Destacat

Comunicat sobre les eleccions a l’estat francés

L’extrema dreta francesa i la convocatòria d’eleccions

Els resultats de l’extrema dreta a les eleccions europees han suposat un sotrac polític important a l’Estat francès, on han obtingut uns resultats històrics. Arran d’això, el president de la República Emmanuel Macron va decidir convocar eleccions legislatives. 

Més enllà del panorama polític que han desencadenat els resultats i la convocatòria electoral, amb les aliances que s’hi han anat configurant, hem de recordar que l’ascens de l’extrema dreta no és una qüestió sobtada ni exclusiva de l’estat francès. Ara bé, la situació té una rellevància cabdal perquè l’escenari que s’ha obert podria permetre a l’extrema dreta de Reagrupament Nacional guanyar les eleccions en poques setmanes, i obtenir una quota de poder molt rellevant a escala europea. 

L’extrema dreta ha anat guanyant hegemonia al llarg dels darrers anys gràcies al context de crisi capitalista en què som immerses i gràcies al paper dels diferents estats i els seus governs liberals, així com els diferents poders estatals i els mitjans de comunicació. La deriva conservadora internacional se sustenta en les polítiques d’empobriment dutes a terme pels estats europeus, en la manca de credibilitat d’un reformisme que no reforma, en les polítiques migratòries racistes, en la retallada de drets associada al sosteniment d’un sistema de despossessió on la classe treballadora, i entre aquesta especialment les dones i identitats dissidents, les persones migrades i els pobles oprimits, han de ser disciplinats. 

El replegament dels estats ha generat el context d’empitjorament de les condicions de vida, de manca d’expectatives de millora, i de criminalització de determinats estrats de les classes populars. A la Catalunya Nord, tal com hem anat analitzant, tots aquests elements es conjuguen i ja hem vist a Perpinyà com es creava un laboratori d’aplicació de les polítiques de l’extrema dreta per sostenir un capitalisme en una crisi cada cop més aguditzada. 

El projecte liberal de l’estat francès ha intensificat els seus mecanismes centralistes i de reforçament del nacionalisme francès, a partir de la identificació amb la República com a projecte cívic que fa invisible les contradiccions nacionals i socials que porta implícites. Algunes qüestions, però, han posat en dubte alguns dels fonaments de la República francesa com a estat de drets, democràtic i igualitari. L’augment de l’autoritarisme i l’estat policial racista i classista, amb assassinats als barris perifèrics de les grans ciutats; la crisi del poder imperialista i colonial amb els conflictes al Senegal o recentment a Nova Caledònia i el paper protagonista francès en l’escalada bèl·lica europea, com hem vist amb el rol francès en relació a les guerres a Ucraïna o Palestina; les retallades socials com la reforma de les pensions aprovada malgrat l’esclat de mobilitzacions en contra; o els conflictes oberts a l’interior de l’estat amb Còrsega, després de l’assassinat d’Yvan Colonna. 

En aquest escenari de pèrdua d’influència internacional i de pacte social contra les classes populars, el desplegament de l’extrema dreta francesa esdevé una línia de continuïtat més descarada de les polítiques desplegades pel govern de Macron, i ve a reforçar el xovinisme liberal que ha constituït l’estat-nació francès sobre l’explotació de les classes populars i dels pobles oprimits tant a l’interior de l’estat com a les colònies. 

L’assenyalament que s’ha donat, a més a més, contra l’esquerra i el perill que representa per a les bases de l’estat francès han contribuït a llaurar un camí on la disputa se situï entre dues propostes dretanes. Tot i que Macron sembli aïllat políticament, hem vist com la proposta alternativa a la seva política liberal i reaccionària, actualment al poder, es concentra entorn de Reagrupament Nacional, amb la proposta de coalició del partit conservador Els Republicans. Els consensos de l’estat francès i el seu nacionalisme són la base on la proposta de l’extrema dreta s’ha desenvolupat: unitat nacional, assimilació, i alineament amb el capitalisme europeu tant internament com en política internacional.

La perspectiva del Front Popular contra l’extrema dreta

Aturar la victòria electoral de l’extrema dreta no és cap bajanada, ja que la seva capacitat de guanyar hegemonia anirà augmentant de manera exponencial com més poder acumulin. Més enllà que aquest mateix panorama reflecteix la debilitat del fet democràtic dels estats liberals, que normalitzen la participació de l’extrema dreta en els parlaments burgesos, hem de pensar quines són les vies polítiques per frenar l’extrema dreta de manera contundent i no contingent; és a dir, com podem donar la volta a les condicions de possibilitat d’aquest ascens. 

Aquí és on veiem la debilitat de la proposta política de la socialdemocràcia europea com a espai polític capaç d’aturar l’extrema dreta. Sense atacar les dinàmiques capitalistes que generen un context d’empitjorament de la vida de les classes populars, sense revertir les polítiques racistes que construeixen fronteres fixes entre “ciutadans” de primera i de segona, sense reconèixer i permetre fer efectiu el dret d’autodeterminació dels pobles, sense apostar per una democratització radical que posi la sobirania en mans de les majories, sense desmarcar-se completament del projecte bel·licista de l’OTAN i la Unió Europea, sense aturar el saqueig imperialista i reconèixer i reparar l’espoli colonial, l’esquerra europea continuarà donant-se de cops contra la paret per l’escàs recorregut de les polítiques conciliadores en un context socioeconòmic internacional que no permet la conciliació, sinó que ens aboca a una crisi de múltiples dimensions i conseqüències devastadores per la competència entre capitalistes, els estats i els diferents blocs que en representen els interessos. El miratge dels estats del benestar, en la fase actual del capitalisme, no seran recuperables. Aquest és un dels elements principals de la crisi de l’estat francès, ja que hi sostenia bona part de la seva legitimitat. 

L’esquerra europea s’ha de posicionar en aquesta situació de crisi sense pensar que hi ha espai per a un nou pacte social fruit del creixement econòmic, sinó amb un programa d’esquerres capaç de combatre l’extrema dreta. Això implica assumir el conflicte que suposa posicionar-se clarament amb els interessos les classes populars. I no passa, en canvi, per reforçar un estat liberal que ha tingut un paper cabdal en la construcció dels consensos i mecanismes que afavoreixen l’explotació capitalista a tot el marc europeu. 

És per això que nosaltres no entenem que el marc de l’estat francès pugui dibuixar un escenari d’emancipació per a la classe treballadora ni per a la Catalunya Nord. La Catalunya Nord, abocada a una política centralista de l’estat, menystinguda pel que fa a les inversions i sobreexplotada turísticament pel centralisme francés, aniquilada culturalment i folkloritzada com a mecanisme d’integració, no té cap perspectiva d’alliberament dins de l’estat que l’ha abocat a la misèria i que ha generat les condicions per a què Reagrupament Nacional pugui créixer i accelerar el mateix projecte de misèria i aniquilació que ja s’hi estava produint. 

Les condicions per a la lluita, per a vertebrar un projecte d’alliberament nacional dels Països Catalans, així com de la resta de territoris oprimits per l’estat francès, seran més dures si venç l’extrema dreta. I encara que no venci ara, ho seran també si continua amb el seu ascens en l’hegemonia política arreu del món, en què cada cop més espais polítics adopten els seus marcs i les seves polítiques. Nosaltres, sense dubte, no tenim la capacitat política actualment per generar una alternativa al projecte de l’estat francès, representant dels interessos de les classes dominants, i a totes les seves formes de poder, entre les quals s’hi troba l’extrema dreta. Però això no ens ha de fer pensar que hi ha dreceres per parar-los els peus ni que la renúncia és necessària i allò més sensat per abordar aquest escenari, malgrat ara actuem amb la urgència de guanyar un assalt.

La renúncia de l’aplicació de programes d’esquerres que assumissin la confrontació amb el capital i amb l’estat, la passivitat davant de les polítiques liberals, classistes, masclistes i racistes, la normalització de l’extrema dreta en l’arena política per validar un consens parlamentari útil pel capital, ens ha dut on som avui. Pensem que en el context de crisi capitalista internacional, només els programes d’esquerres radicals, que apleguin el conjunt de forces socials compromeses amb la millora efectiva de les condicions de vida de les classes populars, amb el rebuig de la Unió Europea i l’OTAN, amb l’alliberament de tots els pobles del món, i més que mai amb Palestina, poden avançar cap a un escenari on la crisi i la confrontació en què ja som immerses ens dugui a camins d’enfortiment de les nostres posicions, i no de reforçament del poder que ens oprimeix. 

Les mobilitzacions contra l’extrema dreta ja s’estan produint, i treballarem perquè la imminència del seu salt d’escala comporti un salt qualitatiu també de les forces antifeixistes. És en el treball militant de base, amb l’aliança dels espais de l’esquerra anticapitalista, que podrem llaurar el terreny perquè l’extrema dreta no hi pugui continuar creixent: amb un projecte sòlid, amb solidaritat de classe, amb feminisme, amb un territori que es reconeix i s’articula en la seva unitat i en solidaritat internacionalista amb tots els pobles sota domini francès, amb autodefensa contra les forces de xoc del capital, siguin en forma d’empobriment, de policia o d’ultradreta. 

Arreu dels Països Catalans, combatem l’extrema dreta.

Destacat

Rearmar-nos per a un nou cicle polític: Valoració de les eleccions del 12M

Culminació d’un canvi de cicle

Una primera constatació, que per òbvia no és menys necessària per situar el marc d’aquesta valoració, és que els resultats d’aquestes passades eleccions deixen un Parlament de Catalunya més espanyolista i més a la dreta. La victòria clara del PSC, la pèrdua de la majoria independentista, i els bons resultats de PP i Vox més l’entrada d’AC, mostren un panorama parlamentari difícil en termes nacionals i socials.

L’estratègia liderada per ERC, segons la qual s’ampliaria la base popular independentista amb una gestió “progressista” del govern autonòmic, i el diàleg amb el govern espanyol del PSOE, s’ha demostrat fallida. L’apaivagament del conflicte polític amb l’estat espanyol i la substitució d’una estratègia unilateral de confrontació per una aposta de col·laboració amb aquest ha desmobilitzat l’independentisme, tant al carrer com a les urnes. A la vegada, l’aposta d’una gestió “progressista” per part de l’independentisme d’ERC no s’ha vist traslladada en fets més enllà de mesures més o menys simbòliques que no dibuixaven un model de país diferent, més favorable per les classes populars que el del PSC.

Junts, malgrat emprar un discurs més abrandat en relació amb el conflicte nacional i haver obtingut uns bons resultats pel capital polític de Carles Puigdemont, no pot tampoc espolsar-se les responsabilitats de les frustracions de l’independentisme. De fet, el centre del debat polític en aquesta campanya no ha estat l’obertura d’un nou full de ruta independentista, sinó el pacte fiscal, el traspàs i la gestió de les competències autonòmiques i la pugna per mostrar-se com el millor negociador amb el govern espanyol.

Les fraccions de la burgesia catalana descontentes amb un Estat recentralitzador malden per assolir un nou estatus en el marc de l’Estat que els doni una major quota de poder polític i econòmic. I per a què la volen aquesta parcel·la de poder? El seu programa s’ha explicitat en aquesta campanya: macroprojectes destructors del territori i del medi ecològic, polítiques fiscals favorables als més rics, defensa de la propietat privada per davant de necessitats socials com l’accés a l’habitatge i aprofundiment d’un model basat en el turisme massiu, l’economia de serveis i el treball precari.

D’altra banda, cal valorar amb molta preocupació la consolidació de l’extrema dreta espanyolista i el creixement d’una extrema dreta de discurs catalanista. En aquest sentit, hem pogut veure que quan partits com Junts o el PSC adopten el discurs i les propostes reaccionàries i racistes en matèria de seguretat, validen uns marcs que en darrera instància afavoreixen les opcions d’extrema dreta. I tampoc podem obviar els efectes de la frustració generada per uns “governs del canvi” que no han donat solucions als problemes materials de la classe treballadora.

Aquesta onada reaccionària global ja fa temps que s’expressa tant dins com fora de les institucions a altres territoris dels Països Catalans com la Catalunya Nord, les Illes i el País Valencià. Els seus objectius són dividir la classe treballadora a través del racisme i la xenofòbia, combatre el projecte nacional dels Països Catalans i la llengua catalana, defensar els interessos econòmics de l’oligarquia  i mantenir en una posició subalterna i d’opressió les dones i les persones amb identitats i sexualitats dissidents. I precisament aquest és el repte: construir un subjecte polític nacional-popular divers, però amb objectius compartits, teixint aliances socials àmplies que activin la mobilització al carrer i que reforcin el programa polític de la Unitat Popular.

La CUP i l’Esquerra Independentista: els nostres reptes

Com ja vam exposar en el comunicat de valoració de les passades eleccions espanyoles del 23J , el tancament del cicle polític iniciat durant la crisi econòmica de 2008, que va obrir les portes d’un cicle de mobilització i d’impugnació del Règim del 78 amb expectatives de ruptura independentista a Catalunya, ha desplaçat un gruix important de les actituds polítiques contestatàries al nostre país o bé a la frustració o bé al pragmatisme.

En aquest context de reflux, l’opció rupturista que representa la CUP ha patit un nou retrocés electoral. Ha perdut 62.000 vots (un 2,22%) respecte les anteriors eleccions autonòmiques i ha passat de nou a quatre diputades, amb un increment del 6% de participació. Amb tot, la CUP-DT ha sumat 127.850 vots, en bona part gràcies a una campanya que, malgrat les dificultats per activar el treball militant a peu de carrer, ha permès situar una candidatura amb una proposta política clara i confrontada a la restauració del Règim del 78.

El Passeig del Born ple per l’acte final de campanya eleccions 12M

Malgrat aquestes condicions conjunturals desfavorables, és obvi que ens pertoca mirar quines dificultats, limitacions i errors depenen de nosaltres mateixes per afrontar-les i superar-les. En aquest sentit, pensem que les preguntes a fer-se i les respostes a trobar han de procurar tenir el màxim rigor i objectivitat.

 Aquests dies, hem vist diverses valoracions que apuntaven que, pràcticament, havia estat voluntat de la CUP anar-se situant als marges electorals (el recurrent “córner”) per la seva manca de decisió a assumir compromisos de govern en aquesta legislatura. És difícil imaginar estar més lluny del córner i més al centre del debat polític institucional que ocupant la presidència de la Generalitat, i no sembla que això hagi impedit a ERC el seu retrocés electoral ni la desmobilització de l’independentisme. Per tant, els debats sobre aliances i governabilitat no poden formular-se en termes abstractes, sinó analitzant concretament les posicions dels altres agents, les correlacions de forces, i les opcions reals de desplegament del programa polític, tant dins com fora de les institucions.

També hem llegit crítiques a la manca d’implicació vers el moviment popular independentista. Pel que fa a aquesta qüestió, és pertinent recordar el paper cabdal de l’Esquerra Independentista en l’impuls de comitès locals autoorganitzats que, precisament gràcies a la seva autonomia respecte les direccions del sobiranisme governamental, van jugar un paper decisiu en la defensa i realització del Referèndum de l’1-O.

Rebutgem aquestes anàlisis que pretenen reforçar una aposta per la governabilitat que no posa remei als corrents de fons que porten al canvi de conjuntura. Un canvi que explica en bona part la desfeta electoral de la CUP així com la pèrdua de força política de les apostes d’esquerres i independentistes més en general. Creiem que la principal autocrítica que ens cal formular-nos és no haver entomat amb prou seriositat els debat estratègics pertinents a temps. No haver-ho fet malgrat estar llegint que es donava un canvi de cicle polític que tindria conseqüències profundes en les opinions i pràctiques polítiques de les classes populars catalanes.

La realitat del fi del procés tal com el coneixem, el que no vol dir la fi del conflicte nacional als Països Catalans, no s’ha traslladat en un replantejament estratègic adequat que respongués a aquesta conjuntura i que treballés per ressituar l’esquerra independentista en unes noves coordenades polítiques.

Per això és més important que mai tornar a pensar en clau estratègica per reactivar un procés de mobilització en clau nacional-popular que no serà fruit de petits moviments tàctics, sinó d’un treball polític consistent i conscient en els pròxims anys.

Debat del Procés Garbí

Dit això, des d’Endavant-OSAN volem exposar algunes idees polítiques que considerem importants per revertir aquesta dinàmica de reflux, ja sigui en el marc del Procés de Garbí o en el d’un proper Debat de Moviment:

  • És urgent dotar-se de recursos i estratègies que aturin la divisió social del nostre poble per motius ètnics o d’origen que fomenta l’extrema dreta. La batalla cultural contra l’onada reaccionària ha de tenir expressions organitzatives locals que forgin lligams entre la població migrada i un projecte polític nacional-popular. No només per combatre la ideologia racista i feixista, sinó per evitar la tendència a fer de la catalanitat una minoria nacional en termes defensius. En aquest sentit, no partim de zero. Les estructures populars, els casals i ateneus i el moviment per l’habitatge són bases sobre les quals desplegar aquest treball polític.
  • La CUP i el conjunt d’organitzacions de l’Esquerra Independentista hem de repensar els nostres models organitzatius, els nostres rols i les nostres inèrcies. Hem de ser espais de politització i organització àgils, accessibles i eficients. Créixer sobre unes bases ideològiques sòlides amb una planificació de formació de quadres que doni consistència al conjunt del Moviment. Definir conjuntament apostes que ens tornin a connectar amb el jovent del nostre poble  i ens donin la capacitat de desplegar campanyes polítiques aterrades als diferents territoris i a les particularitats dels seus models productius.
  • No podem fer front al procés de dretanització i espanyolització sense instruments i llenguatges comunicatius que ens permetin lliurar la batalla cultural en l’àmbit digital. Cal que ens dotem de mitjans d’informació propis per trencar l’aïllament mediàtic de la nostra proposta política.
  • La lluita política de la CUP i del conjunt de l’Esquerra Independentista han d’harmonitzar-se dins i fora de les institucions. Tots dos àmbits de lluita han de complementar-se i reforçar-se i assumir les particularitats i els diferents aterratges tàctics que necessiten. L’estratègia d’Unitat Popular i el seu programa polític necessiten una expressió pròpia en termes electorals i institucionals. Necessiten un espai polític per dibuixar un horitzó possible de trencament amb els estats en clau socialista i feminista, que combati el desencís i el replegament, l’identitarisme del conflicte nacional i la subjugació al “realisme polític” dels partits integrats al règim. Per tant, descartem les apostes per fronts electorals amplis amb partits compromesos amb estratègies de reforma de l’estat espanyol.
  • El nostre projecte d’emancipació, i també la seva expressió electoral i institucional, ha de fonamentar-se en la necessitat d’un trencament independentista amb els estats espanyol i francès, que permeti trencar alhora amb la Unió Europea i l’OTAN, i colpejar així el capitalisme europeu i la maquinària de guerra capitalista. L’assumpció teòrica del dret a l’autodeterminació i la reivindicació d’un referèndum no tindran recorregut pràctic sense una estratègia de ruptura independentista. En un context de crisi d’acumulació que dificulta implementar reformes redistributives i amb un marc autonòmic sense els recursos necessaris per garantir uns mínims drets pel nostre poble, la independència dels Països Catalans és una condició necessària per avançar cap al socialisme i el feminisme.

Els resultats d’aquestes eleccions i el panorama parlamentari que deixen no són unes condicions a celebrar, però no poden implicar una renuncia a un horitzó d’esperança, que aquest país ha estat capaç d’albirar i que ha d’anar més enllà d’aturar una extrema dreta en creixement que suposa una amenaça per a qualsevol projecte polític d’emancipació. Toca arremangar-nos i rearmar-nos pel combat. Des de l’autocrítica necessària, però també des del convenciment amb un projecte polític que seguim considerant imprescindible.

Endavant-OSAN

23 de maig de 2024

Valoracio-eleccions-12M-1Baixa
Destacat

[Onda] Endavant – la Plana Baixa, davant la instal·lació d’Amazon en la comarca.

La notícia de l’arribada d’Amazon a Onda mitjançant l’establiment d’una planta logística de la multinacional nord-americana en un dels polígons industrials de la localitat de la Plana Baixa ha provocat una gran expectació entre la classe treballadora de la comarca, ja que la informació va vindre acompanyada de l’anunci de 1.000 llocs de treball. Tota una carta de presentació del gegant del comerç electrònic.

Som conscients que, en l’actual situació de crisi econòmica, l’oferta de 1.000 llocs de treball pot generar un entusiasme molt gran en la població, però cal analitzar fredament el que pot suposar l’establiment d’Amazon a la nostra comarca. Per aquest motiu, i guiant-nos per la manera de funcionar de la multinacional als seus centres logístics arreu del món, l’assemblea d’Endavant OSAN a la Plana Baixa volem mostrar el nostre posicionament polític respecte d’aquest assumpte.

En primer lloc, observem que l’empresa de Jeff Bezos s’acollirà a unes bonificacions fiscals, a iniciativa de l’Ajuntament d’Onda, en les quals se li descomptarà un 50% en l’impost sobre construccions, instal·lacions i obres, un incentiu del qual deu estar agraïda una companyia que va facturar milions de dòlars l’any 2019, i que segurament necessita més que cap altra empresa aquesta rebaixa, encara que siga a costa de les arques municipals, que deixen d’ingressar el que els pertoca.

Tampoc podem ignorar les queixes de les treballadores i els treballadors als centres logístics repartits per Europa i els Estats Units, ja que malgrat les diverses legislacions i contextos econòmics i socials, es repeteixen situacions d’allò més preocupants: l’excessiva utilització de les ETT, la falta de promoció interna, la vulneració de convenis laborals, la pressió psicològica per a complir els terminis, la temporalitat, la repressió cap al moviment sindical, la impossibilitat de gaudir d’una conciliació laboral, la manca de mesures de prevenció, l’incompliment de directives pel que fa a les baixes laborals, etc.

Així és com la multinacional es pot permetre competir en la guerra de preus amb les altres grans companyies del sector, a costa de la devaluació dels costos laborals fins al punt de pagar sous de subsistència, tot aprofitant la gran demanda de treball existent i que en la majoria de casos no deixa marge per a la negociació entre l’empresa i la gent que hi treballa per tal d’aconseguir unes condicions laborals dignes, ja que, finalment, per la situació de vulnerabilitat de la classe treballadora, s’accepten aquests treballs, cosa que retroalimenta aquest model de negoci. Un model que ja s’està assentant a tot arreu i que ara aterra a la nostra comarca amb una planta que ocuparà 200.000 metres quadrats, i pel que tot pareix indicar per les dimensions, esdevindrà un dels centres logístics d’Amazon més grans d’Europa.

Lluny de celebrar l’arribada de la multinacional a Onda, tal com han fet els partits del règim, des de l’Esquerra Independentista volem reivindicar la lluita sindical i la unió de les treballadores i treballadors com una eina essencial per a la defensa dels drets laborals, que de segur seran atacats des del minut 1 de l’establiment de la companyia, així com reivindicar l’existència del xicotet comerç als nostres barris i pobles, que fomenta l’economia circular i garanteix la prosperitat del veïnat.

En conclusió, sembla evident que el fet de “donar” 1.000 llocs de treball no compensa el treball temporal precari que es crearà ni la destrucció del xicotet comerç.

 

Endavant (OSAN) – Assemblea comarcal de la Plana Baixa.

17 de novembre de 2020

Destacat

Prou governar per a les elits! Hi ha una altra manera de viure

Prou governar per a les elits! Hi ha una altra manera de viure

La pandèmia de la Covid-19 ha fet evident que el capitalisme és incompatible amb la vida. En un moment en el qual era necessari dur a terme mesures valentes per tal que la factura social no recaigués en les treballadores, el règim borbònic del 78 ―i, per conseqüència, les autonomies― han salvaguardat el sistema econòmic per sobre de les necessitats de les classes populars.

Així doncs, hem vist com, en lloc d’agafar el control de la sanitat privada i passar recursos cap a la pública, s’ha fet just el contrari: els governs autonòmics han liquidat milers d’euros a la sanitat privada. Per exemple, la Generalitat de Catalunya va pagar als centres privats 4.308.992 euros per a la realització de proves PCR, o el govern Valencià ha gastat 3’’6 milions per derivar pacients cap a la privada. El govern autonòmic de les Illes s’acosta a la sanitat privada per reforçar la col·laboració dual, i ara la privada s’aprofita per treure rèdit econòmic dels turistes amb la Covid. A més, s’han mantingut unes condicions laborals precàries i d’explotació dels metges interins residents: des del 21 de juliol estan en vaga als MIR del País Valencià per demanar unes condicions laborals dignes. També hem vist com la sanitat pública ha de cobrir l’assistència en residències privades, que, en lloc de nacionalitzar-les, estan invertint diners i recursos humans públics sense tocar cap òrgan privat d’aquestes empreses. Així doncs, entenem que el que cal és deixar d’alimentar la sanitat privada i enfortir la pública, tant pel que fa a les condicions laborals de les sanitàries de l’Atenció Primària com pel que fa a apostar per un sistema sanitari de provisió, gestió i titularitat 100% pública. Hem vist com la població sortia a retre homenatge a les sanitàries, i ara cal que es facin polítiques que vagin cap al reconeixement real.

Les mesures associades a la crisi actual exposen la salut de la classe treballadora, no només en termes de gestió sanitària, sinó en termes de supervivència. D’aquesta manera, hem vist morir a un treballador del camp (temporer) per un cop de calor, a conseqüència d’haver estat exposat a altes temperatures; s’han destruït 418.000 llocs de treball als Països Catalans, i el Gobierno, lluny de donar solucions (nacionalització de la Nissan, nacionalització de sectors estratègics com la llum, l’aigua o el gas), ha facilitat que les empreses amb beneficis poguessin acollir-se als ERTOs, i això ha fet que, entre totes, assumim les pèrdues del gran capital.

Els PPCC han sostingut la majoria del seu PIB en el sector turístic i, lluny de canviar aquest model, hem vist com el president Torra feia una crida a la població a quedar-se a casa mentre anunciava que els turistes podien venir. El president Ximo Puig no s’ha volgut quedar enrere demanant treure la quarantena anunciada pel govern britànic a turistes provinents del País Valencià. I el govern d’Armengol, a les Balears, s’ha vist forçat a tancar Magaluf pel descontrol sanitari que estava causant, mentre la patronal turística posava en qüestió que els turistes haguessin de dur mascareta, a diferència de les residents, i la majoria de nous brots a les Balears es produeixen en hotels i altres serveis turístics. El turisme no genera riquesa per al poble; de fet, està demostrat que, on hi ha més turisme, hi ha més pobresa i salaris més baixos. Cal apostar per un model econòmic lluny del monocultiu turístic que ens precaritza com a treballadores. 

Els brots i l’augment de les infeccions posen en risc la salut, s’accentua l’aïllament provocat per les quarantenes i empitjora la doble explotació de les dones, que som aquelles que ocupem els llocs de treball feminitzats i precaris en el si de la sanitat, les residències de persones grans o els supermercats. A més, les persones que queden fora de l’àmbit estrictament laboral (majoritàriament dones i migrades) són totes aquelles que es guanyen el salari de manera informal (les que treballen sense contracte, per hores; treballadores de la llar; les que fan tasques de cures familiars, i prostitutes/treballadores de la salut), no tenen dret a cobrar ajudes ni prestacions derivades dels ERTOs, ni el subsidi especial per a les qui treballen en el Sistema Especial per a Empleats de la Llar de la Seguretat Social. Posar les cures al centre i reformular el caràcter informal del treball i de les cures és garantia per a una vida digna per a totes.

Els governs i les institucions assenyalen i criminalitzen el jovent per irresponsables i les migrades temporeres que es deixen la pell i la vida per beneficis del capitalisme. Amb això desvien el focus i eviten girar la mirada disconforme cap a la mala gestió del sistema sanitari actual i cap a la manca de mesures de prevenció als llocs de treball (com a les càrnies d’Osona, o recentment a bonÀrea, a Guissona), i es posa el focus en els individus en lloc de dur a terme reformes estructurals.

El caràcter classista de la gestió dels governs burgesos s’ha vist també en les mesures econòmiques adoptades: segueixen fent fora la gent de casa seva amb brutalitat policial, com en el cas de Castelló ―al c. Riu Nerbion―, on la resistència veïnal defensava un habitatge de protecció oficial propietat del fons d’inversió Lazora. Mentrestant, no han tocat  els privilegis de l’oligarquia ni tampoc han augmentat l’impost a les grans fortunes. Encara es mantenen retards en els pagaments dels ERTOS, i tenim milers de persones arreu del País que no han vist ni un cèntim del sou, mentre grans empreses com les de l’Íbex 35 mantenen l’ERTO i segueixen acumulant capital de riquesa.

I, parlant de governs classistes, quin millor aliat que la Unió Europea. Els acords presos a mitjan juliol dins el marc del Consell Europeu, arran de la crisi de la Covid-19, torna a posar en evidència el caràcter neoliberal i capitalista. Les ajudes, els programes i les subvencions de “recuperació i resiliència” van associades a reformes insuficients per garantir una vida digna. La prestació de diners als estats s’haurà de retornar amb interessos, a còpia de privatitzacions dels serveis públics i essencials, amb l’augment d’impostos de la classe treballadora, amb la precarització de les feines i l’explotació del treball reproductiu, amb l’augment d’interessos dels productes necessaris per garantir la vida (habitatge, aliments, aigua, llum…). En aquest sentit, Endavant seguim afirmant que el model econòmic europeu només garanteix la supervivència de la banca i els mercats financers, i que aquest model mai no serà una garantia de drets dels pobles.

En definitiva, els rebrots no succeeixen només per l’acció del virus. La incapacitat per fer seguiment de casos i rastreig de contactes o per prendre mesures per protegir les treballadores demostra la institució capitalista està dissenyada per satisfer els interessos de la patronal i de l’oligarquia. Per això, Endavant i el conjunt de l’Esquerra Independentista creiem que “hi ha una altra manera de viure”. L’única alternativa és un sistema basat en la propietat social dels principals recursos productius i en la planificació de la producció i l’economia en funció de criteris de les necessitats socials.

El passat 27 de juliol vam presentar el programa i els 10 punts de la proposta “Hi ha una altra manera de viure” per fer front a la crisi i per una transformació econòmica i social com a única alternativa contra el capitalisme. Aquest programa és un marc d’acció política, un instrument per a l’organització. Cal crear un bloc popular de ruptura, un contrapoder popular, per impulsar un canvi social. Per això cal batallar aquestes mesures als carrers, als llocs de feina, a les aules, als casals i a tots els aspectes de les nostres vides. Al següent enllaç trobareu els punts del programa: https://www.endavant.org/programaaltramaneraviure/

Tot això no serà possible sense l’autodeterminació i la independència dels Països Catalans. Aquesta és la clau pel canvi de rumb cap al canvi social, econòmic i polític. Ni dins del marc estatal espanyol ni en el de les autonomies podrem aconseguir el canvi social profund. La independència és l’única via per obrir les portes a la transformació social, trencar amb el règim del 78 i eliminar les estructures de poder a les quals estem sotmeses. Només podrem garantir una vida digna per a totes si continuem lluitant per l’autodeterminació dels Països Catalans.

 

Països Catalans, 15 d’Agost de 2020
Endavant, Organització Socialista d’Alliberament Nacional

Destacat

Violència masclista i precarietat capitalista: les pandèmies amb rostre de dona

 

La pandèmia sanitària de la Covid-19 s’està estenent a una velocitat vertiginosa. I de la mà d’aquesta pandèmia, s’està expandint també una de les xacres més persistents i cruents de la nostra societat: la de la violència masclista i totes les desigualtats de gènere sobre les quals s’assenta aquesta violència.

*Ampliacaió de l’article de Georgina Monge publicat a La Directa el dia 2 de juliol de 2020 https://directa.cat/pandemies-amb-rostre-de-dona

Destacat

[Presentació] Hi ha una altra manera de viure

PRESENTACIÓ: “Hi ha una altra manera de viure”

La crisi sanitària de la Covid-19 ha empitjorat les condicions que estem arrossegant des del 2008. La precarietat creix dia rere dia i les dades sobre rebrots ens generen una situació d’incertesa total. Els dubtes són molts: què serà de la nostra economia, que beu del turisme i l’especulació immobiliària? Trobarem feina? Tindrem sous decents? Arribarem a final de mes? Tornaran els infants a les escoles?

El 2008 ja ens van vendre que salvar els bancs era salvar-nos a totes, que salvar el sistema immobiliari era salvar-nos a totes. Vam comprovar que era mentida llavors, i segueix sent mentida ara. Salvar les empreses no és salvar-nos a totes; salvar el turisme, no és salvar-nos a totes; salvar el sistema sanitari privat, els propietaris d’habitatges i els interessos dels empresaris no és salvar-nos a totes, sinó a uns quants. I mantenir un règim i un poder que no  procura salut a tothom és tot el contrari de salvar-nos a totes. És ofegar-nos en la misèria.

L’Esquerra Independentista tenim clar que hi ha una altra manera de fer front a la crisi. Hi ha una altra manera de viure. Una sortida a favor de la majoria social dels Països Catalans és possible. Però aquesta sortida comporta una transformació econòmica i social, profunda i necessària. Passem de la crítica a la proposta.

Presentem 10 propostes  que van a l’arrel dels problemes de les classes populars dels Països Catalans, que no pretenen donar solució només als problemes més immediats, sinó construir les condicions perquè els greuges en la sanitat, a les residències, a les cases, a la feina o a l’escola no es repeteixin mai més.

Convidem tots els moviments i organitzacions a fer-se seva la proposta. Cal construir un bloc que ens enforteixi i esquerdar el règim que ens priva d’una vida digna. No ens creiem que aquesta sigui l’única manera de fer les coses. Hi ha una altra manera de viure que es construeix des de baix i que serà la nostra prioritat durant els pròxims mesos.

 

1 – Serveis 100% públics i de qualitat: expropiació i control públic de tots els recursos sanitaris privats.

Expropiació sota control públic de tots els recursos sanitaris privats. Cap externalització, privatització ni repagament. La salut per sobre del lucre. Garantir uns serveis 100% públics i de qualitat, augmentant les partides pressupostàries destinades a aquests serveis. Defensar i reforçar els serveis públics per al sosteniment i la reproducció de la vida, especialment per a la millora de les condicions i l’eliminació de les desigualtats que pateixen les dones.

2 – Feina digna per a tothom: reducció de la jornada laboral, majors salaris, supressió de la bretxa de gènere, reconeixement del règim laboral per a les treballadores de la llar i derogació de la Reforma Laboral.

Derogació de la Reforma Laboral. Que les empreses amb beneficis no puguin dur a terme acomiadaments. Increment del salari mínim interprofessional. Reducció de la jornada laboral i redistribució de la feina. Pensions dignes universals, deslligades de la cotització. Eliminació de la bretxa de gènere a sous i pensions. Reconeixement de l’alta al sistema de la SeguretatSocial de les treballadores de la llar, amb efectes retroactius i dret al subsidi.

3 – Producció al servei de les necessitats: nacionalització dels sectors estratègics i essencials, preus socials i accessibles.

Nacionalització sota control social dels sectors estratègics de l’economia i de les empreses que proveeixen els serveis essencials. Garantir tots els serveis essencials a preus socials. Planificar un desenvolupament industrial sota control públic per assegurar llocs de treball dignes, la fabricació d’elements essencials i la sobirania econòmica.

4 – Habitatge per a tothom: prohibició dels desnonaments, expropiació a grans tenidors, bancs i fons voltors, regulació de preus i espais segurs contra la violència masclista.

Prohibició de tots els desnonaments. Expropiació del sòl i dels immobles en mans de grans tenidors, bancs i fons voltor per a un parc públic d’habitatge a preus populars. Regulació del preu del lloguer. Garantir un habitatge segur a totes les dones que pateixen violències masclistes.

5 – Banca pública: majors impostos per als més rics i contaminants, retorn del rescat bancari, impagament del deute.

No pagament del deute il·legítim per salvar bancs i grans empreses. Retorn íntegre del rescat bancari. Fiscalitat agressiva amb les grans empreses i fortunes, i les agents més contaminants. Creació d’una banca pública.

6 – Feminisme i repartiment de les cures: més atenció domiciliària i llars d’infants, cobertura universal de la dependència i pla de xoc contra la violència masclista.

Enfortiment dels serveis d’atenció domiciliària i llars d’infants, i internalització de totes les seves treballadores. Cobertura universal de la dependència. Pla de xoc estructural contra la violència masclista. 

7 – Lliures de repressió política: derogació de la Llei Mordassa, prou abusos policials i antiavalots, retirada de la policia i militars espanyols, llibertat per a les preses polítiques i exiliades. 

Posar fi als abusos policials. Retirada de la policia i els militars espanyols dels Països Catalans, i dissolució de tots els antiavalots. Llibertat per a les preses polítiques i exiliades. Derogació de la Llei Mordassa.

8 – Drets per a tothom: regularització de totes les persones migrades i refugiades, tancament de CIEs i derogació de la llei d’estrangeria.  

Derogació de la llei d’estrangeria. Tancament dels CIEs. Regularització permanent i sense condicions de totes les persones migrades i refugiades.

9 – Ecologisme, proximitat i sobirania alimentària: transició a un model energètic renovablepúblic, aturar les construccions que destrueixen el territori i nacionalització del turisme.

Implantació d’un model agropecuari ecològic i de proximitat. Transició cap a un model energètic renovable, públic i descentralitzat. Aturar ampliacions i noves autopistes, i grans infraestructures que destrueixen el territori. Nacionalització de la indústria turística per adequar el model a les necessitats laborals, socials i mediambientals dels Països Catalans.

10 –  Autodeterminació dels Països Catalans: sortir de la UE i recuperar la sobirania per oferir una vida digna.

Exercir l’autodeterminació als Països Catalans. Sortir de la Unió Europea. Recuperar la sobirania política i econòmica de tots els recursos de la nostra nació per oferir una vida digna a tota la població.

 

Hi ha una altra manera de viure
Esquerra Independentista
Juliol 2020
Destacat

La repressió no s’atura, nosaltres tampoc. La lluita és l’únic camí!

Comunicat d’Endavant OSAN: “La repressió no s’atura, nosaltres tampoc. La lluita és l’únic camí!”

Durant aquest mes de juliol, les dues principals institucions de l’estat espanyol estan de visita als Països Catalans. Tant el cap d’estat, Felip VI rei d’Espanya, com el president del Govern, Pedro Sánchez, estan fent visites arreu del país. El context d’aquestes visites no és cap altre que el de la crisi sanitària mundial que continua existint, amb inquantificables conseqüències econòmiques, socials i polítiques, i la crisi estructural de l’estat espanyol.

El passat 26 de febrer va tenir lloc a la Moncloa la primera reunió de l’anomenada Taula de Diàleg. Després d’uns mesos d’excepcionalitat política i sanitària, es preveu que la segona reunió sigui durant el mes de juliol a Barcelona. Mentrestant, continuen apareixent notícies en mitjans internacionals que il·lustren la corrupció sobre la qual s’ha mantingut tota la institució monàrquica, mentre els partits del règim ―des del PSOE fins a VOX― en volen mantenir la impunitat.

Amb la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol, després d’un acord amb Podemos-Comuns per un govern “d’esquerres”, i d’un altre acord amb ERC per impulsar una taula de diàleg per resoldre el contenciós democràtic de l’estat contra el Principat de Catalunya, se suposava que els canvis s’havien de començar a notar, en positiu.

Però des de la investidura de Sánchez, malgrat la constitució d’aquesta Taula de Diàleg, i després de la gestió dels pitjors moments de la crisi sanitària de la Covid-19, ni la repressió, ni els desnonaments ni els acomiadaments no s’han aturat. Ni als Països Catalans, ni enlloc. Ni s’han aturat, ni sembla que hi hagi gens d’interès real a fer-ho per part dels governs.

La gestió governamental de la crisi de la Covid-19 no ha comportat canvis significatius en aquest sentit. Al contrari: malgrat algunes (poques) mesures pensades per fer menys insostenible la situació d’empobriment de sectors cada vegada més amplis de la societat, la implantació de l’estat d’alarma ha estat més orientada a centralitzar poders i augmentar el control social (un control militar i polític) que a mobilitzar els recursos del sector privat, en favor de les necessitats públiques ―tampoc en el cas de la sanitat, que, en lloc de reforçar la sanitat pública, han seguit mantenint els privilegis de la privada amb mans i diners públics, amb la continuació de les externalitzacions, privatitzacions i retallades.

I ara, acabat l’estat d’alarma, torna la crua realitat: la de la repressió, la dels judicis contra la dissidència i la dels desnonaments, amb la desprotecció total de la classe treballadora, abocada a l’atur i a la manca de solucions per part dels governs (central i autonòmics).

És així com la mà de la policia espanyola i la guàrdia civil, i, en el cas de Catalunya, també els mossos d’esquadra, han continuat amb la seva tasca d’intimidació i persecució de la dissidència, espiant i fent seguiments, controlant i reprimint mobilitzacions, i colpejant i detenint activistes.

Només ens cal recordar amb quina violència han tornat els desnonaments als nostres barris i pobles, que Pablo Hasél pot ser empresonat en qualsevol moment; que en Charaf i l’Ibrahim estan pendents de sentència; en Charles i en Dani continuen empresonats per mobilitzar-se contra les sentències dels judicis de l’1 d’Octubre, i que l’Audiencia Nacional ha encausat per “terrorisme” quatre companyes més per plantar cara a la repressió.

Darrere d’això hi ha els aparells de l’estat, que sempre duen a terme una defensa dels interessos dels més poderosos: l’aparell judicial, els mitjans de comunicació, l’exèrcit i els serveis d’espionatge defensen de forma sistemàtica no només la «unidad indisoluble de la patria española», sinó tot l’entramat de poder, que se sustenta en una Casa Reial intocable, que els permet seguir acumulant beneficis i dictant les principals polítiques que fan que tot continuï igual com sempre.

I és que, malgrat la taula de diàleg i l’estratègia de renovació de Junts per Catalunya sota una nova marca, continua el degoteig de citacions judicials contra militants del moviment popular, sigui del moviment per l’autodeterminació, del moviment per l’habitatge, el moviment feminista, o qualsevol altre moviment que qüestioni un sistema (institucional, econòmic i cultural) que protegeix els privilegis, i que castiga aquelles que s’hi rebel·len. D’aquesta manera, considerem completament hipòcrita que el mateix govern català denunciï la taula de diàleg com un estratagema del govern espanyol, mentre es presenten com a acusació particular i demanen penes de presó contra aquells que es van mobilitzar per defensar els seus antics representants.

Nosaltres, com a treballadores i com a treballadors, som les més interessades a poder trobar una solució política i democràtica que retorni la paraula al poble i que permeti el ple exercici de l’autodeterminació, no només per a Catalunya, sinó per als Països Catalans i tots els pobles del món. Per poder decidir en llibertat, i sense coacció ni repressió, si volem o no la independència, i més enllà d’això, si volem organitzar l’economia i la societat d’acord amb les lògiques capitalistes vigents, o si volem avançar cap a una societat plenament democràtica, i per tant, sense relacions d’explotació o de dominació. Però una negociació és impossible quan el poder real es troba només d’una part, i l’altra part renuncia d’antuvi a generar la força real necessària per a un embat i una confrontació, i no es posen mecanismes per a reequilibrar-ho. Avui, als Països Catalans, aquesta força existeix en la gent, en els moviments que lluiten i planten cara a les injustícies i a la repressió.

A més, no som ingènues, i sabem que el govern espanyol no està disposat a emprendre el camí del respecte a la voluntat popular. I també veiem que els governs autonòmics han renunciat, des de fa temps, a plantar cara en el terreny de la mobilització constant i del desbordament popular, i que de fet també utilitzen la repressió per protegir l’statu quo i prefereixen posar al centre la recuperació d’unes institucions que, com els fets ens han demostrat repetidament, estan sotmeses a l’estat i tenen un marge migrat per fer polítiques transformadores reals.

Per això, davant la hipocresia d’uns i altres, afirmem que sense justícia no hi ha pau, i que, si la maquinària de la repressió no s’atura, nosaltres tampoc. Perquè aquesta vegada la crisi no pot recaure de nou sobre l’esquena de la gent treballadora, i perquè la possibilitat de trobar solucions diferents per a aquesta crisi requereix justament donar la paraula al poble.

Davant d’aquest panorama, denunciem la hipocresia i inefectivitat que suposa la taula de diàleg i apostem per dur a terme mobilitzacions coincidint amb les visites del rei Felip VI arreu dels Països Catalans i convidem tota mena d’organitzacions polítiques i sindicals, així com de moviments i lluites populars, a sumar-s’hi, amb l’objectiu de denunciar ben fort davant el rei i davant dels governs espanyol i autonòmics, la continuïtat de la repressió. No deixarem de mobilitzar-nos fins que no s’aturin els desnonaments, fins que no s’aturin els acomiadaments, fins que els nostres drets, com a treballadores i com a poble, no siguin respectats.

 

Endavant, Organització Socialista d’Alliberament Nacional

13 de Juliol de 2020

Destacat

No passaran! Lesbianes, gais, trans i bisexuals no pagarem aquesta crisi!

Manifest de l’Esquerra Independentista per al 28 de juny; Diada per l’Alliberament Sexual i de Gènere

No passaran!

Lesbianes, gais, trans i bisexuals no pagarem aquesta crisi!

Diumenge arriba el 28 de juny després d’uns mesos protagonitzats per una crisi sanitària, però també social i econòmica, amb conseqüències nefastes per a la classe treballadora. Com a persones lesbianes, gais, trans i bisexuals, pagarem les conseqüències d’aquesta crisi del capitalisme d’igual o pitjor manera que la resta les classes populars. En el cas de les dones trans, amb taxes altíssimes de desocupació, una situació de major atur no pot fer més que agreujar una situació de pobresa que ja ens era extremadament preocupant. Parlem d’una taxa d’atur d’un 85%, que comporta problemes reals i materials que ens impossibiliten viure vides dignes. Com també ho serà per a moltes persones joves, per a qui una nova crisi econòmica suposarà una major dificultat en l’emancipació, amb el que això pot comportar per a aquelles qui viuen situacions familiars de violència i discriminació per la seva sexualitat o identitat de gènere i que no els permetrà viure lliurement. Lluitarem perquè aquesta crisi no la paguem nosaltres des de totes les trinxeres i unirem tots els colors de les lluites per un altre model al servei de la vida i no del capital.

Davant d’aquesta situació de crisi, però, resulta alarmant la força d’una extrema dreta reaccionària que fa temps que es reinventa i creix, i que ens ho vol fer pagar molt car a les persones amb sexualitats i identitats de gènere dissidents, igual que a les dones, les persones migrades i el conjunt de la classe treballadora. Com a antifeixistes, tenim molt clar que col·lectivament ens cal organitzar-nos per no deixar un bri d’aire als discursos homòfobs i transfòbics de l’extrema dreta, i que des de tots els fronts de lluita aturarem el feixisme existent en aquest estat que l’empara i el reforça. Mentrestant, plantarem cara a les agressions que patim des de l’autodefensa i l’organització. Aquestes últimes setmanes sentíem notícies d’agressions homòfobes a Sant Boi i a Sant Adrià del Besòs, alhora que augmenten els discursos d’odi contra les persones trans. Que ho tinguin clar, però, que no passaran.

Lesbianes, gais, trans i bisexuals tenim una llarga trajectòria de lluita imbricada en el conjunt de lluites transformadores i radicals per una vida digna que dibuixen el nostre territori. En tenim exemple en la primera manifestació per l’alliberament sexual i de gènere a la ciutat de Barcelona, organitzada el 26 de juny del 1977, quan unes 5.000 persones van sortir al carrer, per primer cop, i van ser brutalment reprimides per les forces policials. Tot el que ha passat entre la manifestació d’aquell 1977 i avui ha estat un llarg camí de tensió entre l’assimilació i la resistència.

Aquesta resistència no ha estat la d’aquelles empreses i organitzacions que es tenyeixen dels colors de l’arc de Sant Martí una vegada l’any per fer negoci de les nostres vides, però que, al capdavall, formen part d’un engranatge capitalista responsable de la nostra situació i de la misèria del conjunt de les classes populars. El capitalisme és el virus, llegíem aquests dies en pancartes a les concentracions d’arreu dels Països Catalans com a resposta a la pandèmia, i davant d’això, la resposta no pot ser un orgull que desmobilitza i despolititza la nostra lluita pretenent que perdem la capacitat revolucionària i transformadora que hem demostrat moltes vegades. La nostra és una història de conflictivitat i resistència constant, i aquest 28 de juny tornarem a prendre els carrers.

No passaran!

Lesbianes, gais, trans i bisexuals no pagarem aquesta crisi!

 

Manifest de l’Esquerra Independentista per al 28 de juny; Diada per l’Alliberament Sexual i de Gènere

Països Catalans, 2020

Destacat

La independència és la clau per obrir la porta del canvi social

 

La independència és la clau per obrir la porta del canvi social

La gestió de la Covid-19 fa més patent que mai que el règim borbònic del 78, i per extensió les autonomies, són incapaces de posar sobre la taula una sortida social de la crisi epidèmica i la crisi social que se’n deriva.

L’estat s’ha mostrat completament sotmès a la dictadura de l’Ibex 35 i ha fet recaure la factura social sobre les treballadores i la caixa de la seguretat social, mentre es blindaven els interessos empresarials de les grans transnacionals. Mentrestant, el Gobierno ha viscut dels grans anuncis i el patriotisme i, sota la bandera de la “Unidad y lealtad”, ha gestat el relat d’uns nous pactes de la Moncloa com a marc de reforçament de l’estat i del règim a l’Espanya postCovid.

Davant d’aquesta dramàtica situació, l’autonomisme només alça la veu per garantir-se la gestió de les engrunes que la piconadora de l’estat capitalista i patriarcal deixa al seu pas. Retorn de competències manllevades per l’estat d’alarma, titularitat per gestionar ajudes com l’ingrés mínim vital o l’acceleració d’un nou repartiment pressupostari són les batalles que lliuren els governs autonòmics dels Països Catalans. Els exemples de les darreres setmanes en són mostres importants: la polèmica del govern Torra amb el contracte amb Ferrovial; el govern Armengol amb el reial decret per engrandir els hotels i la barra lliure a la construcció i el turisme, mentre situen a Mallorca un pla pilot per a l’arribada de turistes, i les vergonyoses declaracions de Mònica Oltra en nom del govern Puig, utilitzant l’euskera per reivindicar la gestió de l’ingrés mínim vital. L’autonomisme demostra que és el garant dels interessos de l’estat als Països Catalans. Mentrestant, la pobresa augmenta, les desigualtats creixen, centenars de persones migrants queden desemparades pel racisme institucional i els serveis públics es troben, una vegada més, amb la incapacitat de garantir una vida digna a les classes populars.

Si les estructures de l’estat, i per extensió, de les autonomies i els ajuntaments, han mostrat, ja, que són incapaces de dur a terme les mesures redistributives necessàries, en moments de màxima necessitat social, hem de tenir clar que una expansió d’aquestes estructures i unes propostes polítiques basades en els esquemes del poder espanyol seguiran sense funcionar.

Quina alternativa ens queda?

Assumir que, sense la superació de les estructures econòmiques i polítiques a les quals ens sotmet el règim del 78, no serem capaces de rompre l’espiral d’empobriment al qual ens condemna el capitalisme patriarcal. Les mesures de xoc són urgents i necessàries per aturar el cop a les capes més empobrides de la nostra societat i per obrir escletxes de lluita contra el règim. Però només amb mesures estructurals i la capacitat d’afrontar polítiques de transformació social serem capaces de garantir una vida digna per totes les classes populars.

Cal començar a bastir una alternativa estructurada en 4 eixos:

  • Subordinar l’economia i la tecnologia a les necessitats de les persones i de la reproducció de la vida. Repartir el treball i la riquesa, garantir treball, sous i condicions laborals dignes. Pensions i prestacions socials per garantir que es tenen totes les necessitats cobertes. Cal avançar en la planificació de l’economia, la reducció dràstica de les càrregues laborals i la sobirania econòmica dels Països Catalans.
  • Els recursos essencials per al sosteniment de la vida han de ser públics i estar sota control popular. Ara mateix, l’especulació i l’enriquiment privat amb els serveis essencials és un fet; cal reapropiar-se de tots els serveis públics i sectors essencials. Prohibir els desnonaments i reforçar el parc públic d’habitatge mitjançant l’expropiació de bancs i grans tenidors. Assegurar casa, aigua, gas, electricitat i telecomunicacions a totes les cases a preus socials, i lluitar per tenir una banca pública lliure d’especulació financera i no pagar el deute il·legítim.
  • La construcció d’una societat feminista. Aquesta és l’única manera de garantir efectivament una vida digna per a tothom i una societat realment equitativa. Per combatre les desigualtats, cal reconèixer laboralment el treball reproductiu i de cures. Cal eliminar l’escletxa salarial, assegurar casa i condicions laborals i socials dignes a les víctimes de la violència masclista, incloure la formació feminista a totes les etapes de l’educació i a totes les treballadores de serveis públics. Cal lluitar per la igualtat de drets per a totes les persones, oferir serveis públics que garanteixin la cura de les persones per desprivatitzar les cures i reconèixer de forma salarial les tasques reproductives, rompre amb la doble victimització de les dones agredides i posar l’accent en els agressors.
  • Transformar l’economia per salvar al planeta. El capitalisme és un sistema que destrueix la terra, contamina els rius i l’aire, per assegurar uns grans beneficis per a una minoria. El repartiment del treball i la riquesa ha d’anar acompanyat de l’establiment d’un model productiu que garanteixi el manteniment dels nostres recursos naturals i d’una economia que posi la vida al centre, la de les persones i la de tots els éssers vius. I lluitar per posar sota control popular la planificació econòmica; només així serem capaces de fer les transformacions necessàries per fer front als reptes ecològics dels Països Catalans i del món sencer.

Aquestes transformacions són necessàries per tal de posar els recursos del nostre país al servei de la seva gent i cobrir les necessitats de les més vulnerables, i hem de tenir clar que no és possible materialitzar-les dins del règim del 78. El desenvolupament del model autonòmic no condueix a la capacitat de transformar les estructures de poder que dominen la societat, i només és una via morta per canalitzar el descontentament. L’única via transformadora al sud d’Europa del segle XXI és la independència. La recuperació de la sobirania política i econòmica sobre els recursos de la nostra nació, i ordenar-los de tal manera que l’interès principal sigui garantir una vida digna a tota la població.

La independència segueix essent l’única via per desfer el forrellat del 78 i obrir la porta a la transformació social. Sense independència no hi ha ruptura amb el règim ni transformació social possible. Aquesta ha de seguir sent l’aposta principal del poble català per construir, als Països Catalans, un nou món.

 

Endavant, Organització Socialista d’Alliberament Nacional

Països Catalans, 15 de Juny de 2020

Destacat

Prenguem la iniciativa. Endavant amb la Unitat Popular

Plantejament estratègic d’Endavant OSAN en el context actual:

Prenguem la iniciativa

Endavant amb la Unitat Popular

 

Les múltiples crisis derivades de la pandèmia provocada per la COVID-19 han posat en relleu els interessos contraposats entre la classe treballadora i la resta de les classes populars, que som la majoria de la població, i els interessos particulars dels poderosos i el gran capital. La patronal està intentant que el cost d’aquesta crisi el pagui la classe treballadora, i els governs estan intentant gestionar la crisi sense perjudicar els interessos del sector empresarial.

Les contradiccions que el capitalisme arrossegava des de la crisi econòmica i financera del 2008 han esclatat sota el brutal impacte de la pandèmia, i el marge per mantenir els beneficis sense tocar gaire els drets socials i polítics de la classe treballadora i la resta de les classes populars ha desaparegut completament. La pràctica neoliberal de socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis, imposada amb mà de ferro per la UE, implica que els nostres impostos serviran per rescatar les grans empreses, mentre les nostres condicions materials de vida es degraden a un ritme sense precedents.

La situació d’emergència a què ens ha abocat la pandèmia ha evidenciat que el mercat, com a mecanisme d’articular la producció i gestionar recursos escassos, no ha permès cobrir les necessitats més bàsiques ni en salut pública ni per a la vida de les persones. Les ajudes temporals en forma d’atur, els crèdits avalats per l’estat, les moratòries en el pagament d’hipoteques, impostos i lloguers, i la congelació dels desnonaments i els talls de subministraments de llum, aigua i gas, són només mesures temporals basades majoritàriament en crèdits, amb els corresponents beneficis per a la banca i la soga al coll que suposa per a les treballadores haver-los de tornar. Totes aquestes mesures simplement tiren la pilota endavant i posposen els problemes derivats de l’impacte econòmic de la crisi per poder gestionar l’excepcional situació de confinament.

La solució a llarg termini i la garantia que estarem preparades en situacions semblants en el futur només pot venir de la racionalització i planificació de l’economia i del repartiment equitatiu del treball. La crisi derivada de la COVID-19 ens obligarà a reconstruir el país, haurem d’assumir sacrificis i treballar conjuntament per recuperar les nostres vides. Ara és, doncs, el moment de preguntar-nos: quin país volem reconstruir? Posarem els nostres esforços per reflotar els beneficis de les grans empreses i els bancs, o canviarem el rumb de la societat i construirem un país que tingui els recursos materials necessaris per, d’una banda, garantir una vida digna a totes les persones i, de l’altra, disposar d’un sistema de salut públic que sigui capaç de fer front a situacions d’emergència que vindran en el futur?

Només si com capaces de recuperar la sobirania com a poble i exercir efectivament el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans, entès com un procés permanent de decisió sobre les directrius econòmiques polítiques i socials que han de guiar la nostra societat, podrem capgirar les relacions d’autoritat i dominació social imposades per l’oligarquia i pel capitalisme depredador. Pensem que aquesta és la clau de volta per aconseguir les profundes transformacions socials necessàries per posar realment la vida al centre del desenvolupament social.

El primer pas és, sense dubte, posar en marxa un pla de xoc que garanteixi uns mínims de dignitat en la vida de les persones i de recursos en salut pública. Però no ens podem quedar aquí: hem d’aprofitar el punt d’inflexió que suposa aquesta crisi per impulsar transformacions socials profundes guiades per la idea que la vida de les persones és més important que els beneficis de les empreses. No som ingenus i sabem que això xoca frontalment amb els interessos dels poderosos, els governs i les grans empreses. Per tant, no serà fàcil i no n’hi haurà prou de tenir raó i demanar-ho educadament.

Endavant pensem que, si volem aconseguir aquests objectius, hem de construir un bloc social i polític de ruptura, articulat al voltant de la classe treballadora i la resta de classes populars del país, que sigui capaç d’enfrontar-se als poderosos i fer valer els nostres interessos per sobre dels interessos dels qui només volen maximitzar els seus beneficis i mantenir l’estat de les coses com abans que esclatés la crisi de la COVID-19.

La Ponència política de la X Assemblea Nacional d’Endavant se centra precisament en aquest objectiu i, tot i estar debatuda i aprovada abans que esclatés la crisi, pensem que dona alguna de les claus que ens permetran avançar en la construcció d’aquest bloc de ruptura. Una de les reflexions de partida de la ponència és que cada cop més sectors de la classe treballadora i la resta de classes populars del país estan allunyant-se de la ideologia dominant, la qual cosa no vol dir que tinguin una consciència revolucionària, però sí que estaran més oberts a un discurs i a una pràctica política que, en clau independentista, socialista i feminista, plantegi canvis profunds sobre com funcionen les coses. Aquesta crisi tan profunda que vivim accentua encara més aquesta tendència que ja era present en la nostra societat.

El projecte de la Unitat Popular que defensem s’adapta a aquesta situació i té com a finalitat avançar cap als objectius estratègics propis de l’Esquerra Independentista: la independència nacional dels Països Catalans i la construcció d’una societat socialista i feminista. Pensem que el desplegament del projecte d’Unitat Popular és el que ens permetrà articular un bloc històric que, a través de profundes transformacions socials, ens permeti superar el capitalisme i construir una societat en què les necessitats de les persones, i no els beneficis empresarials, siguin el principi ordenador.

El programa polític de la Unitat Popular pensem que s’ha d’articular al voltant d’un conjunt de principis estratègics:

  1. L’exercici del dret a l’autodeterminació del poble català entès com un procés permanent de decisió sobre els elements econòmics, polítics i socials del nostre poble, i com a via per capgirar les relacions d’autoritat i dominació social imposades per les elits pròpies, foranes, i pel capitalisme depredador;
  2. La superació del capitalisme a través de la transformació social en clau socialista i la centralitat de la classe treballadora com a subjecte de transformació de la realitat amb la capacitat de posar fi a tota relació d’explotació i opressió;
  3. La construcció de la societat feminista i l’abolició del patriarcat com un dels pilars sobre els quals s’erigeix el capitalisme;
  4. La necessitat de construir un subjecte polític organitzat i articulat per exercir la construcció nacional, l’autodeterminació i la independència dels Països Catalans;
  5. L’abolició del capitalisme com una necessitat per posar fi a les seves conseqüències destructives sobre el planeta, la vida i la salut;
  6. La necessitat de l’internacionalisme com a element indispensable per afrontar el capitalisme global.

En un context de canvi de cicle polític com el que vivim, marcat per un procés de reassentament de l’estat a través de pactes polítics de gran rellevància esperonats per la urgència imposada per la crisi de la COVID-19, és imprescindible articular la Unitat Popular com a projecte de ruptura i d’oposició frontal a aquest procés de pacte i reassentament. Pensem que el projecte d’Unitat Popular ha de desmarcar-se políticament tant del sobiranisme transversal com de l’esquerra espanyola, aglutinada al voltant de Podemos i les filials locals del PSOE. Hem de plantejar una proposta política en el marc dels Països Catalans que permeti acumular forces per impulsar en un futur una ruptura real no només amb el règim del 78, sinó també, i especialment, amb els interessos del capital representats per la classe dirigent del nostre país, que són el fonament de poder real sobre el qual s’erigeix l’ordenament jurídic i polític del règim del 78.

Pensem que l’autodeterminació és el factor clau de ruptura, no només amb els estats espanyol i francès, sinó també amb les dinàmiques socials, econòmiques i polítiques que posen els beneficis empresarials per damunt de qualsevol altre criteri. Les profundes contradiccions arrossegades des de fa més d’un segle en la construcció estatal espanyola han fet del nacionalisme espanyol, profundament reaccionari, la columna vertebral de l’estat capitalista. És per això que la qüestió nacional a l’estat espanyol té la capacitat d’amalgamar totes les contradiccions socials i, per tant, dibuixar el camp central on es disputa la lluita de classes.

El fracàs de l’estratègia processista principatina, tant en el seu vessant cínic d’usar l’espantall de la independència per aconseguir una millora autonòmica com en el seu vessant ingenu de creure en la possibilitat d’una independència de la llei a la llei, ha posat en evidència que guanyar l’autodeterminació només es pot fer en un context de revolució política. Així mateix, l’esvaïment de les expectatives de sectors del sobiranisme valencià i mallorquí de poder negociar de tu a tu una redistribució federal del poder a l’estat i el pas a una posició defensiva de conservació de l’autogovern han posat de manifest el caràcter estructural i no conjuntural del procés de recentralització. Ara s’obre una nova etapa en la lluita per l’autodeterminació. De les experiències anteriors hem d’aprendre la necessitat de confiar més en els nostres plantejaments i, alhora, de dibuixar i difondre un horitzó estratègic sobre com exercir l’autodeterminació. En definitiva, de construir una posició política que sigui completa, complexa i autònoma d’altres plantejaments.

Malgrat que el Principat sigui el territori on la consciència autodeterminista ha avançat més i on s’ha viscut més directament el procés sobiranista, l’estratègia d’autodeterminació ha de ser una estratègia nacional. Una estratègia nacional vol dir que integri en peu d’igualtat tots els contextos sociopolítics i, en conseqüència, que les formes que l’estratègia pren no responguin a una plantilla regional que intenta reproduir-se a la resta de territoris, sinó que sigui una estratègia nacional que hagi de ser adaptada tàcticament a cadascun dels territoris.

L’element clau per a l’avenç de la lluita per l’autodeterminació és el creixement de la Unitat Popular. Només un projecte com la Unitat Popular –basat en la classe treballadora i la resta de classes populars com a subjecte polític i en una estratègia de ruptura– pot aconseguir doblegar l’estat. El gruix de la feina política per construir aquest bloc de ruptura és la que desgranem en la ponència de la X Assemblea Nacional d’Endavant. La intervenció en la lluita per l’autodeterminació no la plantegem com la intervenció en un front de lluita més, sinó que és l’element central de la nostra estratègia política. Un element central que és alimentat pels fronts de lluita concrets i que, alhora, dota aquests fronts de caràcter rupturista.

Les tres apostes principals en les quals centrarem els nostres esforços els pròxims dos anys són la lluita feminista, la lluita per l’habitatge i les lluites laborals i contra la carestia de la vida. En la lluita feminista apostem per construir un front clarament feminista de classe dels Països Catalans i materialitzar-lo en un nou Congrés Feminista dels Països Catalans. Pensem que ha de ser un espai que interpel·li totes les dones de classe treballadora, que són les qui pateixen en primera línia l’opressió capitalista-patriarcal. En la lluita per l’habitatge apostem per impulsar les noves dinàmiques generades al voltant del sindicalisme d’habitatge. L’objectiu és, a llarg termini, vertebrar una estructura de construcció nacional dels Països Catalans a partir de la lluita per l’habitatge, per tal de polititzar i vincular al projecte de la Unitat Popular una de les formes de lluita i mobilització més actives en els temps que venen. En les lluites laborals i contra la carestia de la vida apostem per treballar braç a braç amb la Coordinadora Obrera Sindical (COS) per tal d’activar lluites d’autodefensa laboral i contra la carestia de la vida davant de conflictes concrets i, alhora, engranar aquestes lluites al Programa Feminista d’Unitat Popular. Pensem que cal donar orientació política al sindicalisme de classe i contingut de classe a les lluites socials.

A més d’aquests fronts de lluita principals, treballarem també en la lluita antirepressiva, en estreta col·laboració amb Alerta Solidària; en la lluita institucional, amb la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), les candidatures municipalistes d’Unitat Popular no pertanyents orgànicament a la CUP i les iniciatives o projectes d’Unitat Popular d’abast supramunicipal; en la lluita ecologista aprofundirem en els plantejaments polítics estructurals vinculats a la idea que el capitalisme és incompatible amb la «supervivència del planeta» i que, per tant, per «salvar el planeta» cal destruir el capitalisme, i en la lluita antifeixista treballarem d’acord amb la idea que cal entendre l’antifeixisme a partir d’un doble vessant: primer, la resistència contra el feixisme; segon, la generació d’una alternativa política.

L’articulació d’aquesta alternativa política vinculada a les lluites laborals, a la lluita per l’habitatge i a un feminisme de classe, inserides en una estratègia global d’autodeterminació dels Països Catalans i de construcció d’una societat socialista i feminista, pensem que és la millor manera de construir un bloc social i polític de ruptura que sigui capaç d’enfrontar-se a l’oligarquia i al gran capital per tal d’aprofitar el punt d’inflexió que ha suposat la pandèmia de la COVID-19 i impulsar les transformacions socials profundes que ens han de permetre posar l’economia al servei de les persones i no del benefici empresarial.

Per la Independència, el Socialisme i el Feminisme als Països Catalans.

 

Primavera 2020

Endavant, Organització Socialista d’Alliberament Nacional

Destacat

Recuperem els carrers! Vida abans que capital

Recuperem els carrers! Vida abans que capital

Després de setmanes de crisi sanitària per la COVID-19, apareix amb cada vegada més duresa la crisi econòmica i social que el capitalisme arrossegava des de fa mesos, i que amb l’efecte del coronavirus serà més profunda i accelerada del que podia semblar.

Durant aquestes setmanes, els governs dels estats espanyol i francès han posat un cop més els interessos del poder econòmic davant els del poble i la seva salut. Hem patit el retard en l’aturada de l’activitat productiva i l’obligació de treballar sense els equips de protecció. Hem patit les conseqüències de privatitzacions i retallades en sanitat de les últimes dècades. Hem patit la situació d’extrema precarietat de les residències. Hem patit la incapacitat de produir equips de protecció mentre les empreses de sanitat privada presentaven ERTOs i especulaven amb les proves de detecció de la COVID-19 i amb mesures de protecció. En definitiva, hem viscut i patit la fallida del capitalisme com a sistema per protegir la vida. I en aquest context de crisi, els governs autonòmics s’han demostrat un cop més buits de tota sobirania, i fins i tot, en moments en què la vida i la salut estaven en joc, s’han limitat a gesticular i veure com podien aprofitar l’ocasió per créixer electoralment.

En el camp econòmic i social, no s’han aplicat mesures per pal·liar la crisi sobre les classes populars com la suspensió de lloguers i de subministraments, o la prohibició d’acomiadaments. Al contrari, la gestió de la crisi ha respost un cop més als interessos de les elits i es basa a intentar salvar el sistema econòmic en fallida a través d’un procés d’endeutament massiu que deixarà en una posició d’esclavitud les institucions públiques i les classes populars.

Alhora, el caràcter patriarcal i classista dels estats s’ha accentuat amb el confinament i la por econòmica, i ha obligat milers de dones a conviure amb els seus agressors en pisos minúsculs les 24 h del dia. I també ha posat sobre l’esquena de les dones treballadores la cura dels infants, de la gent gran i de persones dependents que els actuals serveis públics són incapaços de protegir.

Un govern centrat en el benestar de la població hauria convertit la situació d’excepcionalitat en una oportunitat per revertir tots aquells elements estructurals que prioritzen el benefici econòmic davant la vida, començant per la nacionalització de la sanitat privada. En canvi, l’estat espanyol ha convertit l’excepcionalitat en una oportunitat per reforçar la centralització i la militarització de les institucions, del discurs i dels carrers intentant crear un context bel·licista i exaltant el nacionalisme espanyolista per dificultar la crítica i silenciar la dissidència. Les rodes de premsa diàries amb els representants de les forces d’ocupació fent proclames patriòtiques i enumerant les sancions diàries, i amb l’ocupació física dels nostres carrers per part de militars i cossos policials, creen una autèntica imatge de control social de la societat amb un fort caràcter autoritari. L’estat es prepara per defensar els interessos de les oligarquies davant el descontentament social per la gestió de la crisi sanitària.

Ara parlen d’un retorn progressiu a la normalitat. Una normalitat construïda al servei de l’oligarquia per seguir acumulant riquesa mentre les classes populars acumulem precarietat, temporalitat, desnonaments i retallades en drets socials, polítics i civils. Per a les classes populars, la normalitat era el problema. La normalitat és la destrucció constant del nostre territori i la contaminació de l’aigua i l’aire. La normalitat és no saber si arribaràs a final de mes, és no saber si podràs pagar el lloguer, si podràs encendre la calefacció a l’hivern o si podràs treballar alguna setmana al mes. Normalitat és que el masclisme sigui sistèmic i corri indemne per totes les facetes de la nostra societat, són els centenars de dones assassinades pel terrorisme patriarcal i la violència sistèmica que sofreixen totes.

Parlen de reconstrucció i s’obliden de dir que allò que volen reconstruir és el règim que nosaltres combatem. Parlen de pau social perquè saben que aquest moment de debilitat i crisi és també una oportunitat per a nosaltres, les classes populars, si ens alcem i prenem les regnes del nostre futur. Perquè nosaltres sabem que el futur està obert i depèn de nosaltres, les classes populars i la capacitat que tinguem d’organitzar-nos, alçar-nos i lluitar. Fem d’aquest període greu l’oportunitat de generar una revolta popular per tombar el règim i avançar amb l’autodeterminació i la independència cap a un procés de transformació socialista i feminista.

La canalització de la ràbia, el descontentament i les mobilitzacions cap a posicions rupturistes, i l’articulació d’un bloc d’Unitat Popular han de ser la prioritat els pròxims mesos arreu dels Països Catalans. Per poder plantejar un embat al règim, fins que la vida valgui la pena.

  • Cridem a recuperar els carrers, a plantejar des d’ara la resposta a la crisi del capitalisme.
  • Cridem a generar mobilitzacions als nostres barris, ciutats i pobles.
  • Cridem a respondre als abusos dels governs, a les ocupacions policials i militars dels nostres carrers.
  • Cridem a assenyalar els culpables de la nostra precarietat.
  • Cridem a visibilitzar el patriarcat i la seva violència sistèmica, a alçar la veu, perquè ens volem vives i amb vides dignes.

Ara, més que mai, parlem amb les veïnes i companyes, cuidem-nos i enfortim llaços comunitaris. Compartim les pors i les esperances, compartim la ràbia i la lluita, i així serem l’alternativa.

Endavant fem una crida a recuperar els carrers i revifar la brasa de la lluita. L’hivern s’acaba i la primavera s’obrirà pas arreu!

 

Endavant, Organització Socialista d’Alliberament Nacional

11 de Maig de 2020

Països Catalans

Destacat

Valoració d’urgència del xoc entre el govern valencià i l’espanyol per la desescalada

Valoració d’urgència del xoc entre el govern valencià i l’espanyol per la desescalada

Una vegada més, s’evidencia que als Països Catalans hi ha una contradicció entre la pugna dels governs autonòmics amb l’espanyol i la sobirania real de la classe treballadora, entesa com la possibilitat de construir una societat que prioritze la vida per damunt del capital.

Aquesta vegada el conflicte ha saltat amb la decisió del govern espanyol de no donar pas al conjunt del País Valencià a la Fase 1 de la desescalada. Tot i que, evidentment, s’han de tindre en compte els criteris poblacionals en aquesta decisió, i que la realitat diversa de les nostres comarques va molt més enllà de les capitals de les seues províncies, cal fer una sèrie de consideracions al voltant de la decisió:

  • És evident que no respon a criteris tècnics vinculats a la salut pública de les valencianes, sinó polítics. Als qui sabem, però, de la indestriabilitat entre els conflictes nacional i de classe, no ens ha sorprès. Enmig d’una ofensiva recentralitzadora sense precedents, iniciada fa anys a una part del nostre país i aguditzada ara amb la crisi del coronavirus i el desplegament militar i policial, el govern espanyol no està disposat a premiar ningú que avance cap al mínim exercici autònom de competències sense prèvia consulta al mateix govern. Malgrat que siga del seu partit.
  • D’altra banda, observem amb sorpresa les reaccions d’indignació dins del mateix partit, el PSPV, així com de la coalició Compromís. Les mateixes formacions polítiques que actuen com a crossa indispensable per al sosteniment del capitalisme patriarcal a l’estat espanyol. Les que han apostat des de fa temps per l’obediència deguda i per ofrenar noves glòries a Espanya limitant la seua acció en defensa de les treballadores valencianes a demanar les molles del finançament i a la gestió institucional del capitalisme i el patriarcat. Ara mostren indignació perquè efectivament, jugar a ser l’alumne bo de l’Estat no funciona.
  • No sabem, però, si, a conseqüència de les pugnes partidistes i la disputa de competències entre governs, aquesta decisió serà revertida amb més o menys celeritat. El que sí que podem denunciar és la injustícia que la nostra sobirania reste en mans dels tractes de favor partidistes i la resolució de votacions a Madrid, siga quin siga el govern autonòmic que ho gestione.
  • Així mateix, queda demostrada una vegada més la incapacitat de l’esquerra espanyola articulada al voltant de Podemos, que segueix defensant acríticament cadascuna de les decisions dels qui legislen avantposant el capital enfront de les nostres vides. No entenen que la naturalesa d’un estat que ha estat històricament fossa comuna de pobles i de nacions exigeix l’articulació de projectes de lluita que es contraposen a la seua idea d’una única nació on legislar del centre a la perifèria. Des de l’internacionalisme, construïm un futur que avantpose les nostres vides enfront del capital, construïm un país amb sobirania i independència, construïm socialisme i feminisme als Països Catalans.

Per a Endavant, el camí passa per plantejar una estratègia comuna d’Unitat Popular per al conjunt de la classe treballadora als Països Catalans. Aquesta no és una opció política més, sinó l’única alternativa per a les qui sabem que les autonomies són una peça buida de sobirania real en l’engranatge de la maquinària capitalista de l’estat espanyol.

 

Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional) 9 de maig de 2020

València, Països Catalans

Destacat

Ni pactes d’estat, ni pau social! Contra la reconstrucció del règim: organitzem-nos per canviar-ho tot!

Ni pactes d’estat, ni pau social

Contra la reconstrucció del règim

Organitzem-nos per canviar-ho tot

 

Enmig d’una crisi sanitària causada pel virus Covid-19 que ha causat la mort de milers de persones, sovint les persones més vulnerables de la nostra societat per la seua avançada edat i per les condicions de pobresa en les quals viuen. Hem vist un sistema que ha precaritzat i privatitzat durant anys uns serveis públics, amb treballadores que ara ens deixem la vida per tenir cura de les persones malaltes, de les que més necessiten ser ateses, curades i cuidades. Hem vist les mentides dels serveis gestionats per empreses privades que no han dubtat en estafar a persones amb por de contagiar una malaltia que pot ser mortal, que ens han acomiadat a milers de treballadores sociosanitàries en el moment que més falta féiem, que no han posat ni una desena part de l’estructura que exploten al servei de tot el poble.

Enmig d’una crisi social, hem vist com desenes de milers de treballadores érem acomiadades per assegurar que els grans empresaris no perderen els seus privilegis i les seues riqueses obscenes. Hem vist com el sistema econòmic posa en mans dels bancs, una altra vegada, la clau dels recursos econòmics, una vegada més pretenen que les de sempre paguem el cost de la crisi, una vegada més les pèrdues empresarials se socialitzen, quan mai han socialitzat els guanys, perquè els rics continuen sent rics. Hem vist com milers de treballadores hem superat les pors i les traves i seguim treballant en els sectors essencials i organitzant-nos en xarxes de suport mutu, fent una vegada més visible la màxima, que sols el poble salva el poble. Hem vist com l’economia capitalista val més que les vides de les treballadores, per això ens envien a centenars de milers de persones a fer feina en sectors no essencials, posant en perill les nostres vides, les de les persones amb les quals convivim i en definitiva a tot el poble.

Enmig d’aquesta crisi política hem vist com un govern que es defineix d’esquerres és incapaç de plantar cara als dictats de l’IBEX-35 per posar les vides de les persones per damunt dels seus interessos privats. Hem vist la falsedat quan es parlava de posar el sector sanitari privat en mans públiques o de prohibir els acomiadaments. Hem verificat que un govern d’esquerres a l’estat és incapaç de rompre els esquemes que van fundar el règim del 78 i que les solucions que proposen impliquen militaritzar els nostres carrers i defensar la impunitat policial, generar un endeutament que acabarem pagant amb retallades socials i iniciar uns nous pactes d’estat per garantir l’ordre, blindar el poder i mantenir la pau social.

Ja no queden molles a repartir!

El règim del 78 és incapaç de repartir cap riquesa i les estructures de l’estat són incapaces de garantir cap seguretat als sectors més empobrits. Perquè cada dret i cada victòria pel poble, l’haurem d’arrabassar de les mans del règim i del capital. L’única opció per a una eixida d’aquesta crisi a favor dels interessos de la classe treballadora, de la majoria social, és l’autoorganització i la construcció d’un poder popular per trencar amb aquest règim i apropiar-nos col·lectivament dels recursos productius.

Només hi ha una opció.

  • Organitzar-nos per canviar-ho totOrganitzem-nos, perquè els estats espanyol i francés són incapaços de garantir drets i vides dignes a les classes populars dels Països Catalans. Perquè la independència és l’única via per recuperar la sobirania econòmica i política. Perquè l’autodeterminació és la via per conquerir el poder per part de les classes populars i construir un futur digne pels Països Catalans.
  • Organitzem-nos per construir el socialisme, per posar l’economia al servei de les persones. Per tenir uns serveis públics sense interferències privades, per garantir vida digna a totes les persones. Per posar sota control popular els principals sectors de l’economia. Per repartir el treball i la riquesa i que tothom tinga pa i casa.
  • Organitzem-nos per fer una república feminista, perquè el patriarcat és un sistema que oprimeix a les dones, que som més del 50% de la població i que per tant, no som una part del poble, som el poble. Per acabar amb la violència sistèmica que s’exerceix contra les dones. Per socialitzar totes les tasques de cures i fer una economia que estiga al servei de la vida. Perquè el feminisme és per canviar-ho tot i la via per unir a tot el poble i acabar amb totes les opressions.

Perquè cap pacte d’estat ha significat més llibertat dels Països Catalans.

Perquè la pau social només ha empitjorat les vides de les treballadores

Perquè reconstruir el règim significa seguir ofrenant glòries a Espanya

Perquè volem el pa sencer. Organitzem-nos per canviar-ho tot.

 

25 d’Abril de 2020

Països Catalans

 

 

Destacat

#COVID19 Contra la violència obstètrica

Contra la violència obstètrica: en temps de propagació de pandèmia del coronavirus també lluitem per una atenció als parts respectada!

Les recomanacions de l’OMS en el moment actual de propagació de la malaltia COVID-19 no han canviat respecte a les que havia anat promovent en condicions d’absència de pandèmia. Segueixen preveient que el tipus de part ha de determinar-se de manera personalitzada i d’acord amb les preferències de la dona i de les indicacions obstètriques.

Aquestes recomanacions consisteixen en tot això: que es respectin els drets de les embarassades; que puguin parir acompanyades de la persona que desitgin; que s’estableixi una comunicació clara per part del personal sanitari, segons la qual s’informi prèviament i es doni lloc al consentiment informat davant de qualsevol intervenció mèdica; que es disposi de diferents recursos per a la mitigació del dolor segons la voluntat de l’embarassada, que es promogui el contacte pell amb pell amb el nadó després del naixement, s’evitin les separacions (fins i tot en cas d’infecció de la mare) i s’acompanyi la lactància materna, si així ho desitja la mare. A més, en aquests moments l’OMS segueix defensant el part vaginal com a primera opció i descarta la pràctica de cesària o instrumentalització justificant-se en el perill provocat per la propagació del virus, també en el cas de les dones que s’han infectat.

Evidentment, promou l’adaptació de mesures que s’adaptin al context extremant les precaucions higièniques per evitar el contagi.

Malgrat aquestes directrius de base, arreu del territori s’estan produint diverses situacions contràries a aquestes recomanacions (tot i que difereixen entre territoris i centres sanitaris) Totes aquestes modificacions de protocols s’estan fent sense cap base científica. Si els drets de les dones en els parts ja estan generalment molt menystinguts, s’aprofita qualsevol situació per retallar-los encara més.

Algunes de les situacions detectades arran de la crisi de la COVID-19 són:

  • Anul·lació de cursos de preparació al part, tot i que en molts CAP s’han començat a reprendre en format online i oferint acompanyament telefònic.
  • Intimidacions per part de cossos policials a dones que s’estaven desplaçant per realitzar els controls mèdics d’embaràs, al·legant que el fet d’estar embarassada no justifica el desplaçament al no ser un col·lectiu de risc, malgrat la presentació de la documentació de la cita mèdica.
  • Promoció de pràctiques de separació de mares i nadons, que desaconsellen la lactància materna contra la voluntat de la mare, quan hi ha evidències científiques que aquesta pràctica protegeix d’infeccions, fet que, en moments de contagi, esdevé un factor de protecció.
  • Prohibició de la presència d’acompanyants, tant en les visites de seguiment com en el moment del part, tant a les zones de dilatació i paritoris com a les habitacions durant l’estada al centre sanitari.
  • Insuficiència d’equipament, fet que ha promogut que en alguns hospitals, com a Vila-real i Castelló, prop d’un centenar de dones hagin hagut de parir sense anestèsia epidural per la saturació de l’equipament mèdic i la manca de personal.
  • Augment d’induccions i programacions de cesària, amb l’augment de risc de contagi que suposa per a una persona sana haver d’estar més hores de les estrictament necessàries en un centre sanitari, un dels focus principals de contagi.
  • Augment de pràctiques instrumentalitzades per acurtar els expulsius, amb augment de conseqüències i seqüeles físiques sobre el cos de les dones, i també emocionals, les que aquestes pràctiques ja corren el risc de provocar de per si.

La crisi de la COVID-19 ha demostrat, de nou, que “retallar la sanitat mata” i que cal lluitar per uns serveis públics de qualitat. A més, ja fa temps que sabem que en els contextos de crisi s’accentuen les desigualtats, la pèrdua de drets i les situacions de violència masclista, i s’adopta, en aquests casos, la forma de la violència obstètrica. Volen vendre unes mesures que, sota el supòsit de salvar-nos la vida, comporten greus conseqüències sobre els cossos i vides de les dones.

Cal evitar la normalització i justificació d’experiències que poden produir seqüeles físiques i emocionals en dones i infants a curt i llarg termini. Que aquesta crisi que ja estem pagant els de sempre no s’acarnissi sobre les dones i no esdevingui una excusa per fer tirar enrere conquestes de drets, fruit de dècades de lluita contra la violència obstètrica i en defensa dels drets de les dones per part de llevadores, metgesses, advocades i mares organitzades.

La lluita col·lectiva obté resultats, i tenim com a exemple el fet que la conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública de la Generalitat valenciana van haver d’aixecar, 4 dies després d’haver-la establert, la prohibició de l’entrada d’acompanyants als parts als centres sanitaris del País Valencià, gràcies a la pressió del Consell d’infermeria i l’Associació de Comares. També n’és un exemple el fet que la Fundació Althaia que gestiona l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa s’hagi de replantejar aquesta mateixa prohibició per tota la pressió que està rebent.

Optem per la lluita col·lectiva a través de plataformes i associacions que pressionin les institucions, perquè no es pot traslladar la responsabilitat de defensar-se i fer prevaler els seus drets individualment a les dones embarassades. En aquest sentit, algunes idees que seria interessant poder articular a través de les xarxes de suport i plataformes de defensa dels serveis públics, entre altres espais, poden ser: suport i acompanyament a l’hora de redactar i lliurar les queixes, organitzar-les i vehicular-les des dels grups preparatoris al part, buscant suport d’altres dones i familiars, així com de les llevadores.

Sense perdre això de vista, aportem alguns recursos que poden ajudar les dones embarassades i acompanyants a transitar les dificultats que s’afegeixen en aquest context en una situació que en condicions normals ja requereix acompanyament i escalf:

Informa’t i coneix els teus drets:

Pots consultar diferents informes en relació amb les pràctiques hospitalàries, informació actualitzada i recursos sobre l’embaràs i l’estat d’alarma en nombrosos portals, entre els quals destaquem els de les següents associacions, que duen a l’esquena anys de feina en la defensa d’un part respectat:

  • El Parto es Nuestro (àmbit estatal): https://www.elpartoesnuestro.es/
  • Associació Catalana de Llevadores (Principat): https://www.llevadores.cat/publicacions/covid-19
  • Dona Llum Associació per un part Respectat: https://www.donallum.org/blog/reclamar-per-por-violencia-obstetrica-en-crisi-covid19/

 

Insisteix en els teus drets!

  • Redacta un document de pla de part per manifestar la teva voluntat en relació amb el part, la seva atenció i les intervencions que se’n puguin derivar. Molts hospitals ofereixen el seu propi model. També pots consultar els models penjats a les webs de les associacions esmentades.
  • L’associació de Llevadores del part a Casa de Catalunya posa a disposició, a través de la seva web, un consentiment informat amb un resum de les recomanacions dels organismes internacionals per exigir que es respectin els drets de les dones embarassades en el context d’estat d’alarma. Aquest document es pot presentar juntament amb el de pla de part, i es pot trobar en el següent enllaç:

Documento Informativo y legal para imprimir y llevar al parto

  • Al centre sanitari: Busca llevadores i altres professionals que et transmetin confiança, t’informin degudament abans de cada procediment i esdevinguin aliades per fer valer els teus drets i voluntats.

 

Si has donat a llum recentment i has rebut una mala praxis:

Denuncia la situació! Les associacions i col·lectius que hem anomenat han posat en funcionament diferents formularis de reclamació per presentar a les autoritats pertinents a través de les seves pàgines web. Destaquem el que es pot descarregar a la pàgina de Dona Llum a través del següent enllaç: https://www.donallum.org/blog/reclamar-per-por-violencia-obstetrica-en-crisi-covid19/

 

Altres recursos, davant la manca d’informació i anul·lació de cursos de preparació:

  • L’Institut Català de la Salut ha penjat al seu canal de Youtube 12 vídeos sobre la preparació per al naixement i el puerperi si no hi ha possibilitat d’assistir-hi presencialment.
  • L’Associació Catalana de Llevadores les ha penjat totes a la seva pàgina web, juntament amb les càpsules formatives realitzades per l’equip de llevadores del Centre de Naixements de l’Hospital de Martorell: https://www.llevadores.cat/preparacio-naixement
  • Les Comares de Marina Baixa (País Valencià) també posen a disposició de qui ho sol·liciti càpsules de formació. Cal escriure a: matronasmarinabaixa@gmail.com
  • L’associació de Llevadores de Part a Casa també han posat en funcionament un servei d’acompanyament diari per part de llevadores voluntàries a través de correu electrònic, telèfon i WhatsApp. Pots consultar-ho a la seva web: https://llevadorespartacasa.org/
  • Comparteix la teva experiència amb companyes que estan a l’etapa final de l’embaràs.

Sobretot, recorda que no estàs sola! Busca suports i organitza la resposta!

CORVID19 FEMINIST parir text maquetat

Conclusions i apostes de la XII Assemblea Nacional d’Endavant

Breu anàlisi de conjuntura: l’obertura d’un nou moment polític amb la crisi sistèmica com a teló de fons

Caracteritzem el moment actual a partir de l’evidència definitiva del tancament del cicle de lluites anterior, catapultat  per l’esclat la crisi econòmica i que dona a lloc a una finestra d’oportunitats per una política revolucionaria que es concretarà en diferents expressions de mobilització i lluita. Una fase de lluita que tindrà com a punt culminant, en el cas del Principat de Catalunya, el referèndum de l’1 d’octubre.

Aquest nou cicle arrossega la frustració i desànim davant de la manca d’assoliment de les expectatives generades en aquest moment de possibilitat, malgrat els avanços i aprenentatges realitzats. Un cicle que comença en un context d’estabilització dels estats espanyol i francès, d’imposició d’una certa pau social i d’augment de l’autoritarisme i la tensió bèl·lica internacional.

Tot i aquesta situació en relació als processos de lluita, reflex d’un cert desencís generalitzat, la crisi sistèmica que enfrontem es manté com a corrent des de fa dècades. El sistema encadena dificultats per mantenir altes taxes de benefici, dinàmica que va provocar un gir cap al model d’economia financeritzada, que tampoc està podent complir amb aquest creixement. Aquest model està generant una tendència oligopolística de caràcter internacional que als Països Catalans s’està traduint en el creixement de macroprojectes, de grans infraestructures i del sector turístic, un model de negoci basat en la precarització del treball, la destrucció del territori i el malbaratament de recursos com l’aigua. Els projectes més evidents d’aquest model són el Hard Rock, l’ampliació de ports i aeroports, els Jocs Olímpics d’hivern, els grans parcs eòlics i fotovoltaics, les gigafactories de bateries elèctriques o la transformació del sector de l’automòbil, entre d’altres.

Aquestes apostes caminen en el sentit contrari que imposa la necessitat urgent de revertir una crisi ecològica fruit de la mateixa dinàmica del capital que suposa una amenaça fins i tot per a la nostra supervivència. La necessitat d’acumulació i creixement constant ha topat amb els límits biofísics del planeta, i les solucions majoritàries enfocades a solucionar la crisi que se’n deriva, no aporten propostes realistes i universals.

Per últim, aquesta situació de crisi i els canvis en la relació de forces a nivell mundial estan comportant una intensificació dels conflictes inter-imperialistes, concretats en conflictes bèl·lics a diferents punts del món, amb l’exemple més brutal del genocidi a Gaza. Tota una conjuntura que incentiva un procés de dretanització global i d’auge reaccionari, amb el reforçament del control dels estats, dels nacionalismes excloents i del racisme i masclisme. Veiem exemples clars d’aquest procés, com per exemple els governs de la dreta amb l’extrema dreta al País Valencià i les Illes, els atacs a la llengua catalana i a les dones i les identitats i sexualitats dissidents o el creixement d’un nacionalisme català racista i islamòfob.

L’Esquerra Independentista i l’esquerra revolucionària en general afrontem aquest escenari amb més forces que a l’inici de l’anterior cicle de lluites, però amb menys múscul acumulat del que hauria estat desitjable, i en un context cada cop més advers per tornar a acumular forces.

 

Les principals apostes d’Endavant: consciència i organització per la construcció d’un moviment revolucionari als Països Catalans

La principal aposta d’Endavant, des d’una òptica estratègica, passa per aportar a la construcció d’un moviment revolucionari als Països Catalans que generi i enfronti amb més força futurs escenaris de ruptura. En la fase actual, Endavant ha de contribuir a fer créixer la consciència de classe nacional de Països Catalans per avançar en un subjecte nacional de ruptura, element estratègic i imprescindible per fer viable un projecte revolucionari al nostre país. També ha de desplegar a escala nacional aquelles lluites clau que tinguin més capacitat d’assenyalar les contradiccions i punts dèbils del sistema, i vincular-les a un programa global de transició socialista i feminista que passa per la independència nacional.

Partint d’aquest marc polític ens plantegem tres objectius generals i diversos objectius específics que ens encaminin a la construcció d’aquest moviment revolucionari. El primer, l’enfortiment de l’organització de la classe treballadora en una dinàmica de lluita, tant als centres de treball com a la resta d’espais on es fan evidents els conflictes entre el capital i la vida. Aquestes formes organitzatives han de generar unitat en un subjecte necessàriament divers.

El segon, la intensificació de la lluita ideològica i cultural contra l’hegemonia capitalista, espanyolista, nacionalista francesa, masclista i racista. Volem disputar la batalla per les idees i generar referències pròpies en l’àmbit ideològic, cultural i lingüístic, per tal d’accelerar els processos de presa de consciència. Aquesta tasca és particularment important en el context d’ofensiva reaccionària, també contra la lògica del «mal menor», per generar un horitzó possible i desitjable pel poble treballador català.

Com a tercer objectiu, estretament vinculat amb els anteriors, ens proposem reforçar la construcció de comunitats en lluita. L’organització de la classe treballadora no vindrà provocada per una elit revolucionària que se situa en un esglaó superior per cridar les masses perquè la segueixin, sinó pel desenvolupament de les lluites de classe cap a estadis polítics superiors. Hem d’entendre la vertebració de comunitats en lluita en aquest sentit: com a expressió de la lluita de classes i com a motor de la creació de la comunitat nacional, com a via de presa de consciència i d’augment de les capacitats col·lectives per articular el moviment revolucionari de masses que necessitem per guanyar.

Un element estructurador d’aquestes tasques ha de ser la construcció d’un programa socialista i feminista als Països Catalans. El full de ruta de l’esdevenir de la nostra estratègia, basada en el dret a l’autodeterminació del poble treballador català,ha de ser un exercici permanent de decisió sobre la pròpia sobirania, que subordini l’economia a les necessitats de les persones i del medi ambient i que tingui l’internacionalisme com a element indispensable per enfrontar el capitalisme global. Un programa que combini unes demandes de màxims, que permetin socialitzar un imaginari d’una societat diferent, i a la vegada eines programàtiques centrades en demandes parcials que siguin operatives a partir de la lluita que generen.

 

La contribució d’Endavant al projecte revolucionari: la proposta i la pràctica política

Respecte aquests objectius, que creiem que han de ser comuns amb totes aquelles amb qui compartim un mateix horitzó polític, pensem que Endavant té aportacions concretes a fer per seguir avançant. Aquestes passen en primer lloc per aportar eines d’anàlisi i debat ideològic i estratègic que permetin incentivar la formació, la reflexió i la discussió. Volem seguir treballant la nostra proposta política, socialitzar-la i discutir-la per alimentar la capacitat d’intervenció de l’Esquerra Independentista i de la Unitat Popular. Creiem que Endavant pot jugar un rol rellevant en armar-nos per a la batalla ideològica i cultural que plantegem fonamental entomar, així com aportar orientació en aquest moment de canvi de cicle.

Ens plantegem també la necessitat de reforçar l’Esquerra Independentista com a moviment cohesionat, treballant amb les organitzacions juvenils i la COS com a sindicat, així com implicar-nos en desenvolupament d’una estratègia en l’àmbit institucional que acompanyi el desplegament d’una política revolucionària.

Creiem que el debat engegat amb el Procés Garbí i el debat de moviment, com a dos elements que poden retroalimentar-se, han de servir, entre moltes altres coses, per construir un nou full de ruta per al conflicte nacional, de manera que puguem aportar claredat i proposta davant de la deriva o bé antipolítica o bé pactista del moviment independentista.

La tercera pota forta de l’aportació d’Endavant ha de ser la participació directa en els fronts de lluita oberts actualment als Països Catalans. Volem seguir fent una aportació militant directa, ja que no entenem la nostra funció com un element extern que opina des d’una torre del marfil sobre l’esdevenir dels moviments, sinó com un agent que forma part i participa dels conflictes de la classe treballadora. En aquest sentit mantenim una aposta clara per la lluita per l’habitatge i el moviment feminista, dos dels espais on hem dedicat més esforços militants, i reforcem l’aposta per la lluita ecologista i per les estructures populars, entenent els Casals i Ateneus com a part constitutiva d’aquestes.

Pel que fa a la lluita per l’habitatge reafirmem la necessitat d’unitat del moviment i de l’espai de debat del Congrés d’Habitatge i les apostes que hem desplegat més àmpliament en l’article  “De l’escletxa a la disputa. Per una nova etapa en la lluita per l’habitatge.”. En l’àmbit ecologista volem reforçar la construcció d’alternatives territorials front a aquells interessos que s’imposen al territori, alternatives que ens permetin un control i una planificació dels recursos naturals, per posar-los al servei de les necessitats col·lectives.  Juntament amb els moviments que treballen en la defensa de la terra, ens cal articular un pols contra el capitalisme extractivista a través d’un programa que dibuixi un horitzó socialista i ecològicament sostenible en comptes de propostes de greenwashing o ecofeixistes.

En el camp sindical fem una passa endavant, des del treball amb la COS, per plantejar un camí cap a un sindicat nacional i de classe dels Països Catalans, que reforci la capacitat del poble treballador català de lluitar des d’un camp estratègic en una proposta socialista i feminista. En l’àmbit feminista reafirmem el nostre compromís per continuar enfortint el moviment feminista, i plantegem un salt qualitatiu de l’aportació de l’Esquerra Independentista amb noves eines d’intervenció política, que reforcin el moviment des del treball amb el teixit existent.

Altres apostes que situem, que també són imprescindibles en un moviment revolucionar, són el treball internacionalista, el front cultural o la tasca antirepressiva.

Per últim plantegem la necessitat de treballar, en l’àmbit intern d’Endavant, i amb els espais que compartim militància, en una cultura militant i unes dinàmiques organitzatives que permetin assolir els objectius polítics que ens marquem. Mantenim que la crítica entre companyes ens enforteix individualment i col·lectiva, i que volem posar en pràctica l’exercici d’un lideratge positiu, que promogui la iniciativa, l’autonomia i l’agilitat política.

En l’acte polític de tancament plantejàvem unes coordenades del que ha de caracteritzar el treball d’Endavant en aquest període. Un treball militant que s’expressi a partir de dues qüestions fonamentals: el compromís i l’acció.   Compromís amb una idea, amb una gent que ni tan sols ens cal conèixer, compromís amb un passat i amb un futur. I acció. Posar en pràctica les nostres idees, perquè no transformarem la societat des de cap tribuna, sinó colze a colze amb la nostra gent.  Transformar des de la pràctica d’una manera de fer que expliqui el nostre projecte, que ens permeti aprendre i demostri l’encert del nostra proposta política.

No hi ha solucions màgiques, toca trencar-nos la cara i fer tot el possible per aconseguir un futur lliure per al nostre poble i per a tots els pobles del món.

 

 

Les mateixes lluites per a un nou curs… fins a la victòria!

Butlletí andreuenc n. 22 (2a època) – Desembre 2023


Les mateixes lluites per a un nou curs… fins a la victòria!

Antifeixistes sempre vol dir ser-ho també per festa major. Internacionalistes vol dir tenir clar la contribució que hem de fer des de la nostra terra. Festa sí, lluita també vol dir teoria i pràctica en el dia a dia. I fins a guanyar!

El genocidi contra Palestina ha continuat cruent i dolorós aquest mes de desembre. A Sant Andreu, hem seguit, també, les concentracions solidàries de cada dijous amb el poble palestí i la seva lluita i resistència. I ho hem fet també a Barcelona: davant del consolat de l’Estat racista, imperialista i colonial d’Israel o amb la manifestació unitària de Barcelona. I ho hem fet i ho farem amb motiu del Dia Internacional de Solidaritat amb Palestina i més enllà, perquè no és només la neteja ètnica, el que cal denunciar: cal que Palestina sigui lliure del riu fins a la mar!

Tot això ho fèiem amb una nova edició de la Festa Major Reivindicativa, la dinovena!, amb motiu de la festa major de Sant Andreu de Palomar: dinou anys de festa i lluita al nostre ADN. I un nou any on participàvem en una multitud d’activitats: presents a la taula rodona sobre ecologisme; a la ruta històrica del Casal Independentista El Noi Baliarda; o als jocs de taula d’aquesta llar i aixopluc de l’Esquerra Independentista de Sant Andreu: el sopar popular que va acollir en va ser una bona mostra. I vam ser presents, també, en la denúncia que l’EI del poble vam fer per la presència d’un partit polític feixista a la programació de la festa major. Perquè volem unes festes populars, cap espai als feixistes i tot el suport a les colles de diables! Cremem el feixisme!

Just després de festa major, les lluites reprenien tot el protagonisme. Així, donàvem suport a la vaga de sanitat del 12 i 13 de desembre i, tot seguit, a la vaga feminista a secundària, convocada pel SEPC. I és que els abusos i assetjaments són a la base de l’iceberg de les violències masclistes que culminen en els feminicidis, que continuen sent una insofrible xacra als Països Catalans. Les violències masclistes, però també i sobretot la violència estructural patriarcal i capitalista contra les dones, especialment les treballadores, és el que ens fa reivindicar cada dia els nostres drets i organitzar-nos i lluitar-hi: ja ens activem amb la vista posada al pròxim 8M!

No debades, debat, organització i propostes són feina diària i constant, i també ho és l’agitació. Aquest mes hem omplert els carrers de Sant Andreu de cartells en solidaritat amb Palestina, per la vaga de sanitat o convocant a la Diada de Mallorca. I és que desembre té dues dates que ens recorden la territorialitat sencera dels Països Catalans: el 31D, quan se celebra la Diada de Mallorca —malgrat que PP i Vox la vulguin eliminar— i el 21 de desembre, quan hi ha l’aniversari de les Normes de Castelló, que certifiquen la unitat de la llengua catalana. Enguany, aquesta la manifestació reivindicativa va tenir lloc el dissabte 16. Els atacs a la llengua arreu dels Països Catalans ens recorden més que mai la territorialitat completa de la nació, la unitat de la llengua i la necessitat d’articular-hi respostes polítiques en aquest sentit: som Països Catalans antifeixistes! I si a Palma aprofiten la Diada per estrenar l’Ateneu Popular La Fonera, la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans ens recorda que, per Nadal, cada ovella al seu casal! A Sant Andreu, el Noi Baliarda va tornar a acollir el ja tradicional Quinto de Sant Esteve que va tornar a ser un èxit de participació!

Acabem l’any o, més ben dit, en comencem un de nou que serà, com sempre, escenari de lluites pels nostres drets i la nostra emancipació. I de les experiències i aprenentatges viscuts en fem propostes per al que vindrà: De l’escletxa a la disputa. Per una nova etapa en la lluita per l’habitatge és el plantejament en la lluita per tenir sostre i contra el capitalisme. Perquè, com diem a la Tanyada n. 4, ho tenim ben clar: arriba Un nou curs de lluites. Benvingut sigui i fins a la victòria sempre!

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Desembre 2023. Assemblea local d’Endavant (OSAN) Sant Andreu

santandreu@endavant.org | www.twitter.com/endavantstap | http://www.endavant.org

31D | Per una Mallorca antifeixista i en català, som Països Catalans

Manifest de l’Esquerra Independentista en motiu de la Diada de Mallorca:

El context polític institucional, marcat pels darrers resultats electorals en clau municipal i autonòmica, torna a situar en el poder el PP amb el suport de l’extrema dreta de VOX, després de vuit anys de suposat govern progressista de PSIB-Podem-Més. El govern del PP ha començat a aplicar mesures que marquen el perfil clar del programa espanyolista: atacs sistemàtics a la llengua i la cultura pròpies de Mallorca amb la segregació lingüística a les escoles i l’arraconament del català a tot el sector públic, amb l’eliminació del requisit de coneixement de la llengua pròpia de Mallorca i també l’eliminació de l’Oficina de Drets Lingüístics i, per contra, la constitució de l’«Oficina de Libertad Lingüística», una autèntica eina al servei de l’espanyolisme d’extrema dreta i de la persecució de la llengua catalana i el catalanisme a les Balears; el programa del masclisme, amb l’eliminació de les polítiques d’igualtat, de reconeixement de la violència masclista i de la diversitat sexual i de gènere; i el programa del capitalisme, amb més monocultiu turístic, més barra lliure als especuladors, més privatitzacions i més destrucció del territori. Aquest és el programa del govern per a Mallorca.

Aquest govern arriba després de vuit anys de governs progressistes liderats pel PSOE en què s’ha pogut demostrar que aquest no ha desenvolupat propostes realment alternatives al que han estat els governs dels últims 40 anys a Mallorca i les Balears. Els dos governs d’Armengol han estat incapaços de fer front als principals reptes socials i culturals de les classes populars mallorquines, l’empobriment continuat, el treball precari, el retrocés del català, uns serveis públics insuficients, la pèrdua continuada de territori lliure d’urbanització i la dependència cada vegada major de recursos de fora de Mallorca com l’aigua, l’energia i el combustible. Per si no fos poc, aquests governs, tot i integrar Podem i Més, han estat incapaços d’aplicar ni tan sols els consensos mínims que van permetre el 2015 fer fora del govern JR Bauzá i el PP amb les majors mobilitzacions de la història de l’illa. Aquest ha estat un camp abonat per a la dretanització, la recuperació del PP i el fort creixement i radicalització de l’extrema dreta.

Ens situam en un clar context de retrocés en la nostra identitat nacional com a poble, que té múltiples cares: el retrocés de la llengua i l’avanç de l’espanyolització, l’augment de la reacció masclista a les conquestes del feminisme, una nova acceleració del monocultiu turístic després de la pandèmia, la crisi climàtica, etc. Per tot això, necessitam un moviment popular fort i organitzat, per fer front als reptes que tenim com a poble. És necessari creure en les nostres pròpies forces per alçar un mur popular contra totes les agressions al nostre poble i per avançar cap a la conquesta de la sobirania plena en tots els àmbits.

L’Esquerra Independentista ens toca fer front a aquesta conjuntura difícil, en què l’antifeixisme i la lluita pel català esdevenen pedres angulars per demostrar que l’estat espanyol és irreformable i que l’única alternativa possible passa per una ruptura política amb l’estat, una ruptura des dels Països Catalans construïda des de les lluites socials i polítiques. Contra l’onada reaccionària, contra els atacs a Mallorca i a la resta dels Països Catalans, respondrem lluitant!

Per una Mallorca antifeixista i en català, som Països Catalans

Normes de Castelló | Som llengua, som Països Catalans.

Manifest de l’Esquerra Independentista en motiu dels 91 anys de l’aprovació de les Normes de Castelló

Ja fa noranta-un anys que es van aprovar les Normes de Castelló, text que va servir per a adoptar un sistema ortogràfic unificat per al valencià, seguint el rastre del que s’havia aprovat dèneu anys abans al Principat de Catalunya i seguit a les Illes Balears. Semblava, doncs, fa noranta-un anys, que s’avançava cap a un reconeixement ple del valencià com a llengua d’ús al País Valencià i això, en cap cas, estava deslligat del que succeïa als altres territoris dels Països Catalans. La unitat del català, així, es dibuixava tossuda com una evidència d’unitat nacional.

Noranta-un anys després, eixe ple reconeixement del valencià no s’ha pogut assolir en cap moment. L’espanyolisme, a vegades disfressat de valencianitat mitjançant el blaverisme, sempre ha atemptat contra el mínim avanç que poguera aconseguir la nostra llengua. Aquests atacs no van cessar amb el govern del Botànic i ara, amb els governs de l’extrema dreta, s’han multiplicat desacomplexadament. El cas més recent i pròxim és l’oficialització del topònim d’aquesta ciutat en castellà, per obra i gràcia de l’ajuntament què governa la conservadora Begoña Carrasco, a la qual des d’ací li diem, clar i català, que EL NOM ÉS CASTELLÓ.

I és que ataquen la nostra llengua perquè suposa un desafiament per a l’estat espanyol, ja que representa el nostre més ferm tret d’identitat cultural pròpia què, en última instància, impugna l’assimilació i dominació del nostre poble. Només així es pot explicar aquesta insistència de perseguir el català en totes les seues formes; no hi ha prova més clara que ens trobem en un conflicte polític. L’enemic ho té molt clar: ataca la llengua qüestionant-ne la unitat perquè representa una unitat política i social, que fa trontollar els fonaments del seu projecte estatal de dominació capitalista i ens porta a plantejar l’autodeterminació dels Països Catalans com a única via per a l’alliberament del seu jou.

De la consciència d’aquesta dominació sorgeix la nostra determinació i afirmació que només lluitant i sent perseverants podrem defensar els nostres drets i garantir que no desapareixerem com a poble. No ens podem refiar de la socialdemocràcia que es mostra inoperant davant les agressions cap a la nostra nació i la nostra classe, alhora que les seues falses solucions ens són alienes i s’han mostrat del tot ineficaces. Cada vegada que se’ns nega el dret de parlar i viure en català, que se’ns imposen topònims impropis o que el feixisme ens ataca als carrers o a les institucions, hem de tenir clar que defensar la llengua és defensar un element cohesionador de la classe treballadora del nostre país, és defensar la nostra gent, és defensar-nos a nosaltres mateixes.

Les qui mai no hem abandonat, sabem que només amb la presa del poder podrem implementar les mesures que garantisquen la supervivència de la nostra llengua i cultura, en el marc d’uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes. Així doncs, fem una crida al conjunt del poble treballador a combatre els estats espanyol i francès i a reafirmar la unitat de la llengua, i també a tindre una actitud proactiva i militant. Fem una esmena a la totalitat al seu sistema de dominació burgès i fem nostres aquelles paraules de Joan Fuster quan va afirmar que era necessari recobrar-nos en la nostra unitat per a no ser destruïts com a poble.

SOM LLENGUA. SOM PAÏSOS CATALANS.
O ARA, O MAI!!

Internacionalistes, feministes… i reivindicatives!

Butlletí andreuenc n. 21 (2a època) – Novembre 2023

Internacionalistes, feministes… i reivindicatives!

«Dona, vida i llibertat!» Del Kurdistan a Sant Andreu, de Palestina a Perpinyà. Enfront de l’espoli, l’explotació i la destrucció capitalistes, la dignitat, la resistència i la determinació del nou món que portem als nostres cors.

Aquest mes de novembre l’iniciàvem participant en la Marxa de torxes pel dia internacional de Kobane. I ho fem per mostrar tota la solidaritat internacionalista amb aquelles que lluiten contra governs imperialistes i genocides, a qualsevol racó del món.

Precisament per aquest mateix motiu, just l’endemà començàvem les concentracions setmanals dels dijous en solidaritat amb Palestina. El genocidi televisat que estem presenciant, amb total impunitat per part de l’Estat colonial militar i racista d’Israel, és fomentat, auspiciat i tolerat pels governs occidentals: uns i altres no són res més que màquines capitalistes que destrossen pobles, vides i terres per poder engreixar les seves maquinàries militars i poder continuar engruixint els seus beneficis econòmics. La solidaritat amb Palestina no pot cessar, ni tan sols enmig d’una falsa treva. Hem de fer-nos nostres les crides del BDS: «1- Finalitzar la seva ocupació i colonització de totes les terres àrabs ocupades el juny de 1967 i destruir el Mur; 2- Reconèixer els drets fonamentals de la ciutadania àrab-palestina d’Israel per a una total igualtat; i 3- Respectar, protegir i promoure el dret dels refugiats palestins de tornar a les seves cases i propietats tal com estableix la resolució 194 de les Nacions Unides».

La reivindicació palestina també va ser present en la commemoració de la Diada Nacional del 7 de Novembre, la diada de Catalunya Nord, quan recordem el Tractat dels Pirineus que, el 1659, va significar l’inici de l’esquarterament de la nostra nació. «Nos cal vertebrar un projecte per a Catalunya Nord i la classe treballadora que hi vivim; posar sobre la taula el dret a decidir a tots els nivells. L’únic instrument que tenim per a fer-ho possible és el de la lluita, passant per sobre les barreres mentals, els límits dels estats opressors i les seves derivades autonòmiques o departamentals, regionalistes totes». Sem lluita, sem Països Catalans!

I sens dubte que cap alliberament, cap emancipació, de cap part de la nostra nació, es farà amb el pacte o la submissió. Per això, també vam dir ben clar «No al pacte d’Estat» i cridem a la mobilització per l’autodeterminació i la independència: «L’acord entre JxCAT, ERC i el PSOE i Sumar no s’ha plantejat en clau de fer avançar el procés d’alliberament nacional i social dels Països Catalans sinó com a tancament definitiu d’un cicle de conflicte».

Finals de novembre vol dir posar èmfasi en una violència estructural que ens afecta a totes les dones i molt més especialment a les treballadores. Com l’assassinat masclista que va tenir lloc a Sagunt, que ens va recordar que els feminicidis continuen sent una insofrible xacra als Països Catalans. «L’Esquerra Independentista tenim clar que l’ofensiva que patim les dones de classe treballadora i l’empitjorament de les nostres condicions de vida és imprescindible per la reproducció del sistema capitalista patriarcal». Per això, vam sortir als carrers el divendres 24 a la nit en la mobilització no mixta per reivindicar que la nit és nostra. L’endemà al matí, 25N, Dia Internacional contra les Violències Masclistes, vam fer un taller d’autodefensa feminista amb Arran. I a la tarda, vam tornar a omplir els carrers per deixar clar que ens defensarem juntes perquè sabem «que només tindrem vides dignes i lliures si prenem amb les nostres mans allò que és nostre, si ens defensem juntes i fem que la por canviï de bàndol!»

I entremig de tanta lluita, novembre sempre l’acabem amb una mica d’oci: la festa major de Sant Andreu dona pas a la FMR! Però amb la consigna clara: festa sí, lluita també!

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Novembre 2023. Assemblea local d’Endavant (OSAN) Sant Andreu

santandreu@endavant.org | www.twitter.com/endavantstap | http://www.endavant.org

25N | Juntes defensem-nos. La por canviarà de bàndol

Manifest de l’Esquerra Independentista en motiu del 25N, dia internacional contra les violències masclistes.

Als Països Catalans l’ofensiva reaccionària i l’antifeminisme creixen de la mà de l’extrema dreta. Les institucions instrumentalitzen el feminisme per modernitzar la seva imatge, alhora que mostren la seva incapacitat d’acabar amb les violències masclistes. Les empreses converteixen el feminisme en una operació de màrqueting per augmentar beneficis, a costa del treball de milions de dones explotades. Els governs manipulen les reivindicacions feministes contra la violència per augmentar el control social i policial. Totes ometen, per activa i per passiva, les causes estructurals de la violència masclista. Totes són impotents per poder viure vides dignes i lliures de violència.

L’ofensiva que patim les dones de classe treballadora ataca els avenços que el moviment feminista ha aconseguit durant els darrers anys. En la batalla cultural actual, el feminisme és un dels centres de disputa. L’extrema dreta fomenta l’antifeminisme entre la societat, és a dir, intenta que s’escampi una oposició al moviment feminista. Ho justifica a partir d’idees com que el feminisme és un moviment hostil cap als homes, activa pànics morals a partir de conceptes com la “ideologia de gènere”, defensa un model nostàlgic de família tradicional i acaba qüestionant la violència masclista i
atacant els drets sexuals i reproductius de les dones.

El “feminisme” liberal i institucional, a dins i fora dels governs, parla sobre la seguretat amb un discurs alarmista que alimenta l’imaginari de terror. Tot i que ho disfressin de progressisme, i es presentin com a solució a la dreta i l’extrema dreta, amb aquests discursos acaben reforçant el seu programa classista, masclista i racista. Això té efectes coercitius sobre el dia a dia de les dones, les identitats dissidents i les migrades i racialitzades. Segueixen utilitzant el feminisme per maquillar les seves polítiques contra
aquelles que més patirem la deriva del control social, policial i judicial: la classe treballadora.

Per abordar aquesta situació cal que posem el focus en la permissivitat social d’aquests discursos, la manca de voluntat de fer front al caràcter estructural de les violències i del masclisme, i la incapacitat de millorar les condicions de vida de les dones de classe treballadora per part dels diferents governs, malgrat que alguns s’autoanomenin feministes. L’Esquerra Independentista tenim clar que l’ofensiva que patim les dones de classe treballadora i l’empitjorament de les nostres condicions de vida és imprescindible per la reproducció del sistema capitalista patriarcal. Tenim clar que no hi ha una via màgica per acabar d’una vegada per totes amb els feminicidis i qualsevol forma de violència masclista. Sabem, i lluitem per fer-ho possible, que el nostre alliberament només vindrà de la mà de l’autoorganització de les dones treballadores. Que només tindrem vides dignes i lliures si prenem amb les nostres mans allò que és nostre, si ens defensem juntes i fem que la por canviï de bàndol.

NO AL PACTE D’ESTAT | Crida a la mobilització per l’autodeterminació i la independència

Manifest:
No al pacte d’Estat. Crida a la mobilització per l’autodeterminació i la independència

El PSOE, Sumar, ERC i Junts han tancat un pacte que convertirà Pedro Sánchez en president del govern espanyol. Aquest acord inclou una Amnistia a més de diversos compromisos en la ja coneguda dinàmica del peix al cove que va marcar durant tants anys la relació dels governs autonòmics de Catalunya amb els poders de l’Estat espanyol.

Al contrari del que anuncien, el pacte que s’acaba d’anunciar no és un pacte per avançar en el reconeixement dels drets com a nació del poble català, sinó que és un pacte d’estat que vol fer una estocada final al moviment independentista que va tenir com a punt més àlgid el referèndum de l’1 d’octubre de 2017.

L’acord significarà la renúncia tàcita a l’exercici del dret d’autodeterminació i de la independència. La concessió de l’Amnistia, el permís a parlar català al Congrés dels Diputats Espanyol i al Parlament Europeu, el reconeixement com a minoria nacional, i les molles del traspàs de rodalies i la disminució del deute autonòmic, surt ben barat a l’Estat espanyol quan la contrapartida és que els mateixos partits que han conduït el procés fins al punt actual ara enterrin durant les pròximes

dècades les aspiracions i la mobilització d’autodeterminació i d’independència de la societat catalana. Junts i ERC estan utilitzant l’1 d’octubre de manera partidista en la seva cursa per convertir-se en els partits dirigents d’una nova Catalunya autonòmica cada vegada més dependent de l’Estat i més buida de cap tipus de sobirania real.

Aquest pacte es concreta en una Amnistia (a l’espera de conèixer el text definitiu) que equipara tant a víctimes com a botxins: alliberarà de la llosa judicial i repressiva a algunes de les víctimes i els represaliats de la violència i de la repressió de l’Estat, alhora que previsiblement eximirà de responsabilitat penal als policies repressors i aquells qui van elaborar una operació d’Estat contra el Principat.

Aquest és un pacte que servirà per relegitimar i reforçar el règim. Per fer una segona transició reproduint els peatges i la democràcia devaluada del règim del 78 i consolidant l’estat neoliberal i patriarcal que patim les classes populars. L’Amnistia serà utilitzada com un element de pacificació i desmobilització de la lluita de la societat catalana per l’autodeterminació i la independència.

L’acord entre JxCAT, ERC i el PSOE i Sumar no s’ha plantejant en clau de fer avançar el procés d’alliberament nacional i social dels Països Catalans sinó com a tancament definitiu d’un cicle de conflicte. No és res més que un pedaç que

no solucionarà el conflicte polític amb l’Estat, no garantirà l’exercici del dret d’autodeterminació ni tampoc evitarà que s’acabi la repressió contra tots aquells que continuaran lluitant pel dret a la independència i l’autodeterminació.

El pacte d’Estat suposa renunciar al llegat de l’1 d’octubre, renunciar a una mobilització pròpia i de masses per la independència i alimentar l’engany que un referèndum pactat d’autodeterminació és possible al Regne d’Espanya.

Cal denunciar la utilització d’aquest pacte, amb l’amnistia com a mecanisme principal, per a encobrir la renúncia dels partits que el signen a la lluita per l’autodeterminació i la independència aquí i ara.

Emplacem a articular un moviment popular de resistència per continuar amb la lluita per la independència. Cridem a la mobilització popular per mostrar el rebuig a aquest pacte contra l’autodeterminació.

Adhereix-te al manifest

7N | Sem lluita, sem Països Catalans

Manifest de l’Esquerra Independentista en motiu del 7N Diada de la Catalunya Nord

Un 7 de Novembre més reivindiquem la necessitat de sobirania de Catalunya Nord front un Estat francès que materialitza políticament els interessos de les classes dominants.

L’Estat francès ha vist en els darrers anys com les seues contradiccions han esdevingut conflicte. La incapacitat de mantenir el miratge cohesionador francès basat en la idea de l’avenç social i la millora de la qualitat de vida (degut a la crisi d’acumulació capitalista que fa inviable qualsevol miratge de redistribució) ha obert les escletxes per lo confrontar. Les protestes per les mesures antipopulars del govern de Macron, l’organització de les treballadores contra la reforma de la jubilació, l’augment de les reivindicacions nacionals dels pobles dins de l’estat, les revoltes populars als barris segregats o l’exercici de sobirania del Níger, posen en qüestió la legitimitat social de què gaudia l’estat.

En el context internacional, la necessitat de les potències mundials occidentals per augmentar les seves posicions geopolítiques ha comportat un espiral bèl·lic on la classe treballadora i les classes populars veuen empitjorar les seues condicions.

La resposta de l’Estat davant d’aquest context és intensificar el nacionalisme centralista, incorporar els discursos de l’extrema dreta, tot excloent sectors racialitzats del desenvolupament de l’Estat, negant el dret dels pobles a la seua sobirania i aprofundint en la militarització, tant interna com externa. Tot això, acompanyat d’un augment de la militarització  i repressió de les protestes internes (com hem vist darrerament en el cas de les protestes en suport a Palestina)

Aquest nacionalisme xovinista, que troba el seu recolzament en el  projecte polític de l’extrema dreta, es confronta amb la lluita per la sobirania a Catalunya Nord, tractat com a perifèria i territori de conquesta, li reserva un desenvolupament econòmic basat en el turisme i la precarització, l’explotació del territori i la negació del fet català.

Aqueixa voluntat de l’Estat de nos destruir com a poble  té un dels principals instruments en la imposició del francès i limitació de l’ús del català tant en l’educació com l’administració. Actualment, són poques les escoles que puguin oferir algunes hores de llengua catalana. L’Estat, amb una mà subvenciona l’OPLC (Oficina Pública de la Llengua Catalana) mentre, amb l’altra mà, redueix els recursos a les fileres bilingües i tanca classes cada nova reentrada. Des de l’Esquerra Independentista, apostem per una escola pública i immersiva, que permeti a tota la població nord-catalana se beneficiar d’un aprenentatge de qualitat i en català.

La situació en l’àmbit administratiu i als municipis, com a exemple concret, no és pas millor. Només cal mirar les 5 iniciatives municipals de Portvendres, Tarerac, Elna, Els Banys i Sant Andreu de Sureda, de proclamar la validesa del català als plens dels ajuntaments, amb traducció instantània al francès, ha sigut tombada pel Tribunal Administratiu de Montpeller.

Si uns mots en català posen en dubte el marc nacional francès, vol dir que han imposat les seues fronteres sobre un territori que no és pas el seu. Cal construir alternatives que no passin pas pels poders estatals i que mirin més cap al Sud. Alternatives que passin pels Pirineus i la Mediterrània i no pas pel centralisme parisí. Només podrem trencar amb aqueixes dinàmiques amb una perspectiva de Països Catalans, construir un nou marc nacional i social, lluny de marcs mentals jacobins i colonialistes. Per això des de l’esquerra independentista exigim l’obertura dels passos fronteres que esquarteren el territori dels Països Catalans.

Les reivindicacions que precisa Catalunya Nord per poder sàller d’aqueixa situació comporten la recuperació de la sobirania política i econòmica. Nos cal vertebrar un projecte per a Catalunya Nord i la classe treballadora que hi vivim; posar sobre la taula el dret a decidir a tots els nivells.

L’únic instrument que tenim per ho fer possible és el de la lluita, passant per sobre les barreres mentals, els límits dels estats opressors i les seves derivades autonòmiques o departamentals, regionalistes totes. Activar totes les lluites que posen en contradicció l’Estat oferint un marc de transformació política: els Països Catalans feministes i socialistes.

SEM LLUITA, SEM PAÏSOS CATALANS!