunitari, de campanyes antirepressives, de plataformes contra els CIEs i per la dignificació de les persones immigrades, d’iniciatives pel Dret a l’Autodeterminació, d’assemblees d’estudiants combatives i autònomes, d’AMPAs combatives que estan fent front a Conselleries de la vergonya… Aquest és el camí. El de la Unitat Popular per canviar-ho tot. Eixa és hui l’aposta de l’Esquerra Independentista dels Països Catalans.
Canviar-ho tot. Eixe és l’objectiu. Però alertem que, a l’igual que a l’inici d’aquest règim del 78, ara que s’albira la seua fi, la mort de la Transició (o transacció) del franquisme, una amenaça cau sobre nosaltres: les elits polítiques i econòmiques, temeroses de perdre la seua hegemonia, plantegen un cop més un nou Pacte de la Traïció, una 2a transició en la que tornen a deixar-ho tot “atado y bien atado”. Alertem del paper que puguen jugar eixa suposada “esquerra” domesticada de partits del sistema i sindicats grocs o d’eixa burgesia autoanomenada sobiranista que, amb l’argument del retorn a l’estat del benestar o del manteniment d’una pau social que ja mai més podrà tornar, s’aferren a les seues quotes de poder per damunt del patiment de totes nosaltres. Denunciem ara i ací aquests pactes (diguem-lis tripartits o diguem-lis pactes socials o pactes fiscals) que les classes populars no perdonaràn. El canvi ja no té volta enrere, ni amb fórmules o reformes del sistema ni amb un autonomisme que ja no satisfà les nostres ànsies de llibertat. Ja no ens alimenten molles, ja sabem que democràcia no és votar cada 4 anys i volem tindre el dret a decidir, sempre i de tot.
Per això, hui sabem que tenim un present de lluita i d’alternatives, sense oblidar un passat de resistència, per desafiar el nostre destí amb un futur de construcció de poder popular. Construït amb les mans de la Unitat Popular, de l’Esquerra Independentista i els moviments i col·lectius socials d’arreu del país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Un futur que només ens arribarà exercint la mostra més ferma de rebel·lia i empoderament col·lectiu que hui tenim al nostre abast: la desobediència. Desobediència a les seues lleis, al seu poder, a la seua por, a les seues institucions, al seu estat i al seu sistema assassí. Exercim-la, practiquem-la, exigim-la. Recuperem i ocupem els nostres carrers, els nostres ajuntaments, les nostres escoles, les nostres vides.
Destituïm el seu règim capitalista, patriarcal i criminal. Aturem-ho tot com ens ensenyaren les nostres àvies, de forma indefinida i insurreccional. I encetem des de ja eixe Procés Constituent dels Països Catalans que ens portarà a l’alliberament com a persones, com a catalanes i com a treballadores.
I no oblidem mai, això si, qui som i d’on venim. Perquè… Som la memòria. Som les hereves d’aquelles bruixes. Som les revolucionàries que col·lectivitzaren terra i treball. Som les maquis del segle XXI. Som aquelles que si van comprendre el significat de la paraula Dignitat i no van renunciar mai a la Ruptura. Som un Poble rebel que sempre parlarà català i ensenyarà a les seues filles a les escoles lliures d’un país lliure en un món lliure. Som Guillem Agulló i la resta de les caigudes per un futur per a totes i de totes. Som Països Catalans desobedients i dignes.
València, 25 d’abril de 2014
Alerta Solidària-SEPC-COS-Arran-MDT-Endavant-CUP