El passat 21 de desembre, l’assemblea d’Endavant Sant Andreu-Nou Barriss vam organitzar una xerrada sobre la reforma de les pensions. Sota el títol El règim vol carregar-se les pensions! Juntes podem aturar-ho!, vam comptar amb la presència de l’Àlex Tisminetzky, advocat del col·lectiu Ronda, especialista en seguretat social, i l’ Ermengol Gassiot militant de la CGT. Ens vam reunir una quinzena de persones que vam poder primer escoltar i després tenir un viu debat sobre el sistema de pensions de l’Estat espanyol i els diferents atacs que ha rebut en aquests darrers anys.

Ja el passat 2011, sota el govern del PSOE, es va produir una de les reformes més importants: es va passar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys; i es va restringir la jubilació avançada a tenir 35 anys cotitzats. En aquell moment, el PP no va votar a favor d’aquella reforma, però, posteriorment, el 2013 n’ha fet una de més agressiva. Amb la reforma del 2011, la CEOE va calcular que l’estalvi en pensions seria d’un 2%, i que l’estalvi que es produïrà amb la nou atac del 2013 serà d’un 10%.

Ens van recordar que el maig del 2013, el mateix Rajoy va sortir públicament a dir que el sistema de pensions no era sostenible, pel que va convocar un grup d’experts, on a banda de la CEOE, també van ser convocats CCOO i UGT, que van acordar una nova reforma de les pensions. Per primera vegada, aquest atac no se centra només en els futurs pensionistes sinó que també suposa un atac per a les persones que en l’actualitat estant cobrant una pensió. Fins ara, les pensions s’actualitzaven segons l’IPC, tot i que de facto porten 4 anys sense revaloritzar-se; però amb aquesta reforma, es crea una nova manera de calcular la pujada de les pensions que farà que pugin molt poc, aproximadament un 0’25%. Amb aquest canvi, el mateix govern reconeix que estalviarà 33.000 milions d’euros; i no només és que les pensions no pugin segons el cost de la vida, sinó que es deixa la possibilitat que es puguin abaixar segons l’esperança de vida que calculi en cada moment la Seguretat Social. Tot això, no només amb l’objectiu de carregar-se el sistema públic de pensions, sinó també amb el d’afavorir la contractació de plans de pensions privades, amagant a la població que aquestes no són segures -els futurs pensionistes poden perdre els diners que estalvien- i que són insolidàries.

En múltiples ocasions, se’ns diu que el sistema no és sostenible ja que cada vegada hi ha una població més envellida i menys persones treballant; cal recordar que el sistema espanyol de pensions, amb el beneplàcit dels sindicats grocs, només pot utilitzar els diners que hi ha a la seguretat social; mai s’han volgut explorar altres vies de finançament com podrien ser els pressupostos generals. Però també se’ns amaga que, amb cada reforma laboral, també s’han inclòs més contractes amb bonificacions a la seguretat social i per tant les empreses paguen menys.

Tot això obre la porta a reflexionar sobre el present i el futur que ens espera; tenim clar que estem en una guerra, s’ha produït una gran estafa, els mitjans de desinformació de masses s’encarreguen de sembrar el terror entre la població. Se’ns recorda que tot va començar amb el tractat de Maastricht que obligava els governs a controlar el deute públic, i per això, o s’augmenten els ingressos o bé es disminueixen les despeses, que és el que han fet tots els països de la UE, i les pensions són una part important d’aquestes despeses, a banda del pastís de negoci que suposa per al capital financer.

El 2012, hi havia a l’Estat espanyol 2’2 milions de famílies que depenien d’una prestació pública (prestació d’atur, pensions); per tant, retallar en pensions és un atac directe a la classe treballadora; el problema de les pensions no és que la gent visqui més, sinó que les condicions laborals de les treballadores han empitjorat: si les canviem, resoldrem el problema de les pensions. Com hem comentat abans, les pensions haurien de dependre dels PGE, que inclouen els beneficis empresarials, i no a compte dels propis treballadors a través de les cotitzacions.

També es va recordar que CCOO i UGT, en lloc de fomentar la lluita per unes pensions dignes, han fomentat la contractació de plans de pensions privats entre els seus afiliats, plans que controlen entitats financeres i els mateixos sindicats. L’Estat ha trencat el pacte social que havia subscrit amb la classe treballadora; per tant, ara és el moment que diguem ben clar que ja no ens sentim obligats amb ells i que sortim el carrer i la lluita per tal de recuperar allò que és nostre.

Es va obrir un intens debat, on va quedar clar que la lluita és l’únic camí i es van donar algunes referències bibliogràfiques per documentar-se sobre el tema, així com d’espais de lluita que ja funcionen:

Marea Pensionista | Dossier Taifa ‘Les pensions no es toquen‘ i ‘L’assalt a les pensions‘ | Llibre Miren Etxezarreta Qué pensiones, qué futuro