Ja fa dos anys que la Covid-19 és una constant del nostre dia a dia, ho és pel mateix virus i les seves conseqüències directes, contagis, necessitats sanitàries, ingressos a hospitals i mortalitat. Però també per tota la gestió que l’acompanya, que és tant o més present encara que la malaltia en si.

Retallar la sanitat mata

El març del 2020, quan es va decretar el confinament total, no ens podíem esperar res del que anava a passar a continuació, ens vam haver d’adaptar a unes realitats completament desconegudes, tanmateix la situació d’absoluta excepcionalitat sanitària es justificava per si sola. Des d’Endavant vam fer públics diferents posicionaments, sota la màxima: Per damunt de tot, el poble i la seua salut i Per damunt de tot, la salut i els drets del poble. I vam criticar fortament la inacció dels diferents governs per no posar sota control públic tots els recursos sanitaris necessaris, com també criticar frontalment la situació de precarietat amb la qual la sanitat pública havia d’afrontar la pandèmia més important dels darrers cent anys. Tot i això, s’havia d’assumir, que la situació era tan excepcional, que tot i dur a terme les mesures necessàries per controlar la pandèmia, el col·lapse era tan gran que era pràcticament impossible estar preparades per aquella situació. Però ara que dos anys després, el sistema s’hagi trobat en iguals o pitjors condicions per fer front a la sisena onada, no és permissible, i demostra que el capitalisme és un sistema completament ineficient per gestionar els recursos públics: per garantir la salut i la vida.

La falta d’inversió real a la sanitat, no només ha causat que aquesta nova variant, l’òmicron, pugui ocasionar de nou el col·lapse del sistema sanitari públic. Tant a l’assistència primària, com a hospitals i consultes externes, s’han suspès serveis, operacions, proves, etc. perquè s’han de destinar un gran nombre de recursos sanitaris a controlar i gestionar la demanda que genera la Covid-19. A més a més, no s’han recuperat els recursos previs a les retallades de la dècada passada. La situació generada durant aquests dos anys, està causant un empitjorament general de la salut, a causa dels retards en proves diagnòstiques, les mateixes visites a l’assistència primària o a especialistes. Per últim, també està causant una gran pressió a les treballadores de la sanitat pública que des de fa dos anys estan acumulant sobre les seves espatlles les principals conseqüències de les mesures de salut pública, que no només han estat les diverses onades, sinó també tot el pes de les campanyes de vacunació.

Per altra banda, tampoc s’han adoptat mesures completament lògiques per a tothom que facilitessin el control de la pandèmia i reduïssin els perills de contagis:

– Increment de les freqüències del transport públic per reduir la saturació a les hores punta.

– El retard i la deficient intervenció pública sobre l’accés a les proves d’antígens.

– Obligatorietat de les empreses de garantir materials de prevenció com mascaretes FFP2, mampares separadores, gels, tests, etc.

La desregulació i la improvisació no només han incrementat el contagi durant les successives onades, sinó que han generat pànic i desconfiança entre la població, i alhora, han afavorit l’enriquiment il·lícit de qui s’aprofita del patiment de la gent per fer negocis.

Vacunes, retallades de drets i la perseverança de la desigualtat

Més enllà dels aspectes anunciats fins ara, que fan referència d’una forma més explícita a la gestió de la sanitat pública per part de diferents governs. Existeix tota una derivada de la pandèmia de la Covid-19 que afecta d’una forma directa a tot el món i que està demostrant els desastres absoluts del món capitalista en el qual vivim.

La vacunació ha demostrat ser el remei més efectiu contra la mortalitat de la covid i contra els problemes de salut més severs. L’avenç científic, la cooperació internacional i la inversió pública han permès desenvolupar vacunes efectives en temps rècord. Però aquesta cooperació internacional no ha facilitat l’accés de països més empobrits a les vacunes, sinó que ha regnat el capitalisme, egoista, dels estats per competir per l’obtenció de vacunes. Així mateix, la gran inversió pública i la situació de pandèmia han estat aprofitades per grans corporacions farmacèutiques per guanyar immenses sumes de diners sobre el patiment de la majoria de la gent.

Els mesos viscuts han de tornar a reivindicar l’alliberament de patents mèdiques i la nacionalització de la indústria farmacèutica, que ha guanyat milers de milions a costa de les nostres vides. Així com la cooperació internacional per lluitar contra malalties curables fent arribar recursos sanitaris arreu del món i treballant conjuntament per produir noves vacunes i medicines contra malalties que afecten desenes de milers de persones.

El segon punt que volem destacar són les retallades de drets. Els primers mesos de la pandèmia es van fer grans esforços socials per frenar els contagis, com el confinament total i la baixa interacció social durant mesos. Però darrere d’aquestes mesures excepcionals, s’han aplicat retallades de drets bàsics sense evidències de la seva efectivitat. La més evident és el toc de queda, tant en l’aplicació generalitzada, com l’aplicada per la Generalitat de Catalunya els últims mesos. Una mesura que no ha tingut una justificació sanitària i que servia més a la pau social que a la prevenció de la Covid-19. També destaquem la falta d’accés a l’espai públic per a activitats socials, mentre les terrasses de bars i restaurants estaven plenes o la presència desmesurada de policies i militars als carrers.

Així mateix, també volem destacar que la desinformació, la improvisació en les normatives i la confusió intencionada per part d’organismes públics, són mecanismes de control social, perquè debiliten la posició de la gent a l’hora d’exercir els seus drets legítims. És així perquè la informació esdevé volàtil i el més fort tendeix a abusar d’aquesta situació. Aquest fet ha estat un punt recurrent durant els darrers dos anys i ha desafavorit la posició del moviment popular i les seves militants davant dels elements reaccionaris, i també ha generat un clima de desconfiança i por generalitzat entre la població. El poder ha volgut desviar cap a la responsabilitat individual, problemes generals de la nostra societat, cercant dividir i estormeir al poble. Els canvis constants en les normatives d’aforaments o horaris de serveis, la mascareta obligatòria a l’espai públic i el passaport covid, accentuen la responsabilitat individual per amagar la responsabilitat de qui governa.

El darrer punt a destacar és la desigualtat generada per aquesta crisi sanitària i la gestió capitalista que s’ha fet. Fa uns dies llegíem com les grans fortunes mundials havien augmentat les seves pròpies previsions de beneficis, no és que s’hagin fet més rics, és que s’han fet més rics del que es pensaven que es farien. Les mesures socials preses per, suposadament, sostenir a la població després del declivi causat per la Covid-19 sobre l’economia, ha beneficiat d’una forma desmesurada als més rics de tots. Tot això mentre la pobresa no ha parat de créixer, la carestia de la vida s’accelera i s’executen reformes que encara empitjoren més les condicions de vida i treball de la classe treballadora. Però, en canvi, les grans mesures de la UE, els fons Next Generation, acaben dirigint-se sobre les grans fortunes i les grans empreses europees, i deixen les engrunes a sectors populars com treballadores autònomes.

Per tot això, des d’Endavant continuemtenint clar, i cada vegada més, que el lliure mercat i el sistema capitalista són la pitjor forma de gestió de la vida i dels recursos. Perquè no pot ni per un moment deixar de beneficiar als interessos de la burgesia, i com a conseqüència condemna a la majoria de la població, que és la classe treballadora, a l’empobriment continuat i a l’empitjorament de les condicions materials de vida. La nostra aposta és per una vida digna per la classe treballadora i això significa control públic de tota la sanitat i una farmacèutica pública que permeti una gestió preventiva de la salut sense ingerències. Una vida digna significa tenir una economia al servei del poble i on el treball i l’habitatge dignes estiguin garantits. L’única alternativa per a la classe treballadora és la independència dels Països Catalans, com a procés de recuperació de la sobirania política i econòmica, i de transformació socialista i feminista dels Països Catalans.