Endavant OSAN fem la següent valoració dels resultats de les eleccions al parlament de la Unió Europea d’aquest 25 de maig:
Participació
L’elevada abstenció en tots els territoris dels Països Catalans torna a mostrar una vegada més la manca de legitimitat que el poble català atorga a les institucions de la UE. L’abstenció no pot ser atribuïble a una opció o aposta política determinada, però sí que posa de manifest que la població de forma molt majoritària no atorga cap tipus de legitimitat democràtica a les institucions de la UE. Aquesta percepció, a més, es veu reforçada pel fet que una gran part de les persones que han optat per participar a les eleccions de la UE ho han fet a partir d’interessos aliens als de la política comunitària, a la qual li atorguen també un valor democràtic nul.
Augment de l’extrema dreta
L’augment del feixisme, amb la victòria del FN a Catalunya Nord, és un dels elements preocupants d’aquestes eleccions. Les causes d’aquesta victòria són complexes, però sí que constatem que quan desapareix la capacitat de l’esquerra d’articular una alternativa real en tots els fronts, l’extrema dreta té una enorme capacitat d’aglutinar vots.
De fet, constatem que l’augment dels partits declarats d’ultradreta o directament feixistes arreu d’Europa es produeix en major mesura allí on s’han declarat contraris a la UE. Veiem de nou com, allí on l’esquerra transformadora no té un missatge clar i rotund en contra de la UE, de l’euro i del pagament del deute, la dreta fa servir un llenguatge populista per guanyar vots entre les classes populars. És la classe treballadora i la resta de les classes populars les que han vist com estan perdent drets socials i laborals, com les normatives i les polítiques dictades per la UE està desposseint-les i empobrint-les.
Aposta de l’esquerra independentista
Endavant va defensar en el seu moment que l’esquerra independentista no participés d’aquestes eleccions europees. L’únic objectiu polític plausible d’obtenir en aquest context era la deslegitimació del projecte de la Unió Europea. Aquesta deslegitimació era més coherent i més factible fer-la des de fora de la campanya electoral que no pas dins.
Difícilment aquestes eleccions podien ser unes eleccions útils per a ampliar i articular les aliances polítiques i socials que han d’anar conformant un projecte d’unitat popular enfrontat al projecte de la Unió Europea. La campanya electoral i les propostes llançades per les candidatures que s’hi presentaven han servit per constatar aquests dos límits. Considerem, per tant, que la decisió presa per la CUP de no concórrer a les eleccions europees ha resultat essencialment encertada.
La campanya “Amb la Unió Europea no tenim futur” ha permès d’una banda visualitzar una posició clara de l’esquerra independentista contra el projecte de la UE. D’altra banda, també ha intentat situar un debat polític important i allunyat de l’electoralisme en plena campanya electoral. Cal continuar treballant aquestes campanyes de pedagogia política allunyades de la propaganda electoral com una de les moltes eines per a difondre el nostre discurs.
Els resultats electorals
En els resultats electorals, deixant a banda l’enèsima victòria de l’abstenció i l’auge de l’extrema dreta a la Catalunya Nord, també veiem altres signes que ens permeten encarar el futur.
En primer lloc el desgast i la derrota dels partits del règim han estat molt acusats. PP i PSOE han perdut la meitat dels vots als Països Catalans i CiU també ha patit un desgast important, tot i que ha pogut camuflar-ho millor. El malestar per les polítiques antisocials i anticatalanes, juntament amb la incapacitat de cap d’aquests partits per a aparentar una alternativa real a l’actual crisi nacional, social i democràtica, creiem que és el que ha dut a aquesta erosió electoral i de legitimitat.
El nombre de vots a les opcions que volien aglutinar les esperances de canvi d’una part molt important de la població ha estat considerable. És un termòmetre dels moviments polítics de fons que viu la societat dels Països Catalans. Entenem que el relatiu èxit electoral d’aquestes opcions torna a constatar una vegada més l’existència d’un espai polític i social important receptiu a discursos de ruptura, en els eixos nacional, social i democràtic arreu dels Països Catalans.
Reptes
Sempre hem dit, i ens hi ratifiquem, que considerem que fiar tota la lluita política a la demoscòpia electoral és fer un flac favor a les esperances de canvi. La lluita institucional ha de tenir una sèrie de línies de treball a reforçar i de línies roges a no depassar pel moviment popular i l’esquerra independentista i anticapitalista:

• Cal defugir les dinàmiques electoralistes que ens portin exclusivament a acumular suports per a mantenir una presència complementària i integrada a les institucions.

• No hi ha possibilitat de ruptura ni de transformació, ni social, ni nacional, ni democràtica, si les voluntats de canvi no són dirigides per moviments populars del carrer, i amb la perspectiva de prendre el poder. Sense això, els èxits electorals són dissipats pel temps o per altres cites electorals.

• És el moment de posar la desobediència com a eix central de la mobilització política. Desobeir col·lectivament les lleis injustes és l’únic motor que pot aconseguir materialitzar les esperances de canvi. Fer el contrari, acatar les lleis que impedeixen els canvis, és usar aquestes aspiracions de ruptura amb el règim com a combustible per a assentar-se com els nous gestors de les mateixes institucions.

• No és moment d’operacions per a rescatar les antigues elits i reciclar-les per als nous temps. Si volem gestar alternatives, aquestes han de ser radicalment superadores de l’autonomisme i el règim del 78 tant a nivell polític com a nivell social o cultural.

Des d’ara, ens posem a treballar per a ampliar l’alternativa rupturista que, en el proper any, ha de ser capaç de confrontar un programa independentista, socialista i feminista, de construcció nacional dels Països Catalans, a les polítiques capitalistes i patriarcals, als intents de reforma o als nous pactes dels partits del règim. Tenint ben clar que aquesta alternativa no té cabuda dins de la Unió Europea, sinó que l’hem de dotar de les seves pròpies estructures locals, nacionals i internacionals. Som-hi!
Països Catalans, 29 de maig de 2014