Ja fa més d’un any del canvi de govern al País Valencià -maig de 2015- quan el PP va perdre la majoria d’institucions -grans ajuntaments i Generalitat-, i fou aleshores quan es va produir l’arribada de les forces progressistes encapçalades pel PSOE, Compromís i Podemos.
Darrere quedaven més de vint anys d’hegemonia del PP: polítiques reaccionàries, caciquisme i corrupció, espanyolisme ranci i destrucció del territori… Semblava que s’obria pas a un nou cicle. Tanmateix, un any més tard, en les eleccions espanyoles del 2016, el PP ha tornat a recuperar una hegemonia que havia perdut.
Què ha succeït des d’aleshores? El panorama deixat pel PP en perdre les principals institucions del País Valencià era desolador, però el pitjor és que ara mateix no és molt millor, perquè la crisi que viu el País Valencià -com la resta dels Països Catalans- no és conjuntural, sinó estructural. No són només els anys de crisi des que esclatà la bombolla immobiliària, ni els anys de govern del PP, sinó que la crisi és molt més profunda, arrelada a les pròpies dinàmiques del capitalisme, i la inserció a l’estat espanyol i a la Unió Europea.
L’aposta del tripartit per a afrontar aquesta situació és la de reprendre la via de l’autonomisme reivindicatiu. En el context de les reformes que haurà d’abordar l’estat, el PSPV està prenent posicions per a esdevenir un actor important. Bàsicament, l’estratègia consisteix en ocupar l’espai i el discurs que històricament ha representat l’autonomisme principatí al sí de la política estatal. Si bé aquesta estratègia pot servir-li a Ximo Puig per consolidar un lideratge suprapartidista que permeti al tripartit imposar-se a les properes eleccions, no li servirà per assolir quotes de sobirania real per al País Valencià.
Perquè cal recordar que si l’autonomisme principatí ha acabat transformant-se en un nou sobiranisme, no ha estat per voluntat pròpia sinó perquè ha estat expulsat de l’esquema de repartiment de poder estatal en plena crisi econòmica. En el nou redisseny de l’estat el poder autonòmic restarà més subordinat encara tant a l’estat com a les polítiques europees i del gran capital que no pas en l’etapa anterior.
La sobirania del País Valencià no es guanya en una nova reforma constitucional o en un nou encaix del País Valencià en el projecte espanyol, ni tampoc aconseguint un «poder valencià» a Madrid. No es tracta doncs d’una millora del finançament autonòmic o d’una major transferència de competències. Això és pidolar les engrunes i gestionar la misèria. Eixe camí ja s’ha recorregut i ens porta igualment al penya-segat.
De la mateixa manera que la via de l’autonomisme és una via morta per als drets nacionals, la via de la reforma capitalista és una via morta per als drets socials. La retòrica i les polítiques del nou govern valencià format pel PSOE, Compromís i Podemos no frenen la depauperació de les classes populars valencianes, sinó que serveixen de matalàs per frenar una resposta més contundent. Ara toca denunciar les polítiques d’austeritat, l’empobriment dels treballadors i les treballadores. Ara toca posar fi a la desmobilització al carrer, ara toca recuperar l’organització i la lluita a les aules, als llocs de treball, als barris i pobles…
I no, no s’ha plantejat en cap moment que siga el mateix un govern del PP que un altre del PSOE-Compromís-Podemos. Però més enllà de les polítiques de salut democràtica, continuar fent polítiques sense eixir dels paràmetres marcats per les institucions europees i l’estat espanyol ens condueix a un atzucac.
El camí ha de ser nou. Conquesta de les sobiranies, reivindicació dels nostres drets com a poble i com a classe i exercici del dret d’autodeterminació. Ara toca continuar la construcció nacional dels Països Catalans com l’únic projecte que afirma la plena sobirania per al País Valencià. Ara és el moment de compartir la necessitat de la independència i el socialisme feminista com a única via per enderrocar l’explotació i l’opressió, tant nacional com de classe i de gènere.

«Les revolucions comencen, sovint, als atzucacs»

Bertolt Brecht

Economia

Si ens centrem en la situació econòmica del País Valencià, continua exactament igual. No hi ha canvis substancials en l’agricultura ni en el teixit industrial valencians, i s’agreuja encara més el procés de terciarització econòmic amb el monocultiu del turisme: si el 1998 la part del PIB valencià corresponent a la indústria suposava un 28%, el 2014 només suposava un 14%.
D’una altra banda, l’infrafinançament que pateix el País Valencià s’agreuja i la dependència del FLA augmenta. Això suposa, per exemple, que els i les valencianes rebem 1.000 milions d’euros menys a l’any que la resta de comunitats, o que el deute històric assoleix ja els 13.500 milions d’euros. Aquesta situació posa en perill el desenvolupament econòmic i social al País Valencià, així com l’assoliment dels nivells bàsics de benestar, i no estem parlant d’una manera metafòrica: les persones que es troben per sota del llindar de risc de pobresa al País Valencià són 1.000.400, i això suposa que la taxa de risc de pobresa afecta el 20’5% de la població. I sí, s’han creat més llocs de treball en els darrers anys, com a la resta de l’estat espanyol, però cal matisar que això és possible a costa de la seua precarització, ja que els contractes temporals més curts (d’una setmana o menys) suposen ja més del 26% del total. Mentre la classe treballadora del País Valencià, així com també la resta de classes populars, s’empobreixen cada vegada més, les grans empreses i els seus accionistes s’enriqueixen encara més. Així, des de 2002 la renda disponible dels valencians i valencianes és inferior a la mitjana estatal, i des dels anys 90, el País Valencià ha estat la tercera zona de l’estat on la desigualtat interna ha augmentat més. Si hi ha una empresa de matriu valenciana que pot servir d’exemple de com ha augmentat els seus beneficis a costa d’empitjorar les condicions dels seues treballadors i treballadores, eixa és Mercadona, que durant l’any 2015 ha incrementat la seua facturació un 3%, fins als 20.831 milions d’euros, mentre que els seus guanys nets han millorat un 12%, fins als 611 milions d’euros. Sí, l’estat espanyol espolia el País Valencià i la resta dels Països Catalans, però també ens empobreixen les polítiques de les elits i les classes dominants autòctones. I no ens enganyem en dir que cap govern autonòmic té marge per a transformar realment aquesta situació, a tot estirar per a gestionar una mica millor les engrunes i pal·liar lleugerament la misèria.
Una altra dada que ens ha de fer plantejar-nos com es troba el País Valencià és el fet que siga un dels territoris amb menys treballadors públics de l’estat espanyol, només 45,31 funcionaris per cada mil habitants, només superada per Catalunya, amb una taxa de treballadors públics de 40,24. Com pensa el govern valencià posar fi a aquesta situació i generar més ocupació pública? Cal tenir en compte que l’autonomia valenciana és la més endeutada de l’estat espanyol, ja que tot i que en termes absoluts és Catalunya amb 72.274 milions, el País Valencià amb els 41.935 milions, té el major nivell d’endeutament de la seua administració autonòmica sobre el PIB, el 41,3 %. No ens poden fer creure en miracles, i no serà possible controlar el dèficit i quadrar els pressupostos de la Generalitat sense que aquests afecten als serveis socials i al benestar dels valencians i les valencianes. Només en interessos el País Valencià haurà de pagar 306 milions d’euros aquest any pels préstecs del FLA. Cal reconèixer que el País Valencià està intervingut i que els pedaços i els nyaps no solucionaran aquesta situació, només una actitud valenta de desobediència i de mobilització podrà capgirar-la.

«Un 20,5% de valencians i valencianes es troben en risc de pobresa. El 26% dels nous contractes laborals són de menys d’una setmana»

Infraestructures

Fixem-nos ara en les infraestructures al País Valencià. Les nostres comarques continuen invertebrades quant a les comunicacions, i no hi ha cap indici que mostre que açò puga millorar. Així, en els Pressupostos Generals de l’Estat del 2016, al Programa de Millora de comunicacions metropolitanes se li adjudiquen zero euros, mentre que a Madrid aniran a parar 127 milions. Si parlem només de la ciutat de València hi ha destinat 1 milió d’euros, mentre que ciutats com Madrid o Màlaga rebran 330 i 180 milions d’euros respectivament. Més botons de mostra… El primer, per a recórrer els pocs més de 100 km entre Alacant i Dénia, si volem fer-ho en tren trigarem tres hores. El segon botó, aquest any és el 42è aniversari del tancament de la línia de ferrocarril que comunicava Dénia i Gandia, i tot i les promeses contínues per reobrir-la, no hi ha encara estudis ni fons destinats per a fer-ho. I podríem continuar amb el corredor mediterrani, sobretot el tram entre Castelló de la Plana i Tarragona, que continua bloquejat amb trams d’una única via. Com vol el govern valencià fer front a aquest desficaci? Amb un canvi de govern espanyol que tinga més en compte els interessos del País Valencià?

«Les nostres comarques continuen invertebrades quant a les comunicacions, i no hi ha cap indici de canvi»

Territori

Quant a la destrucció del territori, de moment hi ha una treva i s’han aturat els megaprojectes i la construcció de noves urbanitzacions. Tanmateix, aquesta treva sembla que és causa més aviat de la fi de la bombolla immobiliària, i no tant de les polítiques del govern valencià. Què passarà quan finalitze aquest cicle i s’hi torne al mateix model? De fet, el País Valencià està liderant la recuperació immobiliària, sobretot a les comarques més meridionals, per la demanda estrangera. Segons l’INE, el País Valencià és el territori amb més transmissions per cada 100.000 habitants, amb 1.322, i sembla que darrere de la compra d’habitatges es troba l’interés de britànics i població del nord d’Europa. Gosarà el govern valencià canviar les lleis que han desregulat la gestió del sòl les darreres dècades? I podríem parlar dels incendis, en el portem d’any, al País Valencià ja han cremat més de 6.000 hectàrees, i especialment greus han estat els de Carcaixent, Bolbait i Serra d’Espadà. Enguany no han pogut llançar les culpes al govern del PP. Tampoc no s’ha parlat d’un altre tipus de gestió dels terrenys forestals, ni de recuperar per a ús i gestió públiques -municipal o mancomunal- eixos terrenys privats.

«Gosarà el govern valencià canviar les lleis que han desregulat la gestió del sòl les darreres dècades?»

Sanitat i educació

I ara farem una ullada a ls sanitat i l’educació. El 1997 la Llei de Sanitat, aprovada per PP, PSOE i CiU al Congrés espanyol, obria la porta a la gestió privada d’equipaments sanitaris públics. A partir d’aquesta llei, els successius governs del PP van dur a terme l’extensió del Model Alzira a set grans equipaments hospitalaris del País Valencià. Hi ha algun pla per a recuperar la gestió pública d’aquests hospitals? D’una altra banda, el nou govern valencià, de moment, no ha fet res per capgirar l’actual sistema classista de concerts en l’educació, sinó que s’ha limitat a frenar un procés que en les darreres dècades ha augmentat any rere any. I malgrat tot, ha rebut una resposta contundent de la patronal de l’educació privada que no vol veure retallat cap dels seus privilegis. No es pot obviar que el País Valencià ha estat el territori on més s’ha reduït la inversió en educació entre 2009 i 2013, i que això ha suposat que la despesa per habitant en aquest assolira els 867€, mentre que al País Basc era de 1.224€. El resultat són de les xifres de fracàs escolar més elevades de l’estat, sols superades per Ceuta, ja que el 37% de l’alumnat de Secundaria no assoleix el graduat. Hi ha realment cap intenció d’acabar amb els privilegis de l’escola privada i els seus concerts? Hi ha un pla de xoc per fer de l’educació, a tots els nivells, una prioritat al País Valencià? De moment no n’hem sentit res.

«El País Valencià ha estat el territori de l’estat on més s’ha reduït la inversió en educació entre 2009 i 2013»

Cultura

I apleguem a les polítiques culturals del nou govern valencià. És clar que les dues dècades de govern del PP van suposar un atac constant, conscient i planificat contra la identitat del País Valencià, per anorrear tot allò que suposa de trets compartits amb la resta dels Països Catalans, sobretot la llengua. La intenció ha estat clara, folkloritzar la nostra cultura, diluir-la dins de la identitat espanyola. Això va estar possible també pel paper que va jugar l’esquerra espanyola, per la seua inacció i les seues renúncies. Els anys de govern del PP han sabotejat les línies en valencià l’educació, han menyspreat les polítiques de normalització del català, i han impedit qualsevol espai comunicatiu -premsa, ràdio i TV- -comú per als Països Catalans. Després de més d’un any de govern progressista, continuem sense mitjans de comunicació propis (RTVV), sense la recepció de les emissions en català des d’altres territoris (TV3, IB3…), continuem sense exigir el requisit lingüístic a l’administració pública, continuem amb una educació que no garanteix l’ús ni l’aprenentatge del valencià als diferents nivells educatius… És cert que s’han produït alguns avenços: la derogació de la «llei de senyes», el reconeixement de personatges del nostre àmbit cultural (Raimon) o actes de desgreuges com a les víctimes de l’accident del Metro o a Guillem Agulló. Aquestes qüestions podríem considerar-les de «salut pública», tanmateix en les polítiques de fons impera una prudència que moltes vegades es percep com a fruit d’una por a la reactivació de l’activisme blaverista. Un botó de mostra? Joan Ribó, l’alcalde de València, va doblegar-se davant les amenaces del delegat de govern espanyol per haver retolat els senyals de trànsit de la ciutat només en català.

«Joan Ribó va doblegar-se davant les amenaces del delegat de govern espanyol per haver retolat els senyals de trànsit de la ciutat només en català»

 
Article publicat l’hivern de 2017 al núm. 14 de la Tanyada.