L’1 d’octubre és una victòria popular. Així com els pobles guanyen els drets, exercint-los, ho vam fer nosaltres. Des de l’apoderament popular d’inicis de setembre que va eclosionar el 20S i va cristal·litzar el 29S, amb l’ocupació i defensa de les escoles, fins el 3 d’octubre, amb la vaga general més massiva dels darrers 40 anys al Principat. Entremig, determinació, desobediència, resistència, confrontació i solidaritat contra un Estat que ens va atacar brutalment només per exercir un dret fonalmental.

Un any després, però, no som república. I no ho som perquè les institucions i els partits polítics que es reclamen sobiranistes no han estat a l’alçada del poble. Després de l’envestida popular, el fre i marxa enrere fet des de les institucions ha deixat via lliure a l’envestida reaccionària de l’Estat espanyol: a la negació del dret a l’autodeterminació s’hi sumen retallades dels drets socials i polítics més elementals. Res d’això és nou, malauradament, però del 29S al 3O havíem obert l’escletxa per començar-ho a revertir. Avui dia encara paguem l’ocasió perduda del 10 d’octubre, i els costos són molt alts: preses polítiques, exiliades, més de mil persones ferides i més d’un miler d’encausades per diverses actuacions relacionades amb el referèndum. I la llista no para de créixer.

La no implementació de la República, seguint el mandat popular, no ha fet més que obrir les portes a l’autonomisme més mediocre i caduc. No hi ha negociació perquè no hi ha força ni capacitat d’iniciativa d’unes institucions que van abandonar el poble a la seva sort. Ni van aplicar el resultat del referèndum, ni milloren les nostres condicions de vida ni ens protegeixen de les agressions constants d’un feixisme desbocat que té carta blanca de l’Estat. I a tot això, segueixen mantenint una gran part de la població sense els mínims drets socials i polítics, consolidant el racisme institucional.

Recuperem el llibret que vam publicar el mes de maig d’enguany, Què fer en la nova etapa política al Principat?, que comença subratllant i explicant que l’autodeterminació és una revolució política:

La pràctica del dret d’autodeterminació ha significat, des de les seves primeres expressions, una força revolucionària, transformadora, capaç d’ensorrar imperis, acabar amb estats fonamentats en una dominació injusta i fer avançar la sobirania popular, la igualtat individual i col∙lectiva i la democràcia real en mans de la majoria del poble. Tant el dret com el principi d’autodeterminació, des de les seves primeres formulacions, han estat absolutament temuts per les classes dominants i pels estats consolidats per una raó ben senzilla: exercir l’autodeterminació implica la possibilitat de la plena independència nacional i, per tant, també la possibilitat de capgirar les relacions d’autoritat i de dominació social imposades per les elits pròpies i foranes en el terreny econòmic, polític i social.

Un dels objectius estratègics de l’Esquerra Independentista és l’exercici de l’autodeterminació dels Països Catalans com a pas cap a la plena independència nacional. Exercir l’autodeterminació significa, en l’estat actual de coses, materialitzar una autèntica revolució política. Fins i tot pensant únicament en l’exercici del dret d’autodeterminació per al Principat de Catalunya, tal com ho fa el processisme i probablement també una part de l’Esquerra Independentista, només és possible fent una revolució política que modifiqui, al mateix temps, el tipus de relacions socials i econòmiques sostingudes en l’arquitectura institucional de l’Espanya de les autonomies.

És ben senzill: només es pot exercir l’autodeterminació als Països Catalans mitjançant un trencament absolut amb la legalitat instituïda del regne d’Espanya i amb l’ordenament fixat per la Unió Europea, en un moment de ruptura amb els fonaments institucionals de l’Estat i amb la confrontació i desobediència oberta de totes aquelles accions legals i polítiques considerades injustes i repressives. La lògica de l’exercici d’autodeterminació que va de la llei a la llei, de la superioritat de la legalitat catalana i de l’empara de la legislació internacional desenfoca el fet essencial de l’exercici de l’autodeterminació: es tracta d’una qüestió de lluita pel poder, de lluita per la sobirania i de mobilització d’un poble, i no pas d’una qüestió jurídica, legal ni formal. Per tant, per molt que els diversos tractats de les Nacions Unides sobre drets humans reconeguin el dret dels pobles a l’autodeterminació, allò fonamental per a exercir l’autodeterminació, tal com s’ha constatat en diverses ocasions, és tenir un poble organitzat i disposat a mobilitzar‐se fins a les darreres conseqüències per a determinar lliurement el seu estatus polític i el seu desenvolupament econòmic, social i cultural.