(Comunicat del comitè local de Sants d’Endavant OSAN)

Que s’estengui la flama de la revolta!

Fa mesos, anys, el CSA Can Vies, ja estava en perill de desallotjament. Va ser llavors quan el CSA va començar una campanya de suports. Demanaven escrits a cada entitat, per a posar veu i imatges a un vídeo que al cap de poques setmanes va veure la llum. Des d’Endavant-Sants vam escriure això:

Un Centre, sense un centre, un punt de trobada, perdem un punt de referència de moltes de les lluites del barri, perdem un espai físic on reunir-nos, trobar-nos, debatre, deixar-hi materials, on assajar, on aprendre i, potser més important, desaprendre’n d’altres imposades.

És Social. Ho és per definició, doncs és un espai que no obeeix a les lleis del mercat salvatge que només entén la lògica antisocial del diner, on cada bé té un preu i sense els diners no els pots tenir. Sense aquesta funció social, avui, la majoria de projectes que han passat per Can Vies, potser mai haguessin vist la llum, des de grups de teatre i música que hi han trobat lloc d’assaig, col•lectius que s’hi han reunit, o la pròpia Burxa que hi té la seva redacció. Desallotjar Can Vies és desallotjar un projecte social de barri, com no n’hi ha cap. Ni en cap centre cívic de l’Ajuntament acostumat a tutelar-ne l’activitat, ni en cap local privat i ple de bones voluntats, però necessitat del diner per a ser materialitzat o sustentat.

És Autogestionat, l’autogestió com a valor més enllà de la cultura del consum d’allò que altres en ofereixen. L’autogestió és el “fem-ho nosaltres mateixes”, és l’error i l’aprenentatge diari per esdevenir encert i experiència, és valorar cada pas del camí, conscient del que t’ha costat. D’aprendre a pensar que és el que volem, sense esperar que algú de fora et vingui a imposar res, a dir-te que és el que tu has de voler.

És Can, és casa. Durant aquests anys, Can Vies ha fet possible allò que per a tants joves era un malson, emancipar-se, esdevenir persones plenes, que han decidit dedicar part dels millors anys de la seva vida a construir un món, ja no diferent, sinó antagonista. Un sostre on allotjar dissidència, compromís i vitalitat per a un barri que amb els anys que porta obert Can Vies ha passat de creure que els okupes porten banyes, cua i escupen sofre, a l’actualitat on, cada dia més gent ha decidit portar les mateixes banyes, cua i escopir sofre sobre bancs, immobiliàries, i els polítics que han arruïnat centenars de vides, desnonat famílies mentre els grans culpables de tot això eren rescatats pel diner públic.

I són Vies, son moltes vies, son molts camins fets i per a recórrer, els camins d’aquells que hi han crescut, dels que s’han fet grans, dels que es volen fer vells al costat d’aquest projecte imprescindible per al barri per a diferents generacions de veïnes. És el camí que junts hem recorregut durant tants anys i que ha forjat complicitats rebels. És el camí de la lluita i lluita fent camí. Si desallotgen Can Vies, tingueu clar que seguirem fent via i fent descarrilar el sistema.

Com ja hem dit, d’aquest text en fa més d’un any i poques comes i punts hem de retocar. Ara ja vist amb perspectiva de 17 anys de lluita al barri, és quan més força pren la reivindicació de la feina feta per Can Vies, per la seva gent i els seus col•lectius, feina que des de la PUA a la darrera part dels anys ’90 i des del 2001 des d’Endavant hem acompanyat sempre que ens ha sigut possible des de la modèstia i conscients de les nostres limitacions humanes i materials. Una feina colze a colze, que no només s’ha dut a terme dins les quatre parets, que amb el temps van esdevenir vuit (amb l’ocupació de la Capella). Una feina que hem viscut al carrer, els dotzes d’octubre, en les respostes a cimeres de l’Europa del Capital, al maleït Fòrum de les cultures i l’especulació, en la defensa de tants altres centres socials amenaçats, en el naixement, expansió, refundació i consolidació de La Burxa, en la Festa Major Alternativa, la de Can Mantega, les del aparcament del Mercat, la del Carrer de Sants tallat durant hores, les del Parc de  l’Espanya Industrial, i tantes altres complicitats que hem forjat en espais comuns. Ha estat aquesta complicitat, la que ens ha fet evolucionar a totes, a nosaltres cap a elles i d’elles cap a nosaltres. Una evolució que necessitem explicar, per entendre que si bé fa 17 anys ja hi havia companys de les JIR i de la PUA dins el CSA i per tant l’esquerra independentista sempre ha estat al costat d’aquesta ocupació, han estat les respectives evolucions les que han fet possible que aquest treball conjunt hagi llimat diferències, i avui Can Vies sigui tant un espai dels i les independentistes d’esquerres com el Casal Independentista (motor de barri durant més de 17 anys), sigui un espai obert a les activitats de l’esquerra alternativa, contestaria i de contrapoder. Un aprenentatge comú, que el Centre Social ha teixit amb molts altres col•lectius, persones i colles, un teixit que ha forjat dotzenes, centenars i segur més d’un miler activistes de diverses famílies polítiques que aquests dies han sortit al carrer a protestar des del carrer i des dels balcons per l’enderroc d’una projecte que ja ha marcat la vida de més d’una generació de veïns.

L’esclat de la revolta

Fa disset anys, al barri de Sants ja hi havia qui denunciava la bombolla immobiliària, i aquests eren els de l’Hamsa i Can Vies, la Gatada, la Fresca, la Morada i tants altres noms. Gent que malgrat la repressió ha mantingut el discurs mentre l’opulència omplia comptes corrents de constructores, directius de banca, consells d’administració, i del Palau de la Música, anys d’indiferència d’aquells que des de posicions benestants de la classe mitjana, inventada pel crèdit, eren incapaços de veure el tsunami. Avui, 17 anys després, dos o tres bombolles després, centenars de desnonaments per impagament de crèdit o del lloguer després, milions d’aturades i precàries desprès, aquest xarxa de complicitats ha fet cada cop els nusos més petits atrapant cada cop més gent dins la solidaritat. És aquest el context, en el que l’administració planteja una negociació farsa, on l’objectiu primer és aconseguir la negativa del centre social per a donar via lliure a les excavadores i porres, sense calcular que 17 anys d’història, dotzenes de col•lectius, milers de persones ja formaven part de Can Vies i que els condicionants socials de fa 17 anys, no són els d’avui, que l’enderrocament de Can Vies és la gota que fa vessar un got i que res s’explica per separat en compartiments aïllats, que en l’esclat de la revolta els condicionants han estat tant o més importants que el mateix enderrocament. Que el segrest d’urnes del multireferèndum, la fi de la campanya electoral del Parlament Europeu del No Futur, la crisi del sistema de representació política i la hipocresia dels qui fa pocs anys governaven Barcelona i la Generalitat, que son els mateixos que gestionaven TMB, usaven bales de goma, empresonaves antifeixistes i apallissaven impunement a la comissaria de Les Corts. La lluita de Can Vies no és la lluita de quatre nens de papà, que fan de l’ocupació l’aventura juvenil a la que tant sovint els mitjans de comunicació ens tenen acostumades per a que repetim en tertúlies de bar, mercat i perruqueria. La lluita de Can Vies és la lluita per l’emancipació dels precaris en un context duríssim de crisi econòmica, de crisi del sistema capitalista. La lluita dels qui cada cop tenen menys a perdre contra aquells qui tenen tot el que ens han robat, i per tant l’expressió d’una ràbia acumulada durant anys. Una ràbia que a hores d’ara supera els carrers del barri, que ha saltat a altres barris i viles de Barcelona, que s’estén per les xarxes arreu dels Països Catalans. Llocs on no hi ha Can Vies, ni potser okupes, però on si hi ha crisi capitalista, retallades, atur, desnonaments, estafades per les preferents i molta mala hòstia acumulada. Posant de relleu que el conflicte té una arrel política i que caldran solucions polítiques, amb o sense els polítics. I tot i que sabem que la lluita al carrer no es tornarà Can Vies, sabem del cert que de la mateixa manera que les barricades dels 12 d’octubres no aturaven els actes feixistes d’aquell any però van fer possible fer-los fora del barri, que les barricades en resposta al desallotjament de La Morada, van aturar l’ofensiva sobre Can Vies fa més de deu anys, les barricades d’avui són les que aturen l’ofensiva contra l’Ateneu de l’Eixample, són les barricades d’avui les que posen el toc d’alerta aquells quí avui estan pensant en noves reformes laborals, en reduir prestacions socials, retallades en sanitat i educació, i apujant-se el sou a TMB a pensar-s’ho dues vegades. En definitiva, la lluita de 17 anys de Can Vies no ha estat la lluita pel sostre d’un grup de persones, ni entitats, ha estat sobretot el sostre d’una lluita antagonista i de contrapoder, que avui, mancat de sostre ha sortit al carrer a donar la cara des de l’anonimat. Fer lectures d’aquest episodi amb la calculadora a la mà, sumant contenidors, vidres o vehicles, entrar al joc dels laments, condemnes morals, o de manca de policia en determinats moments és seguir negant l’arrel del conflicte. Apagant avui un foc a Sants, només caldrà restar a l’espera de saber en quin altre carrer, barri, fàbrica o universitat el got està a punt de vessar altre cop.

Que cremin els seus privilegis, que s’estengui la flama de la revolta arreu dels Països Catalans!

Endavant OSAN Sants

28 de Maig de 2014 (Dia tres de la revolta)