El procés sobiranista al Principat, en situar la qüestió del trencament de l’estat com a objectiu polític, és de tots els escenaris polítics que es superposen als Països Catalans, el que més potencialitat rupturista conté. Això malauradament no vol dir, però, que l’actual desenvolupament del procés apunti cap a un escenari de ruptura.
Des de l’inici del procés, s’ha fet explícita una dinàmica en la qual l’autonomisme en transició ha volgut canalitzar tota la mobilització popular cap a l’acumulació de forces per a una negociació amb l’estat que tingui com a objectiu de màxims un referèndum d’autodeterminació i com a objectius de mínims una reforma territorial.
El plantejament real de la direcció del sobiranisme majoritari és cada vegada més evident: acumular forces per a obligar la Unió Europea a implicar-se en la negociació entre el govern autonòmic de Catalunya i l’estat espanyol. Aquesta acumulació de forces es pretén fer a partir de la capitalització política de les mobilitzacions populars, utilitzant-les també per a exercir una pressió suficient per a rebentar qualsevol dissidència dins del propi independentisme a l’estratègia de l’actual sobiranisme majoritari. La negociació que pretén obrir el sobiranisme té com a objectiu ideal aconseguir un referèndum pactat d’autodeterminació. Ara bé, ni la situació de l’estat espanyol ni la de la Unió Europea és de suficient debilitat o divisió interna com per a que es pugui forçar aquest referèndum. Arribats a aquesta conclusió, a la direcció del sobiranisme majoritari només li quedaria l’opció d’allargar l’acumulació de forces i la crisi política permanentment, o posar el capital polític en una reforma de l’estat que pugui afavorir els interessos de la burgesia regional.

«L’autonomisme en transició ha volgut canalitzar tota la mobilització popular cap a l’acumulació de forces per a una negociació amb l’estat»

El procés independentista tal com l’ha plantejat el sobiranisme majoritari parteix d’una contradicció important: la independència no és possible sense una autèntica revolució política però els dirigents del sobiranisme majoritari -en tant que hereus de quaranta anys de règim autonòmic- volen evitar a qualsevol preu que l’exercici del dret d’autodeterminació suposi cap canvi en les estructures de poder internes del Principat.
De fet, en què ha consistit tot el període de gairebé entre el 9N de 2014 i el Debat de Política General de 2016? Bàsicament, en la lluita per pilotar i controlar la mobilització independentista per a que aquesta no es desbordés i acabés generant una possible revolució política. Esgotada aquesta dinàmica, el nou camí que s’obre reprodueix els paràmetres del període entre 2012 i 2014 amb l’única diferència de l’existència d’un precedent on s’ha vist la inefectivitat del plantejament processista per a exercir veritablement l’autodeterminació.

«La independència no és possible sense una autèntica revolució política»

El referèndum sobre la independència projectat per setembre de 2017 és una oportunitat per a sortir de la roda de hàmster processista. És un referèndum fruit de la persistència d’una part de l’esquerra independentista en denunciar i entrebancar el processisme tant en el seu lideratge com en les seves pràctiques de gestió política.
Alhora, però, el referèndum està essent usat com a xantatge per part de JxS per a obtenir estabilitat parlamentària en la gestió autonòmica de tall continuista que executa. Així mateix, més enllà de la retòrica en la defensa del referèndum, no s’ha posat cap element sobre la taula que faci pensar que s’abordarà de manera diferent a com es va abordar el 9N. I, per tant, és molt probable que a l’estiu el sobiranisme torni a estar donant voltes davant d’un mur, discutint filosòficament la forma de franquejar-lo sense esquerdar l’ordre i la legalitat.
L’aposta de l’estat per l’ofensiva judicial com a fórmula per a vèncer el procés sobiranista creiem que no és fruit de la debilitat d’aquest estat, sinó que intenta furgar en la contradicció dels dirigents del sobiranisme al voltant de la legalitat/desobediència. Aquesta aposta apareix combinada amb el que s’ha vingut a anomenar Operació Diàleg per part del nou govern en minoria del PP. La desorientació que una operació com aquesta, pura retòrica i propaganda, ha generat en els dirigents del sobiranisme majoritari demostra les debilitats d’un processisme basat en paràmetres autonomistes.

«El referèndum és el fruit de la persistència d’una part de l’esquerra independentista en denunciar i entrebancar el processisme»

L’estat compta amb dos possibles escenaris per a guanyar aquest embat. El primer, que l’esquerra independentista es situï en posicions legalistes, convençuda precisament que el que cerca l’estat és l’enfrontament entre JxS i EI. Si l’esquerra independentista fa això, l’independentisme restarà ara ja totalment atrapat en la roda de la contradicció irresoluble de voler exercir d’acord a la legalitat vigent un dret que aquesta legalitat prohibeix perquè suposa la destrucció de la seva pròpia raó de ser. I, a més, trencarà un lligam imprescindible amb la pulsió de canvi social.
El segon, que JxS, atrapada davant el dilema legalitat/desobediència, faci allò que l’estat pressuposa: no sortir dels límits de la legalitat i per tant entrar en una etapa d’impotència, desmobilització i demonització de l’esquerra independentista.
L’única opció que permet a l’independentisme guanyar aquest embat passa perquè l’esquerra independentista no abandoni les posicions rupturistes i JxS, contra allò fet fins ara, es decideixi a exercir l’autodeterminació al marge de la legalitat espanyola.
Article publicat l’hivern de 2017 al núm. 14 de la Tanyada.